Carretera enllà - Aldous Huxley

"El viatger per amor del viatge és com el lector inconnex: un home que està disposat a fer concessions a la seva intel·ligència (...)".

Huxley, Aldous. Carretera enllà.
Martorell: Adesiara Editorial, 2014

Along the Road. Traducció de Rafael Tasis.
Col.lecció D’ací i d’allà, 37


::: Que en diu la contraportada...
Publicat per primer cop el 1925, Carretera enllà és el llibre d’un «turista intel·ligent» que, amb unes observacions increïblement perspicaces i profundes sobre persones i llocs, sobre l’art i la ciència, parla de nosaltres mateixos. Els ramats de turistes avorrits que van als llocs de moda perquè ho diu la «convenció» i no pas perquè els agradi viatjar, l’enganyosa fascinació per la natura dels habitants de les ciutats, el procés d’erotització de la música popular, la persistència de certes persones a assistir a cada estrena teatral —encara que l’obra representada sigui una animalada—, els perills de l’oci excessiu i moltes altres qüestions ben actuals obliguen el lector a fer-se preguntes, a qüestionar-se el que llegeix com si fos escrit per a ell.

::: Com comença...
Hi ha gent que viatja per negocis, n’hi ha que viatja per salut. No són pas els malaltissos ni els homes de negocis, però, els que omplen els grans hotels i les butxaques dels seus propietaris. Són els que viatgen “per plaer”, com diu la frase corrent. 

::: Moments...
(Pàg. 15)
La gent viatja per la mateixa raó que col·lecciona obres d’art: perquè és el que fa la gent més distingida. Haver estat en uns punts determinats de la superfícies de la terra és socialment correcte, i haver-hi estat les fa superiors als que no hi ha estat.

(Pàg. 18)
(...) i l’esnobisme que decreta que l’Art us ha d’agradar –o, per ser més exacte, que cal haver visitat els llocs on es pot contemplar l’Art- és gairebé tan tirànic con el que ens ordena que visitem els llocs en els quals es pot veure la Vida.

(Pàg. 19)
(...) no són viatgers autèntics, no són viatgers nats. Perquè viatge, no pas per amor del viatge, sinó per amor de la convenció. Marxen nodrits de faules i d’esperances fantàstiques, i tornen, tant si ho confessen com si no, decebuts, i com que el seu interès per les coses reals i presents no és prou viu, s’aferren a la mitologia, i els fets, per curiosos , bells i variats que siguin, els són una desil·lusió. Només la societat dels seus companys turistes, amb els quals conspiren, de tant en tant, per fer un petit oasi familiar entre la barbàrie de l’estranger, juntament amb la consciència d’un deure social complert, els manté joiosos, encar que sigui moderadament, davant les depriments realitats del viatge.

(Pàg. 21)
El viatger per amor del viatge és com el lector inconnex: un home que està disposat a fer concessions a la seva intel·ligència.
Com tots els altres homes viciosos, el lector i el viatger tenen tot un arsenal de justificacions per defensar-se. La lectura i el viatge, diuen, eixamplen el pensament, estimulen la imaginació, són una educació copiosa. I coses per l’estil. Això són arguments especiosos; però no impressionen ningú. Perquè encara que pugui ser cert que, per a algunes persones, la lectura sense mètode i els viatges sense objectiu siguin altament educatius, no és per aquesta raó que la major part dels veritables lectors i viatgers nats es permeten satisfer les seus gustos. Llegim i viatgem, no per eixamplar o enriquir els nostres pensaments, sinó per oblidar agradablement que existeixen. Ens agraden la lectura i el viatge perquè són els més deliciosos de tots els substitutius del pensament

(Pàg. 29)
(...) [caminadors] encara tinc el més gran respecte envers aquells que ho fan i considero que probablement són d’un tipus d’humanitat superior al ramat gandul i amant d ela comoditat que predomina en els temps presents.  Un dels grans encants del progrés mecànic és que ens permet fe-rho tot ràpidament, amb facilitat i comoditat. Això és molt agradable, però dubto que moralment parlant, sigui gaire saludable.

(Pàg. 31)
La vida social és, com la beguda, un simple estimulant que fueteja els nervis però no alimenta.

(Pàg. 41)
Per a tot viatger que tingui cert gust personal, l’única guia útil serà la que escrigui ell mateix. Totes les altres són una calamitat.

(Pàg. 44)
Les velles guies, tan antiquades que poden ser documents històrics, són excel·lents companys de viatge. Una Murray de les més antigues és un tresor. Realment, qualsevol volum de viatges europeus, per avorrit que sigui, és interessant, sempre que hagi estat escrit abans de l’edat del ferrocarril i de Ruskin. És una meravella llegir  in situ les opinions de turistes que van visitar fa cent anys, amb les vehicles i els prejudicis estètics de l’època, els mateixos llocs que ara visitem nosaltres. El viatge deixa de ser una simple volta a través de l’espai; viatgem també a través del temps i del pensament.

(Pàg. 45)
Els nostres criteris d’apreciació diferents i una tolerància en general més gran són el resultat, sobretot, d’una familiaritat major amb l’art de cada nació i de cada període – una familiaritat que, al seu torn, és deguda a la fotografia-.

(Pàg. 53)
L’adoració de la natura augmenta en proporció directa amb la distància del Mediterrani. Els italians i els espanyols tenen un interès mínim en la natura per ella mateixa. Els francesos senten cert afecte pel camp, però no prou perquè desitgin viure-hi si els és possible d’habitar a la ciutat. Els alemanys del sud i els suïssos formen una excepció aparent de la regla. Viuen més a prop del Mediterrani que els parisencs i, tanmateix, estan més enamorats del camp (...).

(Pàg. 55)
(...) la nostra passió anglosaxona pel camp ha tingut el resultat de convertir el camp en una vasta ciutat, però una ciutat sense les comoditats urbanes que fan tolerable la vida en una ciutat. Perquè a tots ens agrada tant el camp que desitgem viure-hi, encara que només sigui durant la nit, quan no som a la feina. Construïm casetes, comprem abonaments i bicicletes per anar a l’estació. I, mentrestant, el camp es mor.

(Pàg. 61)
Tots els turistes nodreixen una il·lusió, de la qual cap dosi d’experiència no els pot guarir mai del tot; s’imaginen que, en el curs del seus viatges, trobaran temps per fer una pila de lectures.

(Pàg. 62)
Un llibre que requereixi una atenció contínua i un esforç mental prolongat és inútil en un viatge: perquè el lleure, quan hom viatja, és molt breu i està tenyit per la fatiga física, la distracció del pensament i la incapacitat de fer esforços gaire extensos.
Pocs llibres de viatge són millors que una bona antologia de poesia en la qual cada pàgina conté alguna cosa completa i perfecta per ella mateixa.

(Pàg. 73)
(...) [de la influència de l’entorn en el raonament estètic i les aptituds culturals]  dintre de certs límits, les coses que us envolten compten molt poc. Només quan l’entorn és extremadament desfavorable pot anihilar o desfigurar els poders de la intel·ligència. I, per favorable que sigui , no pot fer res per eixamplar els límits que la natura ha posat a les aptituds d’un home.

(Pàg. 74)
(...) vam trobar els seminaristes que tornaven del seu passeig. Pobres criatures! Però ¿era pitjor la seva sort –em preguntava- que la dels habitants de la ciutat de la vall? Al cim de la seva muntanya vivien sota un regla tirànica i els ensenyaven a creure en cert nombre de coses manifestament estúpides. Però ¿era més tirànica la regla que la de les convencions imbècils que controlen les vides dels éssers socials de la plana? ¿L’esnobisme a propòsit de les duquesses i dels novel·listes distingits és més raonable que l’esnobisme sobre Jesucrist i els sants? ¿Els treballs forçats per a major glòria de Déu eren més detestables que les vuit hores diàries en una oficina per a major enriquiment dels jueus? La temprança era un avorriment, no hi ha dubte; però ¿era tan repugnant i esgotadora com l’excés? I la despesa d’esperit en els precs i la meditació, ¿era realment menys entretinguda que la despesa d’esperit en una vergonyosa inutilitat?

(Pàg. 105)
He vist grans ciutats mortes o en decadència: Pisa, Bruges i la Viena acabada d’assassinar. Però  em va semblar que damunt de cap no planava una melangia tan profunda com damunt Màntua; cap no semblava tan morta o tan completament privada de glòria; enlloc no hi havia una desolació més gràvida del record de l’esplendor, ni el silenci era enlloc tan ricament musical amb ecos.

(Pàg. 118)
L’observador modern excusa la seva ignorància i passa en silenci tot allò que no és qüestió de relacions formals. Els admiradors de Giotto (tan nombrosos avui com ho eren fa cent anys els admiradors de Guido Reni) aconsegueixen d’esguardar els frescos del mestre sense considerar allò que representen o que el pintor desitjava expressar. La seva obra queda desinfectada de tot germen de drama o de significació; només se n’admira la composició.

(Pàg. 121)
La moda contemporània consisteix a admirar per damunt de tots els altres el pintor que pot concentrar-se en l’aspecte formal del seu art i produir quadros que estan totalment buits de literatura.

(Pàg. 144)
La professió de periodista literari no és pas una de les que més encoratja l’honestedat. Tot conspira per convertir-lo en un xarlatà. No té hores de lleure per llegir regularment o amb un objectiu: al mateix temps, el fet de ressenyar li fa conèixer una massa d’informació miscel·lània i fragmentària. Seria un prodigi d’integritat intel·lectual si no ho reproduïa en els seus articles, d’una manera casual i confiada, com si cada detall curiós fos un dels promontoris perifèrics del vast continent del seu coneixement universal.  A més a més, la necessitat , sota la qual treballa, de ser sempre llegívol, el tempta a ser original i inusual al preu que sigui.

(Pàg. 148)
Com que avui en dia el jove pintor sense talent aspira a aconseguir un idela mític d’esteticisme pur, al qual sacrifica la forma, només ens produeix avorriment.  Perquè els seus quadros no són bona pintura, i no poden excusar la seva manca de destresa recordant-nos objectes agradables; no tenen ni tan sols el mèrit de ser documents o comentaris, no ens expliquen ni tan sols una història. En resum, no tenen res que els recomani. Lluny  de ser algú que ens entreté, l’artista de segon ordre (si de passada s’escau que és “avançat”) s’ha convertit en un pesat intolerable.

(Pàg. 150) 
Si hem de mirar quadros de segon ordre –i al món hi ha tan poques pintures bones que és inevitable que els vegem-, segurament és més raonable mirar el que ens donen alguna cosa (...) que els que no ens donen absolutament res.

(Pàg. 152)
La més gran pintura del món... Somrieu. L’expressió és ridícula, és clar. No hi ha res que sigui més fútil que l’ocupació d’aquells entesos en art que es passen el temps compilant primers o segons equips dels millors pintors del món, equips de músics, equips de poetes, seleccions de campions d’arquitectes i tot això. No hi ha res tan fútil perquè hi ha moltes menes de mèrits  i una infinita varietat d’éssers humans.

(Pàg. 153)
L’art dolent és de dues menes: el que és merament pesat, estúpid i incompetent, el dolent de manera negativa; i el que ho és positivament, el que és una mentida i un frau.  Molt sovint la mentida és tan ben dita que gairebé tothom s’hi deixa atrapar... per una temporada.  Al capdavall, però, hom descobreix sempre les mentides. La moda canvia, el públic aprèn a mirar amb una lent diferent i, on fa un quant temps veia una obra admirable, que realment afectava les seves emocions, ara hi veu una falsificació  [...] hom pot ser un estafador en art sense tenir la intenció d’enredar ningú i dominat pel desig més ardent de ser honrat.
De vegades el xarlatà també és un home genial de primer ordre, i així tenim artistes tan estranys com Wagner i Bernini, que poden convertir el que és fals i teatral en una cosa gairebé sublim.

(Pàg. 159)
Els èxtasis depenen en gran manera de les estrelles marcades al Baedeker, i les estrelles són distribuïdes més liberalment a les obres d’art que hi ha en ciutats accessibles que a les que són en llocs inaccessibles.

(Pàg. 163)
Tots sabem massa, i la nostra ciència ens priva –a menys que s’escaigui que som artistes d’un talent i una independència excepcionals- de fer una bona tasca.

(Pàg. 164)
Ha desaparegut la beneïda ignorància, s’ha esvaït el saludable menyspreu per tot el que no fos una sola tradició. Ara no hi ha tradició, o bé n’hi ha un centenar, que ve a ser el mateix. La ciència de l’artista tendeix a distreure’l, a dissipar-li les energies. En lloc de passar-se tota la vida explorant sistemàticament una sola convenció, es mou inquietament entre tots els estils coneguts, sense decidir en quin ha de treballar, manllevant detalls de cada un.

(Pàg. 184)
(...) la veritat no té una final; cada una de les seves parts revela, quan es troba, més parts encara per descobrir. L’home que desitja el coneixement no coneix pas la sacietat, perquè tot allò cognoscible és perpètuament nou. Podria viure vides innombrables i no sentir-se mai cansat.

(Pàg. 187)
El progrés en l’art és una cosa que no existeix. Cada artista comença pel començament. L’home de ciència, en canvi, comença allà on s’ha aturat el seu predecessor. Les opinions i les idees canvien, sota el pes de l’experiència acumulada, d’època en època. El costat instintiu i emocional de l’home, com que és hereditari, roman idèntic. L’home de ciència proporciona l’experiència que canvi ales idees de la raça; en el decurs del temps, les seves descobertes són superades. L’artista no perd mai l’actualitat perquè  treballa amb materials que mai no canvien. Els poemes lírics compostos per un poeta paleolític encara serien commovedors, mentre que els punts de vista d’un astrònom del paleolític tindrien, per a nosaltres, un interès simplement històric i acadèmic.

(Pàg. 193)
(...) la simpatia envers un ideal no cal pas que anul·li les facultats crítiques del simpatitzant; pot tenir uns sentiments molt forts, però no per això ha de deixar de pensar.

(Pàg. 195)
Les classes ocioses es dediquen a l’art per les mateixes raons per les quals es dediquen al bridge: per escapar de l’avorriment. Amb l’esport i l’amor, l’art els ajuda a omplir la buidor de la seva existència.

(Pàg. 197)
Mirar com juguen altres persones, veure pel·lícules al cinema, llegir diaris i novel·les indiferents, escoltar concerts per ràdio i discos de gramòfon i anar d’un lloc a l’altre amb trens i amb òmnibus: aquestes són, suposo, les principals ocupacions del lleure del treballador. Només el fet de ser barates les distingeix de les diversions dels rics.

(Pàg. 201)
Les nostres ments són com els cossos flàccids de ciutadans sedentaris: ineficients i amb un desenvolupament imperfecte.  En una immensa proporció de la gent, el desenvolupament intel·lectual s’acaba gairebé en la infantesa; van per la vida amb les capacitats intel·lectuals de nois o noies de quinze anys.

(Pàg. 209)
Els compositors semblen oblidar que, a despit de tot i malgrat que les aparences estiguin en contra nostre, som tolerablement civilitzats. Ens aclaparen no solament amb els sorolls russos i negroides, sinó amb miols celtes i lànguids gemecs espanyols puntuats pel repic de les castanyoles i les brusques harmonies de la guitarra. Quan els músics seriosos hagin tornat a la música civilitzada –i ja n’hi ha que tornen de la barbàrie- probablement notarem un canvi paral·lel, en un sentit més refinat, en la música popular.

(Pàg. 212)
(...) I tanmateix aquests lectors de novel·les respectables aniran al teatre (sense que ningú els hi obligui, recordeu-ho bé) a veure obres que, com a literatura, estan exactament al nivell de les novel·letes barates davant les quals fan escarafalls, amb tota la raó i ben naturalment.

::: Altres n'han dit...
La serp blanca, Especulacions d'un Neandenthal, Sonograma (Carme Miró), L'escriba, El cau de l'oreneta, Llegim (Ignasi Aragay), Pep Grill.

::: Enllaços:
Aldous Huxley.

::: Llegeix-lo:
Anglès (facsímil multiformat Ed.Chatto &Windus / Londres, 1922.)