Tres cavalls - Erri De Luca






"Sense haver rigut abans, els petons no tenen gust de res."




De Luca, Erri. Tres cavalls. 
Barcelona: Empúries, 2001.


Tre cavalli, traducció de Pau Vidal.
Col.lecció Narrativa, 168


 Que en diu la contraportada...
Aquesta és la història dels primers dos cavalls de la vida d'un home. Té cinquanta anys i un passat replet d'experiències molt fosques: de molt jove va fer un rumb a l'Argentina. Ara, al cap de vint anys, decideix tornar a Itàlia, després d'haver estimat intensament, d'haver perdut la dona en plena barbàrie, d'haver lluitat contra la dictadura i d'haver patit persecucions i traïcions. A Itàlia viu aïllat, fa de jardiner i llegeix llibres vells. Però un bon dia una dona li torna a encendre la passió i li fa reviure la memòria: amb coratge, el protagonista recorda l'Argentina, el sud del món. I tot això mentre viu el seu nou amor, cuida el jardí i aprèn alguna cosa d'un africà que somia a tornar al seu país. Després de la publicació de Tu, meu, Erri De Luca ens presenta Tres cavalls, que ha tingut una gran acollida a França i Itàlia

 Com comença...
L’Argentina és un triangle rectangle que té per catet llarg els Andes a ponent, per curt el catet irregulars dels rius al nord i per torturada hipotenusa l’Oceà Atlàntic a llevant.

 Moments...
(Pàg. 9)
Els llibres nous són petulants, els fulls no es volen estar quiets quan els gires, s’hi resisteixen i cal fer força perquè s’aguantin. Els llibres vells tenen les costelles donades, les pàgines es deixen llegir sense tornar a alçar-se.

(Pàg. 12)
Per omplir una cambra n’hi ha prou amb una cafetera al foc.

(Pàg. 12)
Ell jove estudiant, jo obrer, aleshores comunistes, un terme oblidat en el penja-robes del segle passat.

(Pàg. 15)
Els llegeixo vells perquè les pàgines molt fullejades i untades pels dits pesen més en els ulls, perquè cada exemplar de llibre pot pertànyer a moltes vides i els llibres haurien d’estar a disposició en locals públics i desplaçar-se junt amb els passavolants que els carreguen una estona i haurien de morir com ells, consumits per les males temporades, infectats, ofegats pont avall al costat dels suïcides, ficats en una estufa d’hivern, esfullats pels nens per fer-ne barquetes de paper, en una paraula, a qualsevol lloc haurien de morir menys d’avorriment i de propietat privada, condemnats a prestatgeria perpètua.

(Pàg. 16)
(...) en la natura només la bellesa contradiu la gravetat.

(Pàg. 17)
- ¿(...)Laia?
- ¿Sí? – sento la seva veu d’ampolla acabada d’obrir, alegre i natural.
- Em trobo a la punta dels dits un número i el nom que m’has volgut donar.
- Vull que ens veiem.
- Tinc cinquanta anys i faig de jardiner.
- Entesos. ¿Quan?
- De jardiner en faig cada dia i els cinquanta anys no fa gaire.

(Pàg. 20)
Un arbre s’assembla a un poble, més que no a una persona. S’implanta amb esforç, arrela en secret. Si aguanta, comencen les generacions de les fulles.
Llavors tota la terra al seu voltant fa pinya i l’empeny enlaire.
La terra té desig d’altura, de cel. Empeny els continents per fer-los xocar i aixecar crestes.
Es refrega al voltant de les arrels per expandir-se en l’aire a través del fustam.
I si està feta desert, fabrica pols per pujar. La pols és una vela, emigra, travessa mars. El xaloc la porta des de l’Àfrica, roba espècies als mercats i condimenta la pluja.

(Pàg. 24) 
Sense haver rigut abans, els petons no tenen gust de res.

(Pàg. 37)
Hi ha criatures adjudicades que no aconsegueixen trobar-se mai i es conformen a estimar una altra persona per apedaçar l’absència. Tenen seny.

(Pàg. 38)
Esperar. Aquest és el meu verb quan tinc vint anys, un infinitiu eixut que no esquitxa d’ànsia, no baveja esperança. M’espero en el buit.

(Pàg. 45)
No crec en els escriptors sinó en les seves històries, això és el que contesto a un mariner pigallat que em demana si crec en Déu.

(Pàg. 54)
Ens acomiadem i cada un de nosaltres gira cua i corre a ficar-se entre la multitud de desconeguts que embolcalla tots els adéus.

(Pàg. 60)
Això és el que han de fer els llibres, endur-se una persona i no pas deixar-se endur per ella, descarregar-li la jornada de les costelles, no pas afegir-li grams de papers a les vèrtebres.

(Pàg. 80)
T’estimo per amor i per disgust dels homes, t’estimo perquè ets íntegre tot i ser sobralla d’una altra vida, t’estimo perquè el tros que queda val per tot sencer i t’estimo per exclusió dels altres trossos perduts.

(Pàg. 85)
Armo el percussor; vull estar preparat per si em ven a la poli. Als primers embats de la son em sobrevé una imatge fosca: que salvar-se no és sinó emmerdar-se encara més en la trampa, més que no sortir-ne. Només morir és sortir-ne.

(Pàg. 87)
Diu que no coneix ningú que parli del passat amb el temps present.
¿I a mi què m’expliques dels jocs de mans dels verbs? No sóc pas l’amo del temps, sóc el seu ase.
És bo per als escriptors el passat i el seu vetaquiqueunavegada.
I el futur és útil als endevins que s’omplen les butxaques amb els pronòstics.
Jo conec les vides que duren un dia i arribar al vespre ja és morir de vell.
Al futur no li calen verbs, el que vol són noms.

(Pàg. 89)
No és el dia que ve, és la nit que s’enretira.

(Pàg. 101)
Si jo sóc un altre és perquè els llibres més que els anys i els viatges transporten els homes.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

En directo del Gólgota - Gore Vidal

La biblioteca fantasma - Jordi Masó

Crímenes ejemplares - Max Aub

El mestre d'ànimes - Irène Némirovsky