El jardiner i la mort - Gueorgui Gospodínov

"(...) És increïble la quantitat de derrotes que la vida por infligir."

Gospodínov, Gueorgui. El jardiner i la mort.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2025

Gradinaryat i smurtta. Traducció de Marc Casals.
Col·lecció Antípoda, 93



::: Què en diu la contraportada…
«El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares.

Gueorgui Gospodínov retrata l’amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.

::: Com comença...
El meu pare era jardiner. Ara és un jardí.
No sé per on començar. Doncs que això sigui el principi. En realitat es tracta del final, és clar, però..., on comença, el final?

::: Moments...
(Pàg. 35)
Almenys ens queda el consol que només sobreviurem un cop a la mort dels pares. De la nostra val més ni parlar-ne. No hi sobreviurem ni un cop.

(Pàg. 41) 
És increïble la quantitat de derrotes que la vida por infligir.

(Pàg. 79)
A vegades, quan li atanso el diari, em fa sentir incòmode veure els titulars de la portada. Mare meva, quines imbecil·litats que ha de llegir en els seus darrers dies! Em fa vergonya, el món del qual el pare se n’està anant.

(Pàg. 86)
Sé que no puc saltar-me la seva mort, però com a mínim encara l’ajornaré una xic més. Explicar una mort no és pas més fàcil que viure-la.

(Pàg. 116)
Per què ningú ens ensenya què hem de fer, quan moren els altres?
Per què ningú ens ensenya com es mor, com hem de morir?

(Pàg. 137)
Sembla que després de qualsevol mort, igual que després de qualsevol naixement, el món torni a començar des del principi. Després d’aquest tipus d’esdeveniments, la forma de comptar el temps canvia i s’enceten noves eres. Comences a dir: “Ah, això era abans que es morís el pare”. O: “Quan el pare encara era viu”. O bé: “Dos anys després que...”. Això és el que va passar en néixer la meva filla. Tot d’una, el món es va partir en dos: abans de la nova era (la d’ella) i després.

(Pàg. 158)
(...) els cossos es refreden, els jardins es tornen salvatges i els fills queden orfes. I tanmateix, en un cert sentit, malgrat la mortalitat del jardiner, el jardí és immortal. Potser ja no serà exactament un jardí. Els jardins són producte de maniobres complexes, de guerres i treves amb la natura. Fins a cert punt ets al seu bàndol, fas servir allò que has plantat, el sòl i la seva fertilitat. Ara bé, al mateix temps lliures una segona batalla per posar-li límits i cultivar-la. Aquestes herbes les has de treure, aquests arbustos els has de deixar, i el roser també el deixaràs, d’acord, però necessita una bona esporgada.

(Pàg. 170)
La infantesa és una vertical. Creixes cap amunt i ets tan alt com els rosers del jardí. Un any rere l’altre, tothom et diu que com has crescut, el teu pare t’aixeca ben enlaire, tu et poses de puntetes. Tot vessa de vida i moviment, no te’n vols anar a dormir i només te n’hi vas si t’hi obliguen. En canvi , la vellesa és horitzontal: “Descansaré una mica, a la tarda val més que jegui, vaig a estirar-me un momentet al sofà, que déu-n’hi-do quin mal a la ronyonada...”. La vellesa consisteix a avesar-se a una llarga horitzontalitat, que potser serà eterna.

(Pàg. 181)
Tota la literatura universal, inclosa la búlgara, enalteix la mare. En canvi, al pare li envia cartes kafkianes plenes d’amargor.

(Pàg. 223)
“No gaire foc té el qui pot dir com crema”, diu Petrarca en un dels seus sonets.
Sí, aquest foc de tristesa deu ser petit, si soc capaç de parlar, escriure i anar enfilant paraules. Només em pregunto si els branquillons d’aquestes paraules serveixen per esmorteir-lo o encara l’atien més.

(Pàg. 230)
Quan ets igual d’alt que les roses i les tulipes, mires el món de prop: tu ets tan alt com el món i el món és tan alt com tu.
Créixer allunya i encongeix.

(Pàg. 237)
El pare era un Atlas que sostenia a les espatlles tones de passat. I ara que ja no hi és, sento que tot aquest passat s’esquerda, se m’ensorra al damunt en silenci i em cobreix amb totes les seves tardes. Se m’ensorren al damunt en silenci les tardes de la infantesa. I no tinc ningú a qui demanar ajut.

(Pàg. 247)
A aquest llibre no se li pot atribuir fàcilment un gènere, perquè se l’ha d’inventar ell mateixa. Igual que la mort no té gènere. Ni la vida. I el jardí? Potser el jardí és un gènere o aplega en si tots els altres.
Novel·la elegíaca, novel·la/memòries o novel·la/jardí. Tant li fa, a la botànica la tristesa.

(Pàg. 249)
“L’important és agafar-los la mà mentre es moren”, dic a un amic que també ha perdut el pare.
Ell em respon, després d’un breu silenci: “L’important és deixar-los anar un cop s’han mort”.

(Pàg. 254) 
“Se n’ha anat el meu pare. No sé què fer.”
No sé què fer amb els dies i amb les nits, i sobretot, no sé que fer amb les tardes. S’hi ha amagat la tristesa com un gat que no té cap intenció de moure’s. S’està allà quieta i em mira. És com un búfal estassat al mig de l’habitació que no hi ha manera de rodejar.
No sé què fer amb els estius, perquè estaven lligats a ell i a la mare, a la casa i al jardí. No sé què fer amb tots els records que m’assalten, ni amb el passat, no amb els dies que venen.
No sé què fer amb la mare, que no sap què fer amb la roba del pare i encara la renta una setmana si l’altra també.
No sé què fer amb el Jacko, que encara l’espera i l’esperarà fins al final.
No sé què fer amb tota la meva ignorància sobre el que s’ha de fer al jardí: quan s’emblanquinen els arbustos, quan es planta una cosa i una altra, amb quina freqüència i a quina profunditat s’ha de regar.
No sé què fer amb totes les preguntes que sorgiran a partir d’ara.
No sé què fer amb les històries per les quals no li vaig preguntar mai i que ara quedaran sense explicar.
No sé què fer amb les eines de la barraca i els pots de vidre buits al soterrani.
No sé què fer amb això que escric i que se suposa que parla d’ell, però també de mi i de tots els pares que provem d’atrapar.
No sé què fer amb el seu aniversari, no sé si aquestes dates se celebren a títol pòstum o hi ha alguna altra data que aniquila la de l’aniversari, com ara la de la mort.
No sé què fer amb el Nadal ni amb la Pasqua, ni amb totes les festes que queden ni amb totes les tardes que tinc al davant.

::: Què en penso...
El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodinov, és un artefacte literari que es resisteix a ser etiquetat. És elegia, memòria, assaig, confessió, text metaliterari i, de vegades, també crònica sentimental d'una Bulgària que desapareix juntament amb els seus protagonistes.

Com a lector no et trobes davant d'una narració convencional. Més que explicar una història, Gospodínov intenta donar forma a una experiència vital. Parteix d'un material íntim, la malaltia i la mort del pare del narrador, però no només es limita a documentar el dol davant la pèrdua, ans també converteix aquesta experiència privada en una reflexió compartida d'abast universal sobre la memòria, el temps, la pèrdua i la condició humana.

Aquesta dualitat conceptual és conseqüència directa del tema principal: si el dol no és una vivència lineal, la memòria tampoc no ho és. El primer és impredictible; la segona, erràtica i aleatòria. Potser per això Gueorgui Gospodínov opta per una estructura formal fragmentària, construïda a partir de capítols breus, gairebé com singlots emocionals, que reflecteixen la naturalesa interrompuda del record.

La primera meitat del llibre està dominada per la malaltia del pare del narrador. És probablement la part més contundent a nivell emocional, però, pel mateix motiu, també la més problemàtica. L'autor búlgar s'endinsa en totes les manifestacions del dolor amb una honestedat desarmant, plantejant-se dubtes, pors i incerteses sense protegir-se darrere de cap artifici literari. Però aquesta mateixa insistència acaba jugant al límit del cansament. L'acumulació de tristesa i d'arguments molt similars és tan persistent que arriba un moment en què sorgeix una pregunta incòmoda: serà així fins al final? Afortunadament, l’autor sap corregir-se a temps. Quan el relat corre el risc d'encallar-se en el seu propi dolor, Gospodínov amplia la mirada i centra el narrador en els records d'infància, les anècdotes familiars, les observacions sobre l'envelliment o les reflexions sobre el pas del temps. Tot plegat ajuda a obrir espais nous dins la narració i permet al lector respirar i recuperar la confiança en el text.

I és que és el moment en que la novel·la amplia l'abast de la seva proposta i esdevé una cosa més gran que un exercici autobiogràfic o un record pòstum. El pare deixa de ser només el pare de Gospodínov i es converteix en una figura universal; la família deixa de ser una família concreta i passa a representar moltes altres famílies; la mort deixa de ser un cas particular i es transforma en una experiència compartida. I justament aquí és on rau el gran encert del llibre. El seu valor no és explicar-nos què sent el narrador davant la mort del seu pare, sinó aconseguir que el lector reconegui sentiments propis a partir d’una experiència aliena. La novel·la funciona perquè, a partir d’un sentiment de perplexitat profundament humana, transforma el detall íntim en experiència col·lectiva.

En aquest procés, el jardí esdevé el gran centre simbòlic de la novel·la actuant a la vegada com a memòria, refugi i testimoni fidel del pas del temps. Aquest ús del jardí conté una de les veritats fonamentals del llibre: les persones desapareixen, però alguna cosa seva continua viva en els llocs, els records i les històries que deixen enrere. També resulta especialment interessant la manera com l'autor retrata la figura del pare. Gospodínov intenta construir un retrat profundament afectuós del pare sense caure del tot en la idealització. El converteix en dipositari del passat familiar, en testimoni d'un temps i d'un món que s'esquerden amb la seva desaparició. Aquesta dimensió personal conviu amb una altra de més històrica. Les anècdotes familiars funcionen sovint com una radiografia emocional de la Bulgària socialista i de la seva lenta dissolució. Tanmateix, la novel·la és més convincent quan es mou en l'àmbit íntim que no pas quan intenta ampliar el focus sociològic.

Finalment, però no menys important, Gospodínov converteix el llibre en una reflexió sobre el mateix acte d'escriure tot preguntant-se fins a quin punt la literatura pot explicar una pèrdua sense deformar-la, i si les paraules serveixen per apaivagar el dolor o només per mantenir-lo viu.

El jardiner i la mort és un llibre irregular, amb algunes repeticions que arriben a molestar durant la lectura i amb una primera part que pot posar a prova la paciència del lector. Però, passats aquests moments, també és una obra profundament honesta i sorprenentment generosa. Gospodínov converteix el dolor privat en una experiència compartida i construeix un espai de connexió rar entre qui escriu i qui llegeix.

No és una novel·la sobre la mort, sinó sobre el que queda després. El que queda és la sensació incòmoda que tots acabarem convivint amb les mateixes preguntes, amb els mateixos silencis i amb els mateixos records incomplets. I és aquí on la novel·la deixa de parlar d'un home concret per començar a parlar de tothom.

Quan un autor aconsegueix que amb la seva prosa una vida particular es converteixi en una experiència de carácter universal sense perdre autenticitat pel camí, només queda reconèixer-ne l'habilitat com a narrador i treure's el barret.
::: Altres n'han dit...
Llibres, i punt! (Sergi), Amb ènfasi, Els meus llibres, La Materia de la Memoria, La veu dels llibres (J. Benesiu), Desde la ciudad sin cines, La hierba roja, Alto voltaje emocional, Bernardo Posada, Leer es vivir dos veces, La maldición del ciervo, La realidad aumentada (E. La Torre), La cause littéraire, EAN, Leggere a lume di candela, Biblioflux, Meridiano 13 (M. Pioppi), Critica Letteraria (C.Consoli), Asymptote (A.R. Paulen), Complete Review.
 
::: Enllaços...
Gueorgui Gospodínov, l'autor parla del llibre i del context temàtic.