Gran Cabaret - David Grossman

"(...) un home, quan està sol al bosc i no té al voltant cap persona ni cap ésser viu, segueix essent culpable?"

Grossman, David. Gran Cabaret
Barcelona: Edicions 62, 2015

Sus ekhad nikhnàs le-bar. Traducció de Roser Lluch
Col·lecció El Balancí, 734


::: Què en diu la contraportada...
En un bar de Cesarea, un home surt a l’escenari. «Senyores i senyors, un aplaudiment per a en Dóvale!» La funció està a punt de començar, però aquest vespre passa alguna cosa. Entre els espectadors hi ha un jutge: l’honorable Avishai Lézer, un vell amic d’infantesa. A ell li toca jutjar la vida d’aquest actor que, ara el recorda, fa quaranta anys tan sols era un nen escanyolit que tenia l’estrany hàbit de caminar sobre les mans.
La funció avança. En Dóvale ho dóna tot a l’escenari. Parla, crida, es mou i, com qui no vol la cosa, explica retalls de la seva vida. La història d’un nen que un dia, de campaments, va rebre la notícia de la mort d’un familiar i va marxar corrents per assistir al funeral. Però qui s’ha mort? El pare?, potser la mare? Ningú va tenir el coratge de dir-li-ho. I aquest dubte angoixant va torturar el petit Dóvale durant tot el viatge.
Ara, tants anys després, aquí tenim aquell jovenet, en plena escena, enredat encara en els càlculs obscurs d’aquella jornada. Gran Cabaret és un peça íntima, una novel·la feroç que ens mostra el cabaret íntim i col·lectiu de la vida, i els mil i un replecs d’aquest sentiment universal que és l’amistat.

::: Com comença...
- Bona nit, bona nit, boooona niiiit Cesareaaaa, temple de l’espectacle!!!
L’escenari encara és buit. El crit ressona darrere del teló. A poc a poc els espectadors que hi ha a la sala callen i somriuen expectants.

::: Moments...
(Pàg. 27)
(...) la millor manera de fer que et valorin en algun lloc es no essent-hi, no et sembla?

(Pàg. 34)
(...) és un dia per fer examen de consciència, qui en tingui, és clar, perquè jo, francament, en la situació en la qual em trobo, o tinc fora de les meves possibilitats, seriosament, la consciència és una tasca que exigeix un manteniment non-stop, no és així? Una ocupació que no s’acaba mai! La revisió dels cent mil, però cada dia i tot el dia! No, va, digueu-me, no tinc raó?

(Pàg. 38)
“(...)  Aquest home”, penso jo, “que no és ni guapo ni excitant ni atractiu, com sap on tocar exactament per transformar una persona en massa, en xusma?”

(Pàg. 39)
“(...) Us adoneu de com n’és, d’aclaparadora, la idea del ser? Com n’és de subversiva?”

(Pàg. 48)
El públic segueix fascinat el desenvolupament del que succeeix davant seu: la transformació d’un material de vida en un acudit.

(Pàg. 64)
“La irradiació de la personalitat”, vaig pensar, “la resplendor interior”. O la foscor interior. El secret, la tremolor del que es irrepetible. Tot allò que s’estén més enllà de les paraules que descriuen una persona, més enllà de les coses que li han ocorregut, de les que en ell s’han deteriorat i distorsionat. Allò que fa anys, just quan vaig arribar a la judicatura, ingènuament em vaig prometre que buscaria en qualsevol ésser que tingués davant meu, acusat o testimoni. Que mai no em seria indiferent. Allò d’on sortirien les meves decisions envers la persona.

(Pàg. 82) 
(...) El públic també ho nota. La gent es mira i es mou inquieta. Cada vegada entenen menys en què s’han embolicat sense voler. No hi ha cap dubte que fa estona que s’haurien aixecat i marxat, fins i tot que l’haurien fet fora de l’escenari amb xiulets i crits, si no fos per la temptació irresistible de fer una ullada a l’infern d’un altre.

(Pàg. 140)
Gairebé qualsevol persona que miro em sembla fascinada per l’escenari, per la història i també pel narrador –fascinada potser sense voler-ho, de vegades amb una expressió de disgust i horror-.

(Pàg. 146)
“(...) Haig de plorar, és el que fan els orfes, oi? Però no tinc llàgrimes, no tinc res, el meu cos és com una ombra, sense sensacions. A més, com dir-ho, es com si per a mi res pogués començar realment abans de saber, oi?”

(Pàg. 152) 
- (...) Vet aqui una qüestió del zen dovalista: un home, quan està sol al bosc i no té al voltant cap persona ni cap ésser viu, segueix essent culpable?

(Pàg. 178)
- (...) Sóc un fill de puta, recordeu-ho. Pren-ne nota, Senyoria, inclou això a la fase dels arguments del càstig. No em vegeu com sóc ara, simpàtic, alegre i divertit, un imperi de rialles. Jo, d’aleshores ençà, sempre, he estat un fill de puta d’encara no catorze anys, amb una anima de merda, assegut en aquell cotxe i passant els seus comptes podrit, els més fotuts i reforçats que una persona pot fer a la vida. No us creureu el que hi vaig encabir, en aquells comptes. Les coses mes petites i brutes en els pocs minuts que vam trigar d’anar a casa fins allà, i fins el cementiri. Vaig passar els comptes del tender amb ell, amb ella, amb la meva vida i amb la d’ells dos junts.

(Pàg. 186)
En aquell moment em vaig adonar que ell no era res sense ella, que tota la seva força li venia d’estar al seu costat. En un moment s’havia convertit en mitja persona.

::: Altres n'han dit...
Nosaltres llegim, Trempera literària, El placer de la lectura, El Cultural, Devoradora de libros, Culturamas, Estado Crítico, Los libros de Julián, Carne de libro, The Guardian, Jewish Book Council, Pep Grill.

::: Enllaços:
David Grossman, context personal i de l'obra, el context socio-polític, què en diu l'autor, remoure la consciència d'Israel des de dins, fent política des d'un punt de vista personal, molts temes en poques pàgines, quan el somriure es glaça a la boca.

::: Escolta'l:
Francès (Festival Avignon - lectura dramatitzada per Jérôme Kircher i Wajdi Mouawad)