El baró Bagge - Alexander Lernet-Holenia

"(...) qui pot dir realment què és la mort i què és la vida o on comencen i acaben l’espai i el temps entre una i l’altra?"

Lernet-Holenia, Alexander. El baró Bagge

Barcelona: Viena Edicions, 2016

Der Baron Bagge. Traducció de Joan Fontcuberta
Col.lecció El cercle de Viena, 57

::: Què en diu la contraportada...

L’hivern del 1915, al sud dels Carpats, un destacament de cavalleria de l’exèrcit austrohongarès intenta desesperadament localitzar l’avançada russa. Després de dies i dies en cerca de l’enemic, sempre invisible entre la boira i les ombres, el capità, embogit per la impotència, decideix fer una incursió més enllà de les línies enemigues, on finalment el seu destacament topa de cara amb els soldats russos.

Vint anys després d’aquella càrrega suïcida, el baró Bagge, supervivent de la terrible batalla, explica una experiència que va viure en el transcurs d’aquella missió: una història d’amor com cap altra, embolcallada d’una boira cada vegada més espessa.

Un relat vibrant i estremidor. Una gran paràbola sobre la vida i la mort, separades per un pont d’or.

::: Com comença...

No fa gaire, durant una recepció amb el ministre d’Agricultura, un tal baró Bagge va tenir una agarrada amb un jove anomenat senyor de Farago, un home encara immadur i impetuós que de cop i volta, d’una manera baladrera i escandalosa, va prohibir-li que parlés amb la seva germana.

::: Moments...

(Pàg. 11)

Potser la catàstrofe a la qual va menar el seu esquadró, l’hecatombe d’homes i cavalls, va ser només perquè alguna cosa que ja no podia passar en el reialme de la vida, perquè era massa tard, passés després de la vida, en la mort doncs, diríem, però de fet no va passar en la mort, sinó en aquell temps i aquell espai situats entre el moment de morir i la mort pròpiament dita, perquè n’hi ha molts que tenen per segur que hi ha un interval. Segons alguns, dura només uns moments, segons d’altres, dies; en casos extrems, nou.

(Pàg. 17)

Els soldats que feien guàrdia als posts avançats ens miraven en silenci, mentre, vestits i armats a l’estil d’una època ja passada, cavalcàvem vers un destí incert; ara això també quedava enrere i ja només grans bandades de cornelles aixecaven el vol grallant des de la terra de ningú de davant nostre.

(Pàg. 47) (...) em sobtà l’anguniejant sensació de trobar-me en un estat de somni, com m’havia passat ja immediatament després de la batalla, i per uns instant vaig dubtar de si realment era jo qui era allà (...).

(Pàg. 55)

Repenjats a la balustrada barroca de pedra que envoltava la petita plataforma a l’entorn de la capella, vam contemplar l’abisme que s’obria als nostres peus. El panorama que se’ns oferia des d’allà dalt era, fins i tot al capvespre, cada vegada més vast, enorme, i arribava cap al nord fins als contorns dels Carpats, que semblaven bastidors superposats l’un damunt l’altre (...)

(Pàg. 59) (...) l’aspecte d’aquesta dona, sens dubte ja de per si extraordinari, feia la impressió en un primer moment d’una conjunció de trets molt distants, però de seguida es veia que en essència eren ben bé propis d’ella, com passa amb totes les coses extraordinàries, que al capdavall guarden una relació: sobretot el fabulós blau dels seus ulls semblava reflectir llunyanies on hi havia cel i mar, destins colossals, or, vori i coses grandioses i rares.

(Pàg. 62)

-        (...) realment, un ha no sap del cert qui encara és viu i qui ja és mort, i ni tan sols d’un mateix por estar-ne del tot segur. Però deixem-ho córrer! Alegrem-nos més aviat que siguis aquí, encara que fos menester que primer esclatés la guerra perquè et decidissis a visitar-nos.

(Pàg. 65) - (...) En què pensàveu mentre ballàvem? –em va preguntar la Charlotte mentre tornàvem als nostres llocs.

-          Només mirava els vostres ulls – vaig contestar-. Em semblaven mars, els vostres ulls, solcats per galeres daurades.

(Pàg. 68)

(...) cadascú de nosaltres només té a veure amb ell mateix. Ningú pot ajudar algú altre i cadascú, així ho penso, està sol, molt sol, completament sol. No hi ha autèntiques relacions entre les persones. No pot haver-n’hi. Un és per l’altre tan sols un motiu, res més. Un motiu per odiar o per estimar. Però l’amor i l’odi neixen en nosaltres, ens governen i ens tornen a deixar sols. No s’ordeixen veritables fils entre una persona i una altra. Tot allò que un pot ser per a un altre és només un pretext, més bonic o més lleig, per als propis sentiments.

(Pàg. 70) - (...) les dones, si volguessin, ho tindrien tan fàcil! Si totes fossin com haurien de ser i podrien ser, si deixessin d’escoltar-se a si mateixes, si no fessin emmudir en el seu interior les veus de les deesses per cedir a petiteses, egoismes, escrúpols, falsedats i amaneraments, fa temps que seurien als trons del món en comptes d’haver de pidolar cada dia de la seva existència un lloc al costat de marits tan estrets de mires, tan desagradables i tan mesquins com elles.

(Pàg. 103)

(...) fins i tot ara no m’ho acabo de creure, si no és que la mort és un somni i també la vida no és sinó un somni. Entre el somnis hi ha ponts que porten d’un costat a l’altre. I qui pot dir realment què és la mort i què és la vida o on comencen i acaben l’espai i el temps entre una i l’altra?

(Pàg. 106)

(...) tot aquell que mor d’alguna manera és un heroi (...)

(Pàg. 108)

Perquè la veritat és que, per contrari que sigui a fantasiejar, en el fons de mi mateix el somni continua sent realitat i que, ben mirat, la realitat no és més que un somni. I per més que em diguin que la Charlotte Szent-Kiraly era d’estatura mitjana, de cabells més aviats foscos, no gens lletja, però tampoc d’una bellesa esbalaïdora, en el meu somni és la noia que he somiat des de sempre, l’estimada que des d’aleshores m’espera, la del cap sagrat resplendent com el d’una deessa a través de la pluja de cendres de la mort, a través dels vels silenciosos de cendra que cauen dels volcans del regne de la mort, la dona que, única i radiant, s’ha retirat al món de l’indestructible per a tota l’eternitat.

::: Altres n'han dit...

Les Males Herbes, Paranoia 68, Les rades grises, Libros de cíbola, Lecturas errantes, Pompas de papel, Búsqueda de hogar tras el bostezo, Forum Libertas, Alfonso Cernelli, In fabula, Pep Grill.

::: Enllaços: 

Alexander Lernet-Holenia, context i experiències, transfons històric real, realisme fantàstic, enigmes i preguntes.