El ritme de Harlem - Colson Whitehead

 "(...) a Harlem uns quants carrers ho eren tot. Uns quants carrers eren la diferència entre els lluitadors i els perduts, entre l’oportunitat i l’estretor."

 

Whitehead, Colson. El ritme de Harlem.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2023

Harlem shuffle. Traducció de  Yannick Garcia.
Col.lecció Antípoda, 73

::: Què en diu l’editorial...
En Ray Carney és un comerciant honest que té una botiga de mobles barats a Harlem. La seva dona està embarassada i sembla que la vida els somriu. Però quan l’economia comença a fer figa, el cosí d’en Ray li demana ajuda per atracar l’històric Hotel Theresa. Serà llavors quan es veurà envoltat de criminals d’alta volada i s’haurà d’enfrontar a un conflicte intern violent: qui és ell? El pare de família honrat o un delinqüent emmascarat? Com podrà salvar el seu cosí i, al mateix temps, mantenir la reputació?

El ritme de Harlem és un drama moral i alhora una novel·la policíaca. És també un llibre trepidant sobre la raça i el poder. I sobretot és una carta d’amor a un barri, Harlem, ple de personatges originals que brillen amb llum pròpia.

::: Com comença...
El cosí Freddie el va convidar a sumar-se a l’atracament una nit xafogosa de començaments de juny. En Ray Carney havia tingut un d’aquells dies d’anar amunt i avall: d’una punta a l’altra de l’illa, es movia com una fletxa per tota la ciutat.

::: Moments...
(Pàg. 43)
Al Theresa hi van eliminar la segregació racial el 1940, després que el barri deixés de ser predominantment jueu i italià i es convertís en el domini de negres del sud i d’antillans. Totes els que pujaven a aquesta part de la ciutat havien travessat alguna mena de mar tempestuós.

(Pàg. 73)
Granota texana descolorida, una camisa de feina de quadres foscos i botes gastades de pell de cavall. Com si el camió dels paletes l’hagués acabat de deixar a la cantonada de St. Nicholas al final de la jornada. Hauria pogut ser qualsevol home de Harlem, fugint de qualsevol dimoni del sud, nou a la ciutat i fent el que calia per posar un plat damunt la taula. No era tant una disfressa com una biografia col·lectiva.

(Pàg. 99)
Sents gent que diu: “Ui, quan el nostre fill va tornar de la guerra, estava molt canviat”. La guerra no el va canviar, a en Pepper; el va acabar de fer. Quan tornés als Estats Units i la seva carrera arrenqués de debò, es perdia en altres caus i rases encara més foscos.

(Pàg. 127)
Com la majoria d’habitants de Harlem, en Carney va créixer amb vidres trencats als patis, l’espectacle de la crueltat enmig del carrer cada cop que sortia i l’esclat dels trets.

(Pàg. 149)
(...) a Harlem uns quants carrers ho eren tot. Uns quants carrers eren la diferència entre els lluitadors i els perduts, entre l’oportunitat i l’estretor.

(Pàg. 192)
(...) l’inspector es va treure el barret. El va fer girar amb la punta dels dits des de l’ala.
- La cosa va així –va dir en Munson-: hi ha una circulació, un moviment de sobres que manté viva la ciutat. El senyor Jones, posem per cas, que és comerciant, ha de repartir amor, dona un sobre a tal persona, a l’altra, a algú de comissaria, d’un altre loc, i així tothom en tasta. Aquí tothom unta o te la munta. Tret que siguis a dalt de tot. Als de sota, com nosaltres, no ens cal patir gens per això. Després hi ha el senyor Smith, que és un altre comerciant, i farà exactament el mateix si és llest i espavilat i pretén continuar guanyant-se la vida. Escampar amor. Que circulin els sobres. Qui sap qui és més important, el senyor Jones o el senyor Smiths? A qui hem de mostrar lleialtat? Hem de jutjar a l’home pel que li pesa el sobre... o pel seu destinatari?

(Pàg. 235)
De vegades, quan en Carney era un marrec i es tirava al Hudson, sense voler s’empassava algun glop de tota aquella ronya. Doncs el Big Apple te’l servia en tassa i en deia cafè.

(Pàg. 250)
 Aquella nit, al pis de la senyoreta Laura, l’execució del pla li havia regirat la panxa. No tenia la sensació d’estar venjant-se, sinó de rebaixar-se. Havia baixat uns quants esglaons cap a les clavegueres i s’havia tornat un actor abjecte de l’obra miseriosa que representava la ciutat. Pornògrafs, meuques, macarrons, traficants, assassins... Aquells eren els companys de la seva nova troupe. I suma-li els malversadors.

(Pàg. 274) 
Era un home que perseguia una solució impossible. Quan de temps has de continuar lluitant per salvar una cosa que ja s’ha perdut?

(Pàg. 303)
- (...) Si alguna cosa he après en aquesta professió és que la vida val molt poc i que, quan les coses comencen a pujar de preu, encara val menys.

(Pàg. 314)
Aquell passeig amb en Munson mentre feia la ronda va dur en Carney a indrets que veia cada dia, comerços que tenia a tocar, llocs per on havia passat per davant des que era un xaval, i va descobrir que eren operacions encobertes. Les portes eren entrades a ciutats diferents...no, entrades diferents a una mateixa ciutat secreta, inabastable. Sempre a prop, tocant-se amb la teva realitat, just per sota. Sempre que sabessis on mirar.

(Pàg. 334)
Abans contemplar el seu fill li causava dolor (li arrencava una ganyota i tot), però feia anys  d’allò. Ha havia fet les paus amb el fet que el seu fill fos un fracàs. Si rosegues prou temps una decepció, al final perd tot el gust.

(Pàg. 343)
- (...) Aprofitar els aldarulls –va dir en Pepper-. Si jo hagués tingut res coent-se, hauria fet el mateix. Amb tothom corrent com pollastres sense cap, és fàcil fer certes feinetes.
- No és que la gent hagués embogit sense motiu. Estaven carregats de raó –va dir en Carney.
- Des de quan la raó convenç els blancs? El posaran a la presó, el poli aquell?
El cambrer va alçar el cap de la travessa que emplenava.
- Un poli blanc a la presó, per haver matat un noi negre? Això és com creure en els angelets, collons.
- En Buford sap com les gasten.
- La premsa parla de “saquejos” –va continuar dient en Buford-. Que els ho preguntin als indis, què són això dels saquejos. Tot aquest país es va fundar a base de robar coses d’altra gent (...).

::: Què en penso...
El ritme de Harlem del nord-americà Colson Whitehead és una proposta de lectura dual: tant pot entendre’s com una novel·la policíaca disfressada de drama social, com un drama social que utilitza la criminalitat com a suport narratiu.

Per mi, El ritme de Harlem és una novel·la més propera al docudrama que no pas a la novel·la policíaca. Whitehead no busca el suspens, busca la textura social: la rugositat, la sordidesa, la pobresa, els pisos estrets, els bars de mala mort, els carrerons de vivendes sense luxes. Tot això no és decorat, és realitat. És la matèria primera del barri. És com Whitehead ens presenta Harlem: no un espai exòtic, però sí un escenari íntimament hostil, com una ferida que no es tanca.

El mecanisme central que articula la trama i aguanta la novel·la és la doble vida del protagonista. No és un delinqüent però tampoc un home honrat; oscil·la entre dues maneres de sobreviure. Entre dues fidelitats impossibles. Whitehead converteix aquesta doble vida en una metàfora de classe, de raça i de mobilitat social. No és només que el protagonista sigui “dual”; és que Harlem l’obliga a ser-ho, si es vol sobreviure, és clar. La integritat, aquí, és un luxe que ningú no es pot permetre.

I al voltant d’aquesta dualitat, Whitehead fa sortir a escena altres subtemes lligats a la raça: l’esclavitud històrica, la discriminació social, la pobresa, la repressió policial… L’autor no en fa un discurs reivindicatiu, però sí que en fa memòria. Una memòria que pesa més que qualsevol trama. En aquest sentit, la novel·la és menys la història d’un home i més la història d’un barri que ha après a existir sota pressió —és el que us comentava abans del “docudrama”.

El problema, almenys per a un lector europeu que només coneix Harlem per les pel·lícules de lladres i serenos, és que les referències urbanes i culturals que usa l’autor queden lluny. Whitehead escriu per a un lector —segurament local— que les coneix. A partir d’aquí, no fa concessions; no tradueix; no acompanya. I això, per a un lector europeu, asiàtic, àrab…, crea una distància que acaba condicionant la lectura i modificant la nostra experiència del text. Vaja, que escriu des d’un punt de vista domèstic, pensant en el mercat nord-americà i deixant la resta a les fosques. Em podeu dir que, de fet, la intenció de Whitehead no és fer de guia turístic; és encendre el debat moral. D'acord amb això; ho mig justifica. En tot cas, dependrà del coneixement —de la voluntat de conèixer— i de la paciència del lector la interpretació final de tot plegat.

La trama s’estructura en tres parts ben definides: un atracament, una venjança i un robatori fallit. Però alhora serveixen a Whitehead per mostrar tres moments històrics d’un mateix procés: la lenta, irregular i sovint frustrada ascensió del protagonista dins d’un Harlem canviant, incòmode, imperatiu. Un Harlem que canvia, sí, però mai al ritme que ell necessita. No són tres episodis, són tres capes d’un mateix conflicte moral. L’evolució d’una frustració, si ho voleu així, perquè és evident que el personatge principal cada cop és més conscient que la seva dualitat és impostada pel barri on ha de sobreviure ell i la seva família. Una consciència que es va esquerdant.

Salvant distàncies i per donar-vos un punt comparatiu: Sergio Leone, a Once Upon a Time in America, mostrava de manera magistral el devenir històric de l’hampa jueva a Nova York durant tres moments concrets del segle XX. A El ritme de Harlem, Whitehead funciona d'una manera molt similar. No per estil, sinó per intenció. Ambdós usen el crim com a vehicle per explicar la memòria d’una comunitat. En Leone, la memòria és blanca, jueva, masculina. En Whitehead, és negra, reprimida, fragmentada, quotidiana.

Pel que fa a la part formal, cal destacar la importància que Whitehead atorga a l’oralitat. Ell intenta que la seva literatura respiri carrer. En ocasions ho aconsegueix; en altres, no tant. Quan falla, grinyola; quan encerta, colpeix. Una irregularitat segurament deliberada, però no sempre efectiva. En tot cas, el que sí aconsegueix aquesta “oralitat escrita” és jugar amb el ritme narratiu: accelerat quan mostra la xerrameca quotidiana; espès quan toca temes històrics; relaxat en les escenes íntimes o de calma aparent; i encès quan entrem en el món criminal.

Tot plegat està esplèndidament secundat per l’elecció semàntica. Aquí és on Whitehead és més precís. Construeix el Harlem que ens vol transmetre mitjançant un vocabulari centrat en la precarietat. No només repassa escenaris i personatges, accions i reaccions, amb paraules que no permeten l’embelliment, sinó que usa un llenguatge funcional, brut, directe i sovint tallant. Un llenguatge que no vol agradar. Com el personatge de la novel·la, el llenguatge usat per Colson Whitehead voldria ser respectable, però Harlem li ho impedeix. I és que Whitehead no només descriu la pobresa del barri i les seves males arts; també descriu la impossibilitat de sortir-ne sense estar disposat a embrutar-se. Sense pagar un preu. Com el llenguatge i l’estil que usa l’autor.

Al capdavall, Whitehead no retrata Harlem: retrata el sacrifici que implica viure-hi. Una lectura que no ho peta, però desperta cert interès, encara que -depenent del que hi busquis- pot costar de mantenir.

::: Altres n'han dit...
Llibres i punt (Sergi), Illa deserta (Sifuro), Deus me livro, Leer es vivir dos veces, Anika entre libros, El blog de Juan Carlos, Las lecturas de Guillermo, Cine y Literatura (M. Parra), Medium (Z. Houle), The National Book Review (K. Fain), The Bibliofilles.

::: Enllaços:
Colson Whitehead, l'autor parla de la seva novel·la, el projecte, el retrat social que conté la novel·la, és o no és novel·la policial?, l'autor no és un autor de novel·la thriller, construcció de personatges, el context importa, la història no ho és tot.