El calamar gegant - Fabio Genovesi
Genovesi, Fabio. El calamar gegant.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2023
Il calamaro gigante. Traducció de Núria Saurina.
Col·lecció Astrolabi, 13
::: Què en
diu la contraportada…
Del mar, en realitat, en sabem ben
poca cosa. En la seva immensitat hi caben criatures estranyes, lluminoses i
també mítiques, com el calamar gegant. L’afany per capturar-lo ha inspirat
aventures inesperades que ja formen part de la història de la humanitat. Però,
avui, l’home és incapaç de veure més enllà del que és palpable i ha oblidat
l’emoció per les narracions i els descobriments impensables.
En aquest text bell i
lluminós, Fabio Genovesi ens convida a perseguir els nostres somnis, a visitar
territoris inexplorats i a tornar a creure que la història més inversemblant
és, sempre, la realitat.
::: Com comença...
Del mar no en sabem res.
Res de res, i tanmateix el mar ho és gairebé tot.
Al principi només hi era ell, més tard va concedir una mica d’espai sec i
polsegós a la terra ferma, i nosaltres de seguida superbs a dir que el centre
del món és Nova York o Pequín, com temps enrere Babilònia, Atenes, Roma,
París... En canvi, el centre del món és el mar.
Benvinguts al circ.
::: Moments...
(Pàg. 37)
- (...) no és que tu siguis burro, ho som tots. Jo també m’espantava, les
primeres vegades a la cuina, encenia el llum i ja no veia res. Encenem un llum
i pensem que ens il·lumina, i en canvi ens enlluerna i prou, un llumet de
quatre rals ens oculta els estels i totes
les meravelles del món. Com els raonaments, tots aquests raonaments de
quatre rals que serveixen per entendre les coses, i que en canvi ens prenen les
emocions.
L’abraçada impossible dels records.
(Pàg. 43)
La cara que fa ara don Negri, estrenyent el llibre contra el pit i amb un nus a
la gola. N’ha llegit l’última pàgina i sense voler s’ha posat dempeus, perquè
els grans llibres són així, quan acaben dins teu comença alguna cosa. Que és
potent i et commou, et mou, i parteixes.
No diguis mai que a aquestes alçades ja és massa tard
(Pàg. 54)
El temps, els anys, les edats, només són nombres sense solta ni volta, les
coses més importants de la vida no es poden comptar. L’amor, el dolor, la por,
la felicitat, què vols comptar, aquí? Només has de fer el cor fort mentre t’hi
capbusses.
No diguis mai que a aquestes alçades ja és massa tard
(Pàg. 57)
(...) I, tanmateix, són aquestes les nostres històries, estan escrites en
minúscules però les duem a sobre, i sense elles senzillament no seríem aquí.
Jesús camina sobre l’aigua a Pontedera.
(Pàg. 66)
(...) potser està bé així, la deriva, la pèrdua d’una ruta breu i precisa és el
naixement de les històries.
Jesús camina sobre l’aigua a Pontedera.
(Pàg. 79)
Les històries es mouen amb nosaltres, a l’extrem del món i al fons del mar i
per tot arreu. S’escriuen en minúscula, però són com les formigues: diminutes
però juntes es converteixen en meravelles. Són molt estranyes, molt boniques,
totes iguals i cadascuna irrepetible.
Les històries som nosaltres. Les històries som nosaltres.
Fills de les històres.
(Pàg. 103)
- (...) Al món tots som estranys, però tenim dues possibilitats: o fem veure
tota la vida que som normals i uniformes, i aleshores som estranys i tristos, o
bé podem fer com ens sembli, i ser estranys i feliços. I aleshores no té res
d’estany, si ets estrany. N’hi ha prou que siguis feliç.
Un autobús al fons de l’oceà.
(Pàg. 117)
(...) sempre és així que passa, no és mai la força, mai la determinació o les
empentes o altres esquitxos de potència estúpids aquí i allà: només la bellesa
et salva de debò.
Un autobús al fons de l’oceà.
(Pàg. 122)
(...) la reacció oficial és sempre la mateixa: faules de mariners,
al·lucinacions, histèria col·lectiva. Històries, històries, només històries.
Plouen calamars.
(Pàg. 131)
(…) el calamari gegant, el Kraken, el Sciu-Crak, el peix illa, el pop colossal,
o com més ens agradi anomenar-lo, existeix.
Vet-lo aquí. Gros com a les llegendes, més I tot.
Existeix, des de sempre I per sempre.
També quan fem cua a correus, quan esperem a l’andana el tren regional que va
amb retard, quan som a les reunions de veins on fa mitja hora que es discuteix
sobre la substitució del sòcol del passadís. Mentrestant, ell és alà al mar,
nedant.
Plouen calamars.
(Pàg. 177)
(…) Com les criatures que no comprenen quan veien que passa alguna cosa
desagradosa i injusta, I aleshores pregunten als adults per què. I la resposta
més comuna que reben és també la més atroç: “Ja ho entendràs quan siguis gran”:
I no vol pas dir que de gran seràs més intel·ligent, més agut i més savi. No, és
només que creixent et tornaràs més cínic i amarg, et rendiràs a les
injustícies, a les mesquineries I a la repugnància. No és veritat que per
comprendre calgui ser intel·ligent, al món passen certes coses que per
entendre-les has de ser un imbecil rematat.
Tot al voltant dansa.
A El calamar gegant, Genovesi alterna diferents episodis menors sobre la descoberta d'aquesta bèstia. El calamar és el símbol d’allò que no volíem veure: primer ignorat, després ridiculitzat, finalment acceptat com a evidència. El seu propòsit és mostrar com la humanitat ha construït la seva identitat —fràgil— sobre una ignorància orgullosa.
A partir d’aquí, el llibre es converteix en una estructura deliberadament fragmentada: reflexions sociològiques, sentències sobre la vida, fragments de ciència, mites marins i un itinerari narratiu que avança com una nina russa. Cada relat, cada anècdota n’obre una altra; cada història conté una història anterior; cada record és una porta cap a una ignorància més fonda. Genovesi juga amb la connexió d’idees, sentiments i axiomes, i ho fa amb una veu que va del relat a l’opinió sense demanar permís. Però aquesta estructura tan fragmentada requereix un lector que vulgui jugar; si el lector no ho vol, el llibre perd intensitat.
La narració no té argument, sinó fil argumental: el mite del calamar és el pretext, no el centre. El que importa és la manera com l’autor fila les històries dels oblidats, les figures menors que van sostenir descobriments que avui considerem evidents. Negri, Piccot, Anning, Pontoppidan, Montfort, el Kraken: tots formen part d’una genealogia de la curiositat, de l’obstinació, del no conformisme en contextos on la doctrina era única.
I tots ells —i nosaltres, des de la primera ratlla de la novel·la— caracteritzats per la intensa relació amb el mar, que en si mateix, a El calamar gegant, funciona com una metàfora: només en veiem la superfície, com en la vida quotidiana, que funciona igual. El calamar gegant és una invitació a mirar amb altres ulls, a recuperar la curiositat infantil, a acceptar que la nostra vida és insignificant —i sobretot ignorant— però pot ser més rica si la mirem amb menys arrogància.
Genovesi aconsegueix enlluernar durant la lectura amb la seva prosa fabuladora, esquitxada de forma evident per gotims d’oralitat. El lector no sap mai si està llegint una novel·la, un assaig o un text personal. En realitat, la novel·la és una hibridació de tot plegat. El seu és un estil que sembla improvisat però que l’autor té absolutament calculat. La veu, propera, ara tendra, després irònica, s’embolica ella mateixa, provocant una sensació de descontrol narratiu. És així com crea la sensació de fragilitat que acompanya tota la lectura, juntament amb el tragicòmic. Però justament per tot això, l’autor ofereix una prosa interessant amb una doble cara: sota la superfície amable hi ha una crítica profunda a la precarietat emocional i social del present.
Tot i la capacitat fabuladora de Genovesi, fins i tot poètica en alguna sentència, el conjunt pot resultar ingrat al lector. Les divagacions personals, que ell mateix reconeix, poden saturar. La combinació de ciència, aventura, història i misteri és atractiva, però no sempre fecunda. I el resultat és un llibre que es llegeix bé, sí, però que difícilment demana cap relectura. No marca cap epifania.
El calamar gegant és un llibre que funciona mentre el llegeixes, però que s’esvaeix quan el tanques. I potser aquesta és la seva veritat més incòmoda: que la fragilitat que dissecciona és també la fragilitat del propi llibre.
Tens un racó dalt del món, La veu dels llibres (J. Segura), Llibres i punt (Sergi), Llegir.cat (V. Bargiela), Núvol (I. Rodríguez), Letture a pois, Exlibris.
::: Enllaços:
Fabio Genovesi, l'autor s'explica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada