Perfums - Philippe Claudel
"(...) El nostre món somia ser inodor, és a dir, inhumà."
Claudel, Philippe. Perfums.
Barcelona: RBS La Magrana, 2013
Parfums. Traducció de Jordi Martín.
Col·lecció Les ales esteses, 328
::: Què en diu la contraportada…
És possible fer balanç de tota una vida a partir de les olors que s’hi ha vinculat. Hi ha aromes del passat, de la infantesa, i les de l’adolescència i els seus primers amors, les de la maduresa amb les seves servituds i felicitats sensorials, i també l’olor de la mort tal com se’ns va fer present per primera vegada en aquells que vam estimar.
Són els perfums perduts o presents en la vida que massa sovint ens passa inadvertida, i que la mà de Philippe Claudel ens torna a fer presents en totes les seves textures i matisos.
L’after-shave del pare, la crema solar de la mare, els Gauloises i els Gitanes, la canyella dels pastissos i el vi calent, el carbó per treure’s el fred, la tinta de l’escola, el fenc als camps, el jersei de l’oncle.... Sentors simples i complexes, iniciàtiques o finals, dolces o agres com els moments i els records que les acompanyen, i sempre descrites amb una sensibilitat extrema, de gran escriptor dotat per percebre les més mínimes oscil·lacions de les coses. Olors de tota mena emanen d’aquesta seixantena de textos, tot un catàleg de perfums que podem anar descobrint capritxosament ja que la memòria olfactiva també funciona així, relacionant una olor amb un personatge perdut, amb una imatge o amb un ambient, amb una felicitat perdurable, o amb aquella nostàlgia que ens definirà ja per sempre.
::: Com comença…
Incongruència climàtica: conec arbres coberts de neu al principi del mes de juny. Espessa i alhora lleugera, aquesta neu, en flocs arraïmats, que el vent del vespre frega com si acariciés un ventre estimat.
Acàcia.
::: Moments...
(Pàg. 13)
Pedalo amb els ulls tancats i tiro el cap enrere emborratxant-me del perfum dels pètals i d’una joia febril que cada primavera porta de nou. El dies esdevindran immensos, com la nostra vida.
Acàcia.
(Pàg. 26)
Extractora en fred de perfums suspesos i potencials, la boira saboteja el paisatge quotidià per mostrar-lo i fer-lo sentir d’una altra manera.
Boira.
(Pàg. 35)
Creixo en un país d’estacions, tallades amb destral, brutals i definitives. I l’hivern no és pas menys que les altres, clou els anys com qui tanca la porta d’una estança atapeïda d’or i de cristall. A l’hivern somiem. Cantem. Mengem i bevem.
Canyella.
(Pàg. 38)
M’agrada escriure i llegir a les cuines. Per a mi, és el lloc essencial, simple i sense compliments, lluny de qualsevol rigidesa protocol·lària. No cal aparentar res, ni jugar a cap mena de joc social. La cuina coneix la nostra veritat profunda. Ens veu al matí amb el rostre masegat per la nit, i al vespre, quan, després d’un dia massa llarg, abaixem la guàrdia, ens afluixem el cinturó i ensenyem les febleses.
Carbó.
(Pàg. 39)
Carbó. Carbó que aquí encara es crema una mica pertot, en aquest país de mines explotades. Olor d’infantesa i olor de pobresa, també de tristesa, com si les partícules negre de combustió il·lustressin les desgràcies, grans o petites, perjudicials o benignes, perennes o passatgeres, que es dipositen damunt de les vides humanes i les embruten.
Carbó.
(Pàg. 42)
Flor insuportablement extrema, la carronya és discreta, com si no gosés mostrar-se. Oculta. Assetjada. Tímida. No en queda res més que un record violent. La carronya és tot allò que ja no s’assembla a res. El que ja no té forma. L’ésser viu vergonyós s’ha refugiat en la pudor. La seva última residència (...).
Carronya.
(Pàg. 54)
Com si la col es conformés amb grans espais de reclusió i només sabés acompanyar la pena i les penes llargues, els finals de vida, les vides destruïdes, les vides vigilades, les vides ofegades, arruïnades, triturades, i també els moribunds. La col forma part de la sentència. I fins i tot quan no hi és ni hi ha estat mai, pot ser que la notem malgrat tot, malgrat ella, a les habitacions que no es ventilen, als mitjons bruts, contra les pells grises, sota les aixelles, a les faldilles i als calçotets, als apòsits. Tenaç fins i tot en absència seva. En definitiva, tan banal que unes altres olors aconsegueixen estrafer-la i usurpar-ne la identitat. En el fons, no és ningú, i segurament per això durant molt de temps ha estat l’àpat d’aquells qui no eren res, i se’ls continua enganxant a la pell. Una pària. Una rèproba. Una desterrada. Una ànima dèbil. Algú a qui no es mira. Espero fer pudor de col durant molt de temps, encara.
Col
(Pàg. 55)
(...) som a mitjans de juliol: el brunzit dels grills i de les llagostes, l’infinit de les vacances.
Crema solar.
(Pàg. 58)
Els colors desanimen el més intrèpid dels contempladors: castanys grumollosos, marrons, beixos malaltissos, ocres diarreics, grisos intestinals. Una paleta patològica, inquietant, com per pintar-hi el pronòstic vital de tot un món. Es podria pensar que fa pudor. Doncs no. De la mateixa manera que l’hàbit no fa al monjo, el color no fa pas l’olor.
Depuradora d’aigües.
(Pàg. 74)
(...) alè de vi del capellà després de l’eucaristia i, sobretot, la fe milions de persones des de fa segles que traspua aquesta olor tan particular que és la pietat, tenaç, profunda, inesborrable. L’olor de la creença indefectible en una mentida meravellosa que fa dos mil anys que dura ha sustentat molts éssers, n’ha matat molts.
Església.
(Pàg. 81)
Ens alimentem de ros. Perquè a vegades el perfum és olor. I formes, també. Fenc estès, garbons, munts, pallers, feixos paral·lelepípedes, cilindres grossos i com descarregats per una nau espacial. Sota un sol constant, la humitat desapareix foragitada per l’encalç de les hores. Forn de cel obert que cou a foc lent, sense cremar.
Fenc.
(Pàg. 85)
Encara que a fora el ple sol emblanqueixi les façanes, necessitem la nit. Falsa. Recreada peça per peça amb tots els mitjans a l’abast. Som joves, a penes tenim 16 anys i ja ens enterrem. Als soterranis. Als hangars condemnats. Als garatges amb envelats. A la recerca de racons foscos, d’angles morts, de sofàs prou enfonsats perquè els seus braços ens serveixin de paravents. Amagar-nos dels altres. Amagar-nos de nosaltres mateixos, de la nostra por d’acostar-nos a una noia, de sentir-la a prop, arrambada (...).
Festa.
(Pàg. 104)
(...) en aquesta biblioteca rància, en el silenci més profund, entre els rostres absents dels meus amics i els seus cossos avorrits, embriagat per la pudor d’humitat –que és l’olor que fan els llibres vells, tal com vaig aprendre més endavant-, entro en un país, el de la ficció i els seus mil viaranys, que des d’aleshores ja no he abandonat. Sóc com els llibres. Sóc dins dels llibres. Ells són el lloc on visc, lector i artesà, i el que em defineix millor.
Humitat.
(Pàg. 107)
El pare desendolla la màquina, n’enrotlla el cable, la desa al ‘armariet, a la part esquerra, i agafa un flascó ample i llis que conté una aigua verda. Mennen, per a nosaltres els homes. A mi em falta molt per ser un home. Agita el flascó per fer-ne rajar garbes de líquid damunt la concavitat dispendiosa de la mà esquerra. Com en l’anunci. Molt de pressa, amb el palmell mullat es dóna uns quants copets a les galtes, la barbeta i el coll. De sobte ens assalten aromes arrogants de mentol i de cítrics, encara més ferotges per la presència de l’alcohol que s’arremolina en l’aire i que ens fa picar el nas.
Loció de massatge.
(Pàg. 112)
Purins, fems, meda líquida, llufa, nata agra, dent cariada; si olorar-lo és difícil, dins la boca s’allibera. Respirar-lo el condemna, tastar-lo l’amnistia. Darrere la seva aparença de Quasimodo, d’Aneguet Lleig o de sarnós, hi ha un príncep que per aparèixer espera que el vulguin apreciar bé. Sovint ens equivoquem, amb els formatges o amb les persones.
Munster.
(Pàg. 124)
Quan hi entres, ha saps que no ets a la floristeria. L’orina rància, els excrements, el cresol i el lleixiu composen uns miasmes que poden representar al lletania de la nostra misèria. Per pocs diners s’hi rep una classe de moral. Respirar aquestes olors equival a una acte d’humilitat i de contrició. El nostre món somia ser inodor, és a dir, inhumà. Durant els segles que han precedit el nostre, tot feia olor, de les coses pitjors i de les millors. Assetgem les olors, les dels nostres cossos, les de les nostres ciutats, com si fossin grans delinqüents que ens recordessin massa que produïm humors i que aquests humors puden.
Pixadors
(Pàg. 131)
La presó és un perol tancat dins del qual s’escabetxen cossos, ànimes, anys. S’hi menja. S’hi dorm. S’hi aprèn. S’hi oblida. S’hi rumia. S’hi destrueix. S’hi cau. S’hi aixeca. S’hi defeca. S’hi fan palles. A vegades s’hi dóna pel cul. S?intenta matar-hi el temps. Però no és pas un lloc monstruós per això. Nosaltres l’hem creada. Està feta a la nostra imatge. En resum, és a la humanitat el que la quinta essència és a la fragància: un concentrat absolut.
Presó.
(Pàg. 134)
El guardo dins un armari, prop de les golfes, del qual l’exhumo sovint per tocar-lo, ensumar-lo i retrobar-hi aquell oncle a qui em vaig estimar molt des que era petit; que em va veure créixer com un segon pare, però alliberat de totes les càrregues i de totes les preocupacions de la paternitat, i que, de fet, era més alegre i més divertit que el pare. Fer-ne dol és llançar un grapat de vida als ulls de la mort, Sabem que només l’encegarem per un instant, però això ja ens alleuja. I així poder continuar. Un dia em duc el pul·lòver a la cara i no hi retrobo res. S’ha desfet del tot. L’oncle l’ha abandonat. Ja no és res més que un vell parrac, sense memòria i sense ànima. Igualment el conservo. Escara és allà dalt, prop del cel, dins l’armari de les golfes.
Pul·lòver.
(Pàg. 139)
(...) transcorren uns segons inquietants en què les geografies del present i de la memòria es confonen; en què deixo de tenir edat, i juguen amb mi per mitjà d’aquest sentit activat, la qual cosa fa alhora que em penedeixi de ser allà i que estigui content de poder,a mil llegües de distància del lloc on vaig néixer, recuperar fragments d’olors i, com fa un arqueòleg pacient amb unes restes de ceràmica, tornar a enganxar i recompondre la vella quotidianitat trencada.
Rius.
(Pàg. 150)
(...) cap sexe és igual a un altre, ni s’embelleix amb les mateixes fragàncies, i els petons que s’hi dipositen, talment com si fossin ofrenes o consols, intenten amansir la bonica criatura adormida que sembla que hi viu, agombolada per un perfum persistent que, segons la dona, recorda un bosc de cedres, el pa que es torra, la feble acidesa del poncem, el mesc d’algunes pells salvatges, la llet, el malt i el caramel, però tot això enmig d’una atenuació de notes menors, un xiuxiueig d’lors que, per ésser percebudes i celebrades, demanen que t’hi acostis tant com puguis; que hi posis els narius i els llavis; que el besis i l’ensumis amb els ulls tancats i la humilitat agenollada de l’orant davant la deessa.
Sexe femení.
(Pàg. 168)
(...) estic encara en aquesta edat incerta en què, mentre ens allunyem d’una manera de pensar primitiva, en conservem les supersticions més prominents.
Vellesa
(Pàg. 173)
(...) viatjar és també perdre’s, desfer-se del que es coneix per renéixer sense punts de referència i deixar que els sentits es familiaritzin amb la terra. I aleshores sentir com mai l’alè dels països nous.
Viatge.
(Pàg. 174)
Cada lletra té una olor i cada verb, un perfum. Cada paraula difon en la memòria un lloc i els seus efluvis. I el text que es teixeix a poc a poc, amb el fil dels atzars conjuminats de l’alfabet i del record, es converteix aleshores en el riu meravellós, mil cops ramificat i olorós, de la nostra vida somiada, de la nostra vida viscuda i de la nostra vida futura, que ara se’ns emporta, ara ens descobreix.
Viatge.
::: Què en penso...
En certa manera aquest llibre és com el vi que amb el transcurs del temps madura i és capaç d’oferir una paleta d’aromes i sabors múltiples. El que ha fet Philippe Claudel amb Perfums és bàsicament macerar la seva memòria en un bon grapat d’olors (i pudors) i transcriure’n les seves sensacions i records.
Perfums, si bé parteix d’un punt de vista autobiogràfic, és un joc de complicitats amb el lector. Sobretot amb els lectors de més edat, a qui la lectura evocarà sensacions i records propis a partir dels aromes proposats per Claudel (i d’altres que el mateix lector recordarà de cop i volta durant la lectura).
Perfums és des d’aquest punt de vista una lectura terapèutica, gairebé màgica. Una lectura reparadora, apta per llegir a estones o fer-ne una lectura completa, com vulgui el lector. La seva estructura, tres o quatre pàgines dedicades a cada aroma, així ho permet.
De fons domina, la vida de poble, el bosc, la natura. Tot un recull d’aromes mítics (aquelles olors que en quant les perceps essent un xaval, t’obra finestres imaginàries) que omplen d'optimisme.
Però el que fa gran el llibre és que no es limita a les olors evocatives de la infància; també hi trobem olors reals i tangibles (els fems, la orina, el fum, el sexe sense anar més lluny).
Amb tot, aquest calidoscopi olfactiu està fet a partir de la memòria olfactiva de l’autor, i per tant des d’un punt de vista masculí. Potser les lectores gaudiran compartint els aromes més contextuals, però segur que troben incomplet l’inventari d’aromes més personals.
(Se m'acut que seria interessant tenir una contrapartida des d’una visió femenina i veure quines olors són comunes i quines privatives de cada sexe.)
Per cert, Claudel excel·leix en la seva prosa. D’una banda atrapa al lector amb una força lírica inaudita. De l’altra, és tant evocativa que mentre el lector llegeix les experiències de l’autor no pot evitar comparar-les amb les seves pròpies (i tornar a sentir olors perdudes fa anys).
La prosa de Philippe Claudel a Perfums també sembla transgredir les percepcions sensorials doncs l'autor és capaç d’acolorir olors, de texturitzar aromes i pudors i de fer servir el gust per olorar.
Perfums (sense trama, sense personatges, sense clímax) s’atansa al lector gairebé des del subconscient. La seva lectura és una experiència bellíssima i del tot grata, doncs converteix lectura en medicina per l’ànima.
::: Altres n'han dit...
El hacedor de sueños, Libros en estéreo, Desde la perplejidad, Lo que leo lo cuento, Vínculo literario, El Boomeran(g), Cromos, Shiny News Books, Jacqui Wine's Journal, Efeito dos Livros, Il mestiere di leggere, Viaggi, luoghi e profumi.
::: Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada