Només es viu dues vegades, senyor Linares - Anthony Tabbs

"- (...) Vostè creu que hi pot haver un assassí dins l’escola?
- Jo no. Vostè si?
L’inspector no va respondre."

Tabbs, Anthony. Només es viu dues vegades, senyor Linares.
Sant Cugat del Vallès:Editorial Rourich, 2000



.... Que en diu la contraportada:
L’inspector Linares-Brown, un policia de mare anglesa i pare andalús, ocupa, d’una manera interina, el càrrec de comissari en un poble costaner; aquesta col·lecció de novel·les està formada per les narracions dels casos més sorprenents i inquietants que l’inspector va viure en el transcurs de la seva vida professional a la Costa Brava.

::: Com comença...
El Sr. Céspedes es llevava d’hora:  a les sis més o menys. Aquell dia es va llevar una mica més tard ja que el despertador no li va sonar. Es va vestir amb presses relatives, mentre deixava anar esbufecs i malediccions, en mateixa proporció dels uns i les altres (...).

::: Moments...
(Pàg. 37)
- (...) Colonialisme cultural, amic meu, colonialisme cultural!
L’inspector va somriure.
- Sí senyor! La llengua internacional! La utopia de l’esperanto feta realitat! La llengua del futur. Vet-ho aquí el que és l’anglès! –va continuar dient el profesor d’història amb una veu que ressonava per tota la sala, mentre s’asseia pesadament en una cadir que va grinyolar:
- Bé..., jo no sabria dir...
- Res home, no digueu res! L’anglès... Van saber treure profit de l’imperi, vet-ho aquí. I l’habilitat de fer-lo cap al nord del nou continent. No com nosaltres, que el van fer cap al sud i aquí ens té, defensant el nostre idioma com un gat potes enlaire i parlant d ela “mare pàtria” , com si aquest concepte importés un carall a ningú a Sud-Amèrica (...).

(Pàg. 42)
- (...) és clar, les forces s’equilibren... però, si es continua escalfant el cos, que passarà?
- Potser que esclatarà...?
- Efectivament, que farà un gran pet!
Va abaixar les cames i va posar els peus a terra tot dient, ara ja amb un to de veu normal:
- Això passa amb els cossos, passa amb els pobles, passa amb persones... I, lògicament, també amb grups professionals. Vostès escalfi un col·lectiu, reprimeixi’n el comportament i esperi: esclatarà de segur, per un costat o per un altre.
L’inspector se’l va mirar fixament:
- Per què m’explica això?
El professor va somriure:
- Aquí les notícies van molt de pressa, ja ho podrà veure (...).

(Pàg. 50)
(...) i és que veure una escola onerta sense alimnes va fer a l’inspector una impressió que no podria definir, com quan s’estava al Passeig o a l’escullera del seu poble i veia ploure sobre el mar; un fet gens estrany que li produïa una idea d’absurditat.

(Pàg. 63)
- (...) Tractant-se de mestres, res no m’estranya gens; en general som gent una mica fantasiosa i un xic esverada en el comportament, en un sentit general, és clar.

(Pàg. 86) 
- (...) Així, em dieu que en cap baralla, al pati, no han sortit navalles, punys de ferro, cadenes o barres? Sigueu sincers: és important.
Els dos joves se’l van mirar esverats.
- No! No som assassins, nosaltres: som nens! – van dir.

(Pàg. 90)
- (...) Ningú podia voler veure mort el seu marit?
La dona es va esverar:
- No! Era bona persona; milhomes, cridaner i manaire, però bona persona...; bé, almenys ara, que és mort, m’ho sembla força...

(Pàg. 96)
- (...) Està fitxat?
- No hauria d’estar-ho: hi va haver una amnistia. És clar que tampoc no em sorprendria gens que conservessin la meva fitxa policial: estic cansat de veure com els discursos polítics es converteixen en mentides...

(Pàg. 103)
- (...) quan s’ha vist una vaga de camisa i corbataque prosperi? Els intel•lectuals no en sabem fer de vagues. S’en faran enrere la meitat, segur; com sempre diran que hi tenen més a perdre que a guanyar i coses així.

(Pàg. 108)
- (...) Bé..., vaig estudiar matemàtiques..., podríem dir que l’ensenyament era la sortida naturalldes meus estudis...
- Així, vostè no volia dedicar-se a aquesta feina d’un bon principi?
- No exactament. Això passa molt sovint en aquestes carreres que no tenen una sortida professional específica: matemàtiques, físiques, químiques, lletres... Són carreres ambigües pel que fa a sortides professionals. Molta gent hi arriba perquè la matèria els és molt atractiva; no es pensa gaire en el futur. Després, a la facultat, es parla d’investigar, de publicar, de docència universitària... Quan s’acaba la carrera, tot se’n va en fum. El fantasma de l’atur et ronda, hi ha massa competència a tot arreu. No s’investiga i publicar estudis és un camí força curt per a morir-te de gana..., si només fas això, és clar. Queda la docència de grau elemental i mitjà, que és on hi ha més necessitat de gent.  Jo vaig començar donant classes particulars de matemàtiques i ara, setze anys després, sóc aquí.
- És una frustració per a vostè?
- Treballar a l’escola? No exactament. La meva frustració és la vida en general, sobretot a mesura que em faig gran.

(Pàg. 114)
- (...) aquesta és una dualitat que no m’ha preocupat mai: públic, privat... Jo sóc mestre i treballo en un lloc que globalment em convé. Hi ha molta hipocresia amb aquest tema, sobretot entre els que treballen en el sector públic; tothom agafa el que més li convé...; després volen fer creure que els van moure motius ideològics per a agafar una opció o quina altra..., com si treballar en un centre públic fos una actitud més solidària que fer-ho en un centre privat... Hi ha excepcions, és clar, perquè sempre viuran idealistes entre nosaltres que interpreten de bona fe coses així, però en general, el que hi ha és molta hipocresia.

(Pàg. 115) 
- (...) Vostè creu que hi pot haver un assassí dins l’escola?
- Jo no. Vostè si?
L’inspector no va respondre.

::: Altres n'han dit...
Pep Grill.

::: Enllaços:
Anthony Tabbs i Mercader.