El bell estiu - Cesare Pavese

"(...)  Tot allò que era bell s’ha acabat."

Pavese, Cesare. El bell estiu.
Barcelona: Univers, 2022

La bella estate. Traducció de Pau Sanchís.
Col·lecció Narrativa, 123

::: Què en diu la contraportada…
A ple estiu dels anys trenta, la Ginia, de només setze anys, té unes ànsies desbocades de vida. De molta més vida. Acompanyada de la seva amiga Amelia, elegant i sofisticada, coneixerà un món enlluernador habitat per artistes bohemis. Pressa de l'encant dels seus nous amics, la Ginia aviat s'enamorarà d'un jove i enigmàtic pintor. Encara no ho sap, però aquest serà l'inici d'una història d'amor tan intensa com tempestuosa, carregada d'il·lusions que no sempre es veuran satisfetes i destinad a cremar amb una flama molt feble, que no albira més enllà de l'estiu.

El bell estiu és la història de la inevitable pèrdua de la innocència. Una delicada iniciació a la vida, el descobriment de la sensualitat i la temptació; el pas de l'adolescència a la maduresa i a la certesa del carácter inevitable del destí.

::: Com comença...
En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i travessar el carrer per tornar-se boja. Tot era tan bonic, especialment de nit, quan tornaven mortes de cansament i encara esperaven que passés alguna cosa (...).

::: Moments...
(Pàg. 28)
Aquell any feia tanta calor que cada vespre s’havia de sortir, i a la Ginia li semblava que fins aleshores no havia entès què era l’estiu, de tan bonic com era anar cada nit a passejar per les avingudes. De vegades pensava que aquell estiu no s’acabaria mai, i al mateix temps que calia afanyar-se a gaudir-ne perquè, amb el canvi d’estació, en passaria alguna.

(Pàg. 48)
(...) arribava la nit i era l’hora de sortir sola o amb la Rosa. De vegades pensava: “Quina vida que faig. No m’estic quieta ni un moment”. Però a ella li agradava, aquella vida, perquè tan sols així era bonic trobar aquell moment de pau de les tardes o els vespres (...).

(Pàg. 90)
“(...) es veu que li agrada com parlo, com miro, com soc. Li agrado com a amiga, em vol. No es creia que tingués disset anys, em besava els ulls. Ja sóc una dona”.

(Pàg. 102)
- (...) I jo no compto per a res? –va dir la Ginia
Aleshores el Guido li va estrènyer el braç.
- Tu no ets pas l’estiu. No saps què vol dir fer un quadre. Hauria d’enamorar-me de tu per tornar-me intel·ligent, però aleshores perdria el temps. Has de saber que un home només treballa bé si té amics que el comprenen.
- Mai no t’has enamorat? –va dir sense mirar-lo.
- De vosaltres? No tinc temps.

(Pàg. 105)
(...) Va baixar l’escala desconcertada i aquesta vegada estava convençuda que ja no era ella i que tothom se n’adonava. “És per això –pensava- que està prohibit fer l’amor, ben bé per això”. I es preguntava si també a l’Amelia i la Rosa els havia passat. Es va mirar als aparadors caminant com borratxa. Se sentia diferent d’aquella imatge tènue que passava com una ombra. Ara comprenia perquè totes les actrius tenien aquells ulls fatigats. Però no devia ser això el que deixava embarassada, perquè les actrius no tenen fills.

(Pàg. 132)
(...) el Guido feia gust de vi, però a la Ginia li agradava més l’olor tèbia de la pell. El Guido tenia cabells arrissats al pit que li feien pessigolles a la galta i quan es destapaven la Ginia comprava el ros d’ell amb el seu i li feia vergonya i li agradava al mateix temps. Va dir a l’oïda del Guido que tenia por de mirar-lo i ell li va dir que el mirés.

(Pàg. 133)
(...) va pensar en tots els dies que l’havia esperat i se li van omplir els ulls de llàgrimes i va plorar baixet perquè no la sentís.

(Pàg. 134)
Van seure l’un al costat de l’altre, al sofà, i la Ginia li va posar el cap a l’espatlla per no mirar-lo als ulls.
- Tinc tanta por que no m’estimis –va dir.

(Pàg. 154) 
De vegades, quan anava pel carrer, es quedava parada perquè de sobte notava fins i tot el perfum dels vespres d’estiu, i els colors, els sorolls i l’ombra dels plàtans. Hi pensava enmig del fang i de la neu i es quedava parada a les cantonades amb el desig a la gola. “Segur que arribarà, les estacions sempre arriben”, però li semblava inversemblant precisament ara que estava sola. “Soc una vella. Això és el que soc. Tot allò que era bell s’ha acabat”.

::: Què en penso...
El bell estiu de Cesare Pavese és una novel·la breu, àgil, sense grans artificis narratius ni escenes memorables en el sentit tradicional del terme. Però compte amb el que us diré: no és una novel·la de descobriment; és una novel·la de perdua.

Anem a pams. La història segueix la Ginia durant el seu pas de l'adolescència a l'edat adulta. Dit així, podria semblar efectivament una altra bildungsroman. De fet, sovint s'ha llegit com el relat del despertar sentimental i sexual d'una jove adolescent. Però aquesta definició la trobo insuficient. La Ginia no descobreix només l'amor o el desig. Descobreix, sobretot, que la realitat és molt menys coherent que les fantasies que ens fem sobre ella. Que les relacions adultes estan plenes de contradiccions. Que els desitjos rarament ofereixen allò que prometen. I sobretot, sobretot, que la joventut és efímera.

L’altre gran valor de El bell estiu és la seva enganyosa lleugeresa. Els fets se succeeixen sense grans sobresalts. Les escenes passen amb naturalitat. L'estiu deixa lloc a l'hivern gairebé sense que ens n'adonem. Pavese no construeix una història destinada a sorprendre ni a impactar; construeix un flux, un procés de transformació interior. No hi ha revelacions espectaculars, grans discursos, ni morbositat. Tot passa a través de converses, silencis, mirades, malentesos i petites decepcions. La transformació del personatge és difusa, gradual, gairebé invisible. Cap epifania sorprèn el lector durant la lectura. Pavese no relata el naixement de cap Venus. Tanmateix, quan tanquem el llibre descobrim que la Ginia ja és una altra persona. Bet aquí la grandesa de la proposta.

D’altra banda, la historia té un punt de vista molt femení, que no cal confondre amb un romanticisme impostat, sinó amb la delicadesa que l’autor s’entesta a atorgar a la seva història. Per exemple, la descoberta del propi cos, de i de la sexualitat hi té un paper central, però Pavese la tracta d'una manera sorprenentment etèria i intimista. No hi ha erotisme ni morbositat. L’interès narratiu no es troba en l'acte carnal, sinó en tot allò que l'envolta: la curiositat, la por, la fascinació, la vergonya, l'expectativa, les conseqüències.

A El bell estiu, la prosa de Pavese és neta, funcional, gairebé transparent. No busca cap metàfora brillant ni la musicalitat exuberant, ni una exhibició estilística. La seva és una prosa intimista que gesta el naixement d’una atmosfera, un to i un ritme pausat. Una tarda qualsevol, una conversa aparentment banal o una simple passejada acaben tenyides d'una melancolia persistent que els personatges encara no són capaços d'identificar però que el lector percep perfectament. Aquesta melancolia és, probablement, l'autèntica protagonista de la novel·la.

I és que al El bell estiu la joventut no apareix com una etapa idealitzada sinó com un territori condemnat a desaparèixer. Els personatges busquen intensitat, llibertat, amor, art, experiències noves. S'apropen a un món que sembla més atractiu, més bohemi i més sofisticat. Però cadascun d'aquests descobriments amaga també una renúncia. Cada pas cap a la vida adulta implica deixar enrere una part de la innocència. Aquesta és la càrrega de profunditat que ens té reservada Pavese.

Aquesta sensació de pèrdua permanent s'integra també en els espais. Sense convertir-se mai en una novel·la rural ni urbana en sentit estricte, Pavese contraposa dos imaginaris. D'una banda, la vitalitat de l'estiu, la llum, una certa cordialitat i espontaneïtat; de l'altra, la ciutat, l'hivern, la sofisticació i una frivolitat que sovint acaba revelant-se buida. No és una oposició mecànica, però sí una tensió constant que reforça el desencís dels personatges.

I finalment, l’estiu. El cor temàtic, el símbol ocult de la novel·la. No és casual que la història avanci de l'estiu cap a l'hivern. No és meteorologia. És estructura narrativa. L'estiu és el temps de la possibilitat. L'hivern és el temps de la consciència. L’estiu és l’esplendor de la joventut, de la innocència. L’hivern és el trencament, el punt de no retorn, el tocar de peus a terra, el de confrontar la realitat tal i com és.

Però El bell estiu és una novel·la que també presenta un risc. Algun lector pot veure-hi només una historia romàntica –d’amor- entre uns personatges concrets, on el que preten Pavese és construir un retrat universal (força emocional, això sí) sobre la pèrdua i nostàlgia que qualsevol ésser humà experimenta durant la seva maduració. 

Ras i curt, Pavese ens descobreix, amb una precisió gairebé cruel, que la joventut només existeix mentre se'ns escola entre els dits. I que el primer gran desengany de la vida adulta no és deixar de somiar, sinó descobrir que els somnis, quan finalment s'acosten, rarament s'assemblen a allò que havíem imaginat.

El bell estiu és una novel·la petita? Només per qui la llegeixi massa de pressa.

::: Altres n'han dit...
Llegir.cat (M. Haro), Quadern vermell, Llibres i amics, Lectora empedernida, Microcríticas literarias, El hogar de las palabras, Un libro al día (Koldo CF), Scomodo (S.Paolella), FrammentiRivista (C. Motta), Storie in pausa, La setta dei poeti estinti (A. Figini), Il Chaos (J. Orofino), Sumaiyya and Books.

::: Enllaços:
Cesare Pavese, context de la novel·la, fal·làcia patètica, temes i tractament, el llibre i la pel·lícula.