Ahir - Agota Kristof

"(...) Les frases em volten pel cap. Penso que l’escriptura em destruirà."

Kristof, Agota. Ahir.
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1996
Hier. Traducció de Sergi Pàmies.
Col.lecció Meridiana, 16



::: Que en diu la contraportada:
Avui torna a començar la cursa estúpida. Es lleva a les cinc pren el bus, fitxa, fa sempre el mateix forat en la mateixa peça. I guanya el just per menjar, viure en qualsevol lloc i estar en disposició de tornar a començar l’endemà. Perquè l’endemà sigui diferent, caldrà que aparegui per fi Line, la dona ideal que somia Sandor Lester.

Amb la simplicitat i precisió que li coneixem, Agota Kristof conta “la historia d’un gran amor impossible” a la vegada que es lliura a una reflexió aguda sobre el pas del temps i les injustícies del món contemporani.

::: Com comença...
Ahir, bufava un vent familiar. Un vent que jo ja coneixia.
Era una primavera primerenca. Jo caminava dins del vent amb pas decidit, ràpid, com cada matí. Amb tot, tenia ganes de tornar a llit i d’estirar-m’hi, immòbil, sense pensaments, sense desigs, i de restar-hi ajagut fins al moment en què sentiria acostar-se aquesta cosa que no és ni veu, ni gust, ni olor, només un record molt imprecís, vingut de més enllà dels límits de la memòria.

::: Moments...
(Pàg. 11)- (...) No es pot escriure la mort d’un mateix.
És el psiquiatre qui m’ha dit això, i jo hi estic d’acord perquè, quan un és mort, no pot escriure. Però, en el fons, penso que puc escriure qualsevol cosa, encara que sigui impossible i encara que no sigui veritat.

(Pàg. 15)Vaig comprovar diverses vegades que la porta fos tancada i vaig provar de pensar en tu per adormir-me però eres només una imatge grisa, fugissera com els meus altres records.
Com les muntanyes negres que vaig travessar una nit d’hivern, com l’habitació de la granja destruïda on vaig despertar un matí, com la fàbrica moderna on fa deu anys que treballo, com un paisatge massa vist que un ja no té ganes de mirar.
Ben aviat, ja no tenia res en què pensar, només em quedaven coses en les quals no volia pensar. M’hauria agradat plorar una mica però no podia perquè no tenia cap raó per fer-ho.

(Pàg. 19)Jo era feliç jugant al pati, dins del fang. De vegades, el cel era esplèndid però a mi m’agradava el vent, la pluja, els núvols. La pluja m’enganxava els cabells sobre el front, al coll, damunt dels ulls. El vent m’eixugava els cabells, m’acariciava el rostre. Els monstres amagats als núvols em parlaven de països desconeguts.

(Pàg. 28)

Ara, amb prou feines tinc esperança. Abans buscava, no m’estava mai quiet. Esperava alguna cosa. Què? No en tenia ni idea. Però pensava que no podia ser que la vida fos només el que era, o sigui res. La vida havia de ser una altra cosa i esperava que aquesta altra cosa succeís, la buscava.
Ara penso que no hi ha res a esperar, així que em quedo a l’habitació, assegut damunt d’una cadira sense fer res.

(Pàg. 32)

De vegades em pregunto si visc per treballar o si és el treball allò que em fa viure.
I quina vida?
Treball monòton.
Salari miserable.
Solitud.

(Pàg. 50)

Estic cansat. Ahir a la nit, vaig tornar a escriure bevent cervesa. Les frases em volten pel cap. Penso que l’escriptura em destruirà.

(Pàg. 70)

- (...) vas preferir fugir i convertir-te en un qualsevol. Un obrer de fàbrica. Per què?
Jo responc:
- Perquè convertint-se en un qualsevol un pot arribar a ser escriptor. A més, les coses van com van i no d’una altra manera.
- Ho dius seriosament, Sandor? De debò creus que s’ha de ser un qualsevol per convertir-se en escriptor?
- Em sembla que sí.
- A mi em sembla que per ser escriptor s’ha de tenir molta cultura. Després, s’ha d’haver llegit molt i escrit molt. Un no es fa escriptor de la nit al dia.
Jo dic:
- No tinc gaire cultura però he llegit i escrit molt. Per ser escriptor, només cal escriure. És clar que també passa que un no té res a dir. I, de vegades, fins i tot quan un té alguna cos aa dir, no sap com dir-la.
- I, al capdavall, què te’n queda del que has escrit?
- Al capdavall res o gairebé res. Un full o dos amb un text i el meu nom escrit a sota. Molt de tant en tant perquè cremo gairebé tot el que escric (...).

(Pàg. 75)

El temps s’estripà. On retrobar els camps rasos de la infància? Els sols el·líptics clavats dins l’espai negre? On trobar de nou el camí trabucat dins del buit? Les estacions han perdut el sentit. Demà, ahir, què signifiquen aquestes paraules? Només hi ha el present. Una vegada, neva. Una altra vegada, plou. Després fa sol, i vent. Tot això és ara. Això no ha estat, no serà. Això és. Sempre. Tot alhora. Perquè les coses viuen dintre meu i no dins del temps. I dintre meu, tot és present.

(Pàg. 77)

Si jo també tornés al nostre país, no podria evitar buscar la meva mare entre totes les putes de totes les ciutats

(Pàg. 88)

“ (...) Vés a la ciutat. Allà, encara hi ha llum. Una llum que t’empal·lidirà el rostre, una llum que s’assembla a la mort. Vés allà on la gent és feliç perquè no coneix l’amor. Estan tan saciats que no necessiten ningú ni a Déu. A la nit, tanquen les seves portes a pany i forrellat i esperen amb paciència que la vida passi.”

::: Altres n'han dit...

Tinta Xinesa, Viu i llegeix, Directe.cat (Vicenç Nieto), El mar de letras, Bugs eat books, Un libro al día, El lamento de Portnoy, La tormenta en un vaso, Mi estantería, Libros en Estéreo, Filosofía, Una hoguera para que arda Goya, Lobo estepario, Ondas aladas, Leído, visto, vivido..., Cronopia literaria, Clara y Sofía, Pep Grill.

::: Enllaços:
Agota Kristof, context a l'opus de l'autora, estil Kristof, temes, sensacions.