La natura exposada - Erri De Luca

"(...) Hi ha llibres que et fan sentir un amor més intens del que ja coneixies, un valor més desenfrenat del que ja havies experimentat."

De Luca, Erri. La natura exposada.
Alzira: Bromera, 2019

La Natura Esposta. Traducció d’Albert Pejó
Col.lecció L’Eclèctica, 294



::: Que en diu la contraportada:
En un poble allunyat a les muntanyes, un escultor que coneix molt bé la contrada comença a passar persones clandestinament d’un costat a l’altre de la frontera. No ho fa a canvi de diners, i això crida l’atenció d’un dels viatgers, un escriptor que explicarà la seva història. Els mitjans, interessats per la notícia, volen saber més coses de l’escultor, que decideix marxar a un poble a la vora de la mar. Allà, el mossèn li fa un encàrrec d’allò més particular: restaurar una estàtua de marbre que representa el mateix Jesucrist i dotar-lo de sexe.
Amb el seu estil personal, Erri De Luca reflexiona en La natura exposada sobre la presència de la religió en les nostres societats, però també en les nostres vides, i més encara sobre els límits entre allò sagrat i allò profà, entre la bellesa humana i la bellesa divina.

::: Com comença...
Visc als confins de l’Estat, sota unes muntanyes que conec de memòria. Les vaig descobrir com a buscador de minerals i fòssils i després com a escalador.

::: Moments...
(Pàg. 20)
La mala sort és com una sarna que t’has de gratar. Molts no aconsegueixen alliberar-se’n, els hi queda enganxada, com un llast, i els acaba esclafant.

(Pàg. 23)
Un ganivet talla encara que no es faci servir. Només d’agafar-lo ja tallar. Mires l’altre a la cara i ja ha tallat.

(Pàg. 37)
(...) Abans que ell  [Crist], ningú s’havia exposat fins al límit de fer una petició semblant: perdonar els altres. Aquestes paraules van elevar la seva mort a la categoria de sacrifici. Sense elles, la creu és simplement el pal de suplici d’un innocent.

(Pàg. 40) 
- (...) Hi ha llibres que et fan sentir un amor més intens del que ja coneixies, un valor més desenfrenat del que ja havies experimentat. Deu ser l’efecte que provoca l’art: supera l’experiència personal, transmet objectius desconeguts al cos, als nervis, a la sang (...).

(Pàg. 46)
No es pot ser estimat dues vegades amb la intensitat d’una missió. A molts no els passa ni tan sols una vegada.

(Pàg. 63)
- (...) Has vist molt de món –li dic.
- Vist sí, però només vist. La vista és el menor dels sentits. El món s’ha de viure, per entendre’n alguna cosa (...).

(Pàg. 65) 
(...) no tenim la llibertat d’aturar-nos. Pertanyem a una espècie implacable.

(Pàg. 75)
Em considero beneït per la fortuna, que fins i tot m’ha ofert una bona salut. Quants homes al món se’n surten tan bé com jo? Parlo en veu baixa per no exhibir la sort que em protegeix. Un filòsof de l’antiguitat recomanava viure d’amagat.
- Epicur
- Sí, exacte, viu d’amagat, en veu baixa, no et facis veure vantant-te de la teva sort. Tinc més del que necessito i si em falta alguna cosa no me n’adono.

(Pàg. 80)
- (...) Què hi té a veure la por, amb l’amor?
- Si no ho saps és que encara no has estimat mai. L’amor fet realitat coincideix amb la por màxima, la de perdre’l (...).

(Pàg. 84)
L’estàtua és de mida natural, el cos fa prop d’un metre vuitanta en aquesta posició d’estirament forçat. El capdamunt de la creu el supera per vint centímetres. M’enfilo en una escala per observar-la des de dalt. Veig els feixos musculars del coll, els bíceps estirats, els tríceps en relleu per la torsió.
Miro cap avall i descobreixo que el punt de vista és panoràmic, des d’aquí es veu Jerusalem. És l’hora de la posta d’un divendres, està a punt de començar el vespre del sàbat (...).

(Pàg. 88)
(...) era fill de ningú i, per tant, possiblement de qualsevol, inclús d’un rei.

(Pàg. 104)
(...) Li pregunto què vol dir viure com a musulmà.
-  Adorar Déu com si m’hagués de morir demà, treballar com si no m’hagués de morir mai.

(Pàg. 110)
La terra és un organisme viu, aquesta és l’única fe que posseeixo.

(Pàg. 112)
La nuesa del crucificat suscita l’antiga pietat per la natura indefensa. Les seves mans no la poden cobrir, les cames no la poden acollir al seu interior. L’agonia de la postura del crucificat culmina en aquest part despullada.

(Pàg. 124)
La barca entra a port amb el rastre blanc de les gavines al darrere.
- Nosaltres fem el mateix quan llegim les pàgines sagrades. Les anem seguin a poc a poc i de cop ens tirem al damunt d’una paraula per aprofundir-hi, sense saber  per què aquella precisament. Fem com les gavines, anem a pescar a l’estela.

(Pàg. 155)
(...) m’ajuda mentre em diu que no em preocupi pels llibres.
- No són tan fràgils, aguanten els maltractament. Resisteixen més que nosaltres al desgast, al fred, als exilis i als naufragis. El seu prodigi és que saben acudir a l’època de qui els llegeix. Obres Homer i te’l trobes al costat. El tanques i se’n torna al seu segle.

(Pàg. 159)
Cal una glacera que baixa milers i milers d’anys per deixar a la faç de les muntanyes el rastre d’un fregament. Calen accidents colossals per gravar un record a la faç del món. La pretensió de deixar rastre no queda al nostre abast.

::: Altres n'han dit...
Emak Bakia, Libris liberi, Devaneos, Tens un racó dalt del món, L'escriba (Aida Montoya), El Matí (Marc Peig), Letto in piazza, Pep Grill.

::: Enllaços:
Erri De Luca, l'autor parla dels diferents temes presents al llibre, contexts, literatura contemplativa.