Pistola, amb música de fons - Jonathan Lethem

"(...) Hi ha gent que porta coses escrites a la cara; l’alt n’hi portava unes quantes, escrites amb faltes d’ortografia i llapis de colors."

Lethem, Jonathan. Pistola, amb música de fons.
Barcelona: Males Herbes, 2013

Gun, with occasional music. Traducció de Ferran Ràfols.
Col.lecció Distorsions, 7


::: Què en diu la contraportada...
Metcalf és un detectiu en hores baixes. Quan un antic client que l'havia contractat perquè vigilés la seva dona apareix assassinat, comença a investigar sense tenir en compte les amenaces dels inquisidors, detectius estatals que miraran d'arxivar el cas. Però el que no s'imaginen és que Metcalf està disposat a posar en perill la seva vida i la integritat dels que té al voltant.
Amb reconegudes referències a Raymond Chandler i Philip K. Dick, Pistola, amb música de fons pot ser vista com una novel·la negra ambientada en una societat distòpica, en què els animals es comporten com persones, les drogues tenen una acceptació social equiparable a la dels còctels i els avenços mèdics estan regits per finalitats insòlites i perverses. Amb aquesta opera prima, Lethem va donar la volta als estereotips pulp per construir una obra alhora poètica i intel·ligent que intentava definir els límits d’allò que ens fa humans.

La lectura d’aquesta novel·la trepidant atrapa des de la primera pàgina i demostra el que la crítica ja va dir en el seu moment, que Jonathan Lethem està destinat a ser un dels grans de la nostra època.

::: Com comença...
Quan em vaig despertar ja la tenia, ho juro. Aquella sensació.
Feia dues setmanes que havia plegat del meu últim cas, l’encàrrec d’en Maynard Stanhunt. La sensació ja la tenia abans de sintonitzar la interpretació musical de les notícies a la ràdio del costat del llit, però el que m’ho va confirmar van ser les notícies musicals: tornaria a treballar de seguida. M’arribaria un cas.

::: Moments...
(Pàg. 18)
No devia tenir més de vint-i-cinc anys, però era evident que ja havia tingut temps de penedir-se d’unes quantes coses. Tenia pinta d’haver patit una forta davallada no feia gaire. Estava fet amb quatre bocins mal engiponats de l’home que havia sigut, l’ànima perduda. Em feia l’efecte que no feia ni dues setmanes havia sigut un home millor.

(Pàg. 25)
Estava perpètuament en guerra amb els membres del sexe dèbil per culpa del bocí que m’havien arrencat, que encara bategava a les seves mans i regalimava sang. Preferia que m’odiessin, perquè si els agradava no podia fer gran cosa. Ja no era un home. Tot plegat era culpa de la Delia Limetree, i mai no la podria perdonar pel que m’havia fet. Tampoc és que ella hagués tornat per demanar-me mai perdó.

(Pàg. 35)
- (...) duc una camisa anticamàndules. No ho puc evitar. La porto posada de naixement. Les mentides reboten al meu cos i cauen a l’estora com les paparres que treus a un gos.

(Pàg. 47)
Vaig obrir la bossa i en vaig treure l’entrepà d’amanida d’ou sense que ningú badés boca. Va ser un d’aquells moments estranys en què un bocí de vida humana normal fa que tothom s’avergonyeixi de tanta hostilitat i tanta fatxenderia i que els papers es deixin de banda per un moment.

(Pàg. 51)
Els assassinats no apareixen enmig del no-res com un singlot. Eren el desenllaç d’una sèrie inexorable d’esdeveniments que culminaven en ell, i tenien unes repercussions que es projectaven al futur, molt més enllà de l’abast de la Inquisició de torn. Em vaig trobar pensant tot això i vaig haver de riure. Un assassinat era una venda de garatge. Un assassinat era un comiat de solter. Un assassinat era un simulacre d’incendi. Un assassinat era el que li vingués de gust a l’Oficina de l’Inquisidor.

(Pàg. 60)
Un munt d’opcions divertides entre jo i la meva cita amb la ressaca.

(Pàg. 92)
(...) em van enviar un paio que no era en Morgenlander ni en Kornfeld, i que no tenia cap relació amb el cas Stanhunt. De fet no era cap paio. Era una tia, una mossa, una dama; no sé mai com ho he de dir quan no vull ser groller. Perquè sempre sóc groller. Però ella em feia voler ser un altre, algú que no era.

(Pàg. 93)
Va tirar el cos enrere i la cortina negra dels cabells li va fregar les espatlles i va deixar a la vista un coll on m’hi hauria pogut passar una hora. Una hora al dia, qui sap si una hora cada cinc minuts. Això va complicar l’inici de la conversa.

(Pàg. 99)
(...) tenia el coll xop de pluja i necessitava un entrepà. Al cel, els núvols es continuaven apinyant com una banda de pinxos en una cantonada, i semblava que tenien el sol força intimidat.

(Pàg. 125)
- (...) Em recorda com era jo fa temps. Ni tan sols ara no som tan diferents. Tots dos bullim d’energia, però vostè és tossut, inflexible. Estúpid, en definitiva. Jo he après a cedir. En la negociació hi ha el poder, la viabilitat. La seva inflexibilitat l’ha dut a ser marginal.

(Pàg. 167)
(...) Va dir que sí, però bàsicament va ser un sospir. Em vaig adonar que aquella dona era com la taula o el telèfon, el que havia passat feia una setmana els havia deixat sense feina i des d’aleshores que acumulaven pols.

(Pàg. 184)
Hi havia un paio alt i un de baix, tots dos repenjats dels seus tacs i estudiant la taula. Vaig tancar la porta darrere meu i vaig deixar el got sobre el feltre.
De seguida que l’alt em va mirar vaig saber que l’Overholt era el menut. Hi ha gent que porta coses escrites a la cara; l’alt n’hi portava unes quantes, escrites amb faltes d’ortografia i llapis de colors.

(Pàg. 207)
(...) estava segur que quan em veiés diria alguna estupidesa, però d’una manera estranya també m’alegrava de veure’l. Com a ésser humà era una vergonya, però per ser inquisidor no estava malament.

(Pàg. 211)
Quan vaig començar en aquest ofici, tenia la idea estúpida que la meva feina consistia a trobar l’únic culpable entre tota una gernació d’innocents. La veritat és que consistia més aviat a trobar un o dos innocents als quals valia la pena ajudar enmig de tota una gernació de malvats.

(Pàg. 216)
A les fosques tenia bon aspecte, la llum del carrer que entrava pel vidre esmerilat de la finestra del bany em perfilava el cos, però sabia que no havia de cometre l’error d’encendre el llum. Havia passat a formar part de la categoria sempre creixent de les coses que fan més goig si no encens el llum.

::: Altres n'han dit...
Llibres, i punt!, Especulacions d'un Neanderthal, Desde Otranto, Núvol (Xavier Serrahima), Cinc cèntims, Postmodern Mystery (Ted Gioia), That's what she read, Blogging for a good book, Book cannibal, Rhapsody in books, Net Massimo, Cosa leggo adesso?, Pep Grill.

::: Enllaços:
Jonatham Lethem, deutes, homenatges i ombres allargades.