Exorcismes - Vicenç Pagès Jordà



"(...) els instints ens recorden que som fills dels micos i no dels déus."







Pagès Jordà, Vicenç. Exorcismes. Antologia personal. 
Barcelona: Editorial Empúries, 2018

Col·lecció Narrativa, 539




::: Què en diu la contraportada...
“Un contista ha de badar cap enfora i cap endins, ha de mirar la lluna, ha de registrar les seves pors nocturnes, els seus records deformats, les seves mancances, les seves pulsions”. És el que sosté Vicens Pagès Jordà al pròleg d’aquests seus Exorcismes, i ho demostra amb un llibre imponent, que és alhora conegut i nou i que deixarà  admirats tant els seus seguidors com els lectors que el descobreixin ara en la seva faceta d’escriptor de contes.

Amb l’ofici que ha adquirit en el curs de trenta anys, i conservant intacta la passió exploradora del inicis, Pagès Jordà revisita els seus tres reculls de narrativa breu –Cercles d’infinites combinacions (1990), En companyia de l’altre (19999) i El poeta i altres contes (2005)- i n’ofereix una tria que el consagra com un mestre consumat en l’art de conjurar els propis dimonis expulsar-los i transformar-los en bellesa.

::: Com comença...
El doctor m’ha demanat que els ho expliqui tot des del començament. Vaig néixer a Ginebra, on estava destinat llavors el meu pare, diplomàtic de carrera. La mare va morir quan jo era nena, i no la recordo gens. Vaig anar a escola en diferents països, on vaig estudiar en diverses llengües. La meva infantesa no va ser particularment dura, però sí solitària. No recordo cap company o companya que em durés més d’un any.
La correctora – Cercles d’infinites combinacions

::: Moments...
(Pàg. 81) 
(...) no hi és.
Incrèdulament giro el cap, ara en direcció al jove, ara en direcció al vidre. Les lleis òptiques estan suspeses. El vidre es nega a reflectir la seva imatge mentre el metro s’atura. Surto del vagó amb esglai.
Per llegir al metro - Cercles d’infinites combinacions

(Pàg. 96)
Durant els caps de setmana, la urbanització transmetia una sensació de buidor, de barri a mig fer, que els impulsava a traslladar-se a cercles més llunyans, on hi havia hipermercats, restaurants italians i caixes d’estalvi, de manera que la seva vida s’havia convertit en una constant peregrinació circular. I ara anava per entrar a casa seva i resulta que ja hi havia arribat.
El conillet d’índies – En companyia d’un altre

(Pàg. 102)
La veïna se li abandonava en un silenci trencat tan sols per sospirs lleus que l’encoratjaven encara més que la seva pròpia audàcia. Sota la roba interior, l’home va retrobar la suavitat d’una pell quasi oblidada, uns ulls que es clavaven dins els seus sense ombres, i una olor familiar: l’olor de la joventut perduda. Aquella tarda ell i la veïna es van convertir en amants.
El conillet d’índies – En companyia d’un altre

(Pàg. 106)
Sota segles d’alfabetització, ocultats per innumerables capes de pintura, parapetats rere les barricades de la cultura, a punt de saltar a la menor oportunitat, els instints ens recorden que som fills dels micos i no dels déus.
Zones d’ombra – En companyia d’un altre

(Pàg. 115)
En tots els aspectes he estat una persona grisa. Provinc d’una família de classe mitjana. He viscut en un pis com els altres, en una habitació com les altres, amb un llit i una taula com la dels altres. No vaig haver de repetir cap curs, però tampoc vaig obtenir qualificacions extraordinàries. Dubto que cap professor recordi el meu pas per les aules. Com els meus amics, vaig sortir amb algunes noies (nio maques ni lletges: normals). També vaig practicar, sisplau per força, alguns esports de moda. Però l’exercici físic m’ha desplagut, i en l’exercici intel·lectual no he aconseguir eludir la mediocritat. He escrit llibres que amb prou feines han llegit amics, parents i veïns, i amb els anys m’he convertit en un professor d’institut, és  a dir, en una peça intercanviable segons les necessitats de la demografia.
El captiu – En companyia d’un altre.

(Pàg. 133)
Als nois els agrada la Susanna perquè és l’arquetip de bellesa primerenca: formes infantils, pits petits, dents grosses, natges planeres, riure fàcil, gran agitació gestual. L’Alícia és una altra cosa: arrossega la infantesa com un àngel les ales. En ella és patent la desaparició de la nena. No costa gens imaginar-la fent coses de dona, vestida de dona, nua com una dona...
El captiu – En companyia d’un altre

(Pàg. 136)
Sense novetat: captiu d’Onan, de les “pastis” i de l’esplín.
El captiu – En companyia d’un altre

(Pàg. 148)
L’ÚLTIM HOME
Existim en la mirada dels altres. Necessitem un narrador que ens doni alè més enllà de la nostra limitació de personatges. El primer home existia en la mirada del déu que el va crear. L’últim home, ateu, morirà del pur decandiment de no ser vist.
Sis miniatures – En companyia d’un altre

(Pàg. 189)
Sóc a la terrassa del bar Astòria. Al davant tinc la Rambla ben pavimentada, que baixa amb suavitat fins al monument a Narcís Monturiol, els plàtans podats, i al voltant oficines bancàries, botigues de roba, passejants, turistes i velles podrides de diners: Figueres.
Astòria – El poeta i altres contes

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Pep Grill.

::: Enllaços:
Vicenç Pagès Jordà, què en diu l'autorels secrets del conte, entre la possessió i la cuina, la feina d'escriure (i reeixir).

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli