Canteu, esperits, canteu - Jesmyn Ward

"(...) Va veure que tota jo era una ferida oberta i va venir per ser el meu bàlsam."

Ward, Jesmyn. Canteu, esperits, canteu.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2017

Sing, Unburied, sing. Traducció de Josefina Caball

Col·lecció Antípoda, 29

  

::: Què en diu la portada...En Jojo és un nen mestís que viu amb els seus avis i la seva germana. La seva mare és una dona absent que té visions del seu germà mort i que viu perdudament enamorada del seu marit, que compleix condemna a la presó del comtat. Quan ella s’assabenta que està a punt de ser alliberat, decideix agafar els seus dos fills i emprendre un viatge introspectiu i salvatge que els obliga a relacionar-se per primera vegada com a família. A la presó, en Jojo es troba en Richie, un noi amb qui descobreix el llegat de l’esclavitud però també la importància de la reconciliació amb el passat. 

Amb un llenguatge ric i musical Jesmyn Ward ens ofereix una road movie literària imponent que parla des dels marges. Canteu, esperits, canteu és l’últim text de l’única autora premiada dues vegades amb el National Book Award.

::: Com comença...

M’agrada pensar que sé què és la mort. M’agrada pensar que és una cosa que podria mirar a la cara.

::: Moments...

(Pàg. 41) 

(...) jo tenia deu anys i ja havia començat a veure coses que no veien els altres nens, com ara que la mestra es rosegava les ungles fins que s’encetava les dits, com ara que de vegades es posava molt maquillatge als ulls per amagar blaus que li havia fet algú pegant-li; jo sabia com eren els blaus perquè de vedades, després d’una baralla, en Michael i la Leonie en tenien a la cara. 

(Pàg. 47)

Em vaig inclinar sobre la taula. Vaig esnifar. Una descàrrega ardent i neta em va recórrer els ossos i després vaig oblidar. Les sabates que no vaig comprar, el pastís desfet, la trucada. La menuda dormint al meu llit a casa, i el meu fill dormint a terra, no fos cas que jo tornés, entrés fent tentines i l’obligués a ajeure’s a terra. A la merda tot!

(Pàg. 52)

El Pa em fa una ganyota, i en la llargada d’aquesta ganyota li veig els anys gravats a la cara. Unes arrugues que inexorablement el fan anar cap avall, com la Ma. Cap a la decrepitud, cap al llit, cap a terra i la tomba. Ja comença la baixada.

(Pàg. 60)

Viure al camp m’ha ensenyat unes quantes coses. M’ha ensenyat que després del primer esclat ple de vida, el temps ho consumeix tot: rovella la maquinària, fa envellir els animals fins que els cauen el pèl i les plomes i panseix les plantes. Un cop a l’any, si fa no fa, ho veig en el Pa: veig com els anys el fan més prim; els tendons li sobresurten, més durs i rígids, cada any. Els seus pòmuls indis, durs. Però des de que la Ma va caure malalta, he après que el dolor també por fer-ho, això. Pot consumir una persona fins que només és pell i ossos i una capa prima de sang.

(Pàg. 69)

Va veure-hi més enllà del color del cafè sense llet de la pell, més enllà de la negror dels ulls, dels llavis del color de les prunes, i “em va veure”. Va veure que tota jo era una ferida oberta i va venir per ser el meu bàlsam.

(Pàg. 154)

(...) que un home de color fes córrer els gossos, això sí que no encaixava. Sempre hi havia hagut mala sang entre els gossos i els negres; els havien cridat com a enemics: com a esclaus, fugien dels gossos bavosos, i després, com a presoners, els esquivaven.

(Pàg. 163)

Sento satisfacció a ferir, a oblidar la nena a qui no puc pegar i descarregar la ràbia en un altre. Aquest altre per a qui jo no soc mai prou bona.

(Pàg. 165)

(...) els seus llavis troben els meus, i jo em torno a obrir tota. Perdent el llenguatge, perdent les paraules. Perdent-me jo mateixa en aquella sensació, en aquella sensació de ser desitjada, necessitada, tocada, bressolada, i al mateix temps sentir amb admiració que el qui fa això possible també desitja, necessita, toca, veu.

(Pàg. 202)

Jo tampoc no entenia el funcionament dels temps quan era jove. Com podia saber que, un cop mort, Parchman m’arrencaria del cel? Com em podria imaginar que Parchman m’estiraria i no em voldria deixar anar? Com podia entendre que Parchman era passat, present i futur tot alhora? Que la història i el sentiment que van esculpir aquell lloc al mig del no-res m’ensenyarien que el temps és un vast oceà i que tot passa a la vegada. 

(Pàg. 212)

[un somni] es queda dins meu, com un blau a la memòria que em fa mal quan me’l toco.

(Pàg. 231)

Els artells de les mans mostren totes les cicatrius: ganivets que li han relliscat de les mans, plats trencats, quilos de bugada. Si agafo la mà, me l’acosto al nas i l’oloro, qui sap si sentiré l’olor de totes les ofrenes que ha deixat a l’altar al llarg dels anys, les que ha fet servir per curar: enfilalls de bitxos, patates, nyams, boga, lliris aranya, bident pilós, reina dels boscos i ocra silvestre. Tot el verd de la terra a les meves mans. Però quan oloro els seus palmells secs com paper de vidre, sento olor d’herba batuda i esblanqueïda pel sol d’hivern. Mort. Ella estreny, i és molt dolorós. 

(Pàg. 250)

Abans tenia les ungles roses i transparents. Ara són com petxines picades per la sal i grogues.

(Pàg. 251)

(...) necessita totes les forces que li queden per suportar el dolor, un dolor que ara puc veure. Com si ella surés de panxa enlaire en un oceà de mal. Com si la seva pell fos un buc d’un vaixell foradat pels percebes i el dolor s’hi anés infiltrant. I l’anés omplint. Empenyent-la cap avall, avall, avall.

(Pàg. 264)

No sé si es menja el sol o si l’espolsa, sigui com sigui, sembla que damunt la seva pell s’hi escampi la seva pròpia ombra, una màscara negra de cap a peus que camina amb ell. 

(Pàg. 278)

Sempre es lleva així, arrossegant les mantes dels seus somnis darrere seu.

(Pàg. 286)

(...) La mare fa una sacsejada i queda immòbil. 

El temps inunda l’habitació com un onatge tempestuós. 

Jo udolo.

::: Altres n'han dit...

L'Espolsada, Telèmac, Llibres, i punt!, Especulacions d'un Neanderthal, Núvol (Lucas Capellas), Ara llibres (Marina Espasa), Entre montones de libros, Generación reader, El momento de Raquel, Un libro al día, Ni un día sin libro, Las lecturas, Encuentos y desencuentos, La hierba roja, Culturamas (Ricardo Martínez), Pep Grill.

::: Enllaços:

Jesmyn Ward, l'autora parla del com i per què, més de l'autora sobre el seu llibre, Més enllà del drama, la recepta de l'èxit, Parchman.