Glengarry Glen Ross - David Mamet
" “Ho he de tancar amb aquest fill de puta; si no, no dino”. “Si no, no guanyo el Cadillac...”. Hòstia, treballem massa. Tu treballes massa. Tots (...)."
Mamet, David.
Glengarry Glen Ross.
Barcelona: Editorial Comanegra, 2019
Glengarry Glen Ross. Traducció de
Carlota Subirós.
Pròleg de Sharon G. Feldman.
Col·lecció Dramaticles, 19
::: Què en diu l’editorial...
La direcció d’una agència immobiliària proposa una competició als seus
treballadors: qui vengui més guanyarà un Cadillac, el segon rebrà un joc de
ganivets de cuina, la resta seran acomiadats. S’estableix una ferotge
competència entre ells, plena d’enganys i traïcions. Tot s’hi valdrà per
aconseguir l’èxit.
Glengarry Glen
Ross, que va rebre el
Premi Pulitzer de Teatre l’any 1984, és un retrat de l’individualisme i del
capitalisme més salvatges.
::: Com comença...
Primer acte
Escena I
Un compartiment d’un restaurant xinès.
Williamson i Levene estan asseguts a taula.
LEVENE: John... John... John... A veure. John. John. Mira: (pausa) les fitxes de Glengarry
Highlands, hi envies el Roma. Molt bé. És bo. Això ja ho sabem. Està bé. L’únic
que estic dient és que miris la pissarra,
se les està traient... espera, espera, espera, se les està traient de sobre, s’està traient les fitxes de
sobre. L’únic que et dic és que estàs malgastant fitxes. No vull dir-te com has
de fer la teva feina(...).
::: Moments...
(Pàg. 38)
LEVENE: Gestionar les fitxes... gestionar les fitxes?
Què cony, però d’on collons et penses que vens, estem aquí per vendre, hòstia. A la merda
“gestionar les fitxes”. Hòstia, però com collons parles? Com collons parles? On
ho has après, això? A l’escola...? (Pausa).
Això són “paraules”, nano, “paraules”. La nostra feina és vendre. Jo sóc l’home que
ha de vendre. I només tinc misèries. (Pausa)
Em dones misèries, i el que t’estic dient és que és una cabronada.
(Pàg. 47)
MOSS: (...) Jo què sé. No m’agrada. Hòstia...
AARONOW: Què?
MOSS:: Tot plegat, hòstia, tot plegat... Hi ha massa pressió. Estàs com... estàs
completam.... són massa importants. Tots ells. Truques a la porta. Ho he... “Ho
he de tancar amb aquest fill de puta;
si no, no dino”. “Si no, no guanyo el Cadillac...”.
Hòstia, treballem massa. Tu treballes massa. Tots (...).
(Pàg. 50)
MOSS: (...) et dic que sí. És molt senzill, i saps què és el més
difícil?
AARONOW: Què?
MOSS:: Començar.
AARONOW: El més difícil de què?
MOSS:: De fer-ho. La dif... La diferència. Entre jo i el Jerry Graff. Posar-te a
fer negocis pel teu compte. El més difícil és... saps què és?
AARONOW: Què?
MOSS:: Dons el fet.
AARONOW: Quin fet?
MOSS:: El det de dir “m’independitzo”. Perquè el que passa, George, ara et diré
què és el que passa: t’adones que estàs sota el domini d’una altra persona. I ens esclavitzem. Per agradar.
Per guanyar una puta torradora...
per... per... i el tio que ho va aconseguir primer es va inventar aquestes...
AARONOW: ...és veritat...
MOSS:: es va inventar aquestes normes,
i ara nosaltres treballem per a ell.
AARONOW: És veritat.
MOSS:: És la pura veritat. I jo em
deprimeixo. Et juro que em
deprimeixo. A la MEVA EDAT. Veure aquesta puta frase: “Aquest mes algú es
guanyarà un Cadillac. Postdata: n’hi ha dos que se’n van a la puta merda”.
(Pàg. 52)
MOSS:: (...) Algu hauria de plantar-los cara i tornar-s’hi.
AARONOW: Què vols dir?
MOSS:: Algú...
AARONOW: Si...?
MOSS:: Els hauria de fer alguna cosa a ells.
AARONOW: Què?
MOSS: Alguna cosa. Per tornar-los la jugada. (Pausa). Algú, algú els hauria de fotre. Al Murray i al Mitch.
AARONOW: Algú els hauria de fotre.
MOSS: Sí.
(Pàg. 53)
AARONOW: (...) Només n’estem “parlant”.
MOSS: Només ho estem “comentant”. (Pausa)
Com a idea.
AARONOW: Com a idea.MOSS: Sí.
AARONOW:No n’estem parlant de
veritat.
MOSS: No.
AARONOW: No estem parlant d’un...
MOSS: No.
AARONOW: D’un robatori.
MOSS: D’un “robatori”?! No.
AARONOW: D’acord. D’acord.
MOSS: Ei.
(Pàg. 60)
AARONOW: (...) Però per què?
MOSS: Per haver escoltat.
(Pàg. 60)
ROMA: (...) Saps quan m’ha costat arribar fins aquí? Molt de temps. Quan et
moris et penediràs de les coses que no hagis fet. Et sembla que ets marica...? Doncs et diré una cosa: tots som mariques. Et sembla que ets un lladre? I què? Et desconcerta la moralitat de la classe mitjana...? Desfes-te’n. Treu-te-la de sobre. Has
enganyat la teva dona...? Ho has fet,
dons accepta-ho. (Pausa) T’agrada
follar amb nenes petites, doncs t’agrada.
Hi ha una moralitat absoluta? Potser sí.
Però i què? Si tu hi creus, doncs
això és el que ets (...).
(Pàg. 81)
LEVENE: (...) els he ofert la ploma. La tenia a la mà. He escrit el contracte
per a vuit parcel·les, vuitanta-dos mil. “Ara vull que firmin”. (Pausa) M’he quedat allà assegut. Cinc
minuts. I després, Ricky, han passat vint-i-dos
minuts segons el rellotge de la cuina.
(Pausa) Vint-i-dos minuts segons el rellotge de la cuina. Ni una paraula, ni un gest. I jo què estic pensant? “Se’m cansa el braç?”. No. Ho he fet. Com en els vells
temps, Ricky. Com em van ensenyar a fer-ho... Com, com, com ho feia abans... ho he fet.
ROMA: COm m’ho vas ensenyar a mi...
(Pàg. 83)
LEVENE: (...) Només et dic que això
sí que els hi pots dir: que és una venda excepcional.
WILLIAMSON: L’únic que té d’excepcional és a qui l’hi has fet.
LEVENE: Què cony significa, això?
WILLIAMSON: Que, si aquesta venda no cau, serà un miracle.
LEVENE: I per què hauria de caure? Ei, ves-te’n a cagar. Això és el que et dic. No en tens ni idea, de la teva feina.
Un home és la feina que fa, i tu no en tens ni folla de la teva. Sents el que t’estic dient? Tu i la teva
“pissarreta de final de mes”... ets incapaç de portar una agencia. Tant se me’n
fot. No sap ni què és, no t’ho pots ni imaginar,
et falten collons. Has fet mai una visita? Mai?
Aquest desgraciat no ha esta mai... t’has assegut mai cara a cara amb un
clie...
WILLIAMSON: SI fos de tu, em calmaria Shelly.
LEVENE: Ah si? Ah sí? I si no què,
em despatxaràs?
WILLIAMSON: No és impossible.
LEVENE: El dia que he fet
vuitanta-dos mil dòlars? (...)
(Pàg. 84)
LEVENE: (...) tu no ho saps. No ho saps. Mai has sentit a parlar de ratxes.
Només has sentit a parlar de “gestionar un equipo de vendes”... però què ets,
John, ets una secretària. Ves-te’n a cagar. Això és el que et volia
comunicar. Ves-te’n a cagar i xupame-la. I, si no t’agrada, me n’aniré a parlar
amb el Jerry Graff. I punt. A cagar. Posa’m a la pissarra. I vull tres fitxes
decents avui mateix, i res de mariconades,
i que estiguin a prop perquè les penso lligar totes avui. Això és tot el
que t’havia de dir.
(Pàg. 96)
ROMA: (...) Vinga (Pausa. S’aixeca i comença a caminar cap a la porta)
Vinga. (Pausa) Vinga Jim (Pausa).Et vull dir una cosa. La teva
vida és teva. Tens un contracte amb la teva dona. Hi ha certes coses que feu conjuntament, perquè teniu una unió... però hi ha altres coses. I aquestes coses són teves.
No t’han de fer vergonya, no t’has de
sentir infidel... i no et pensis que
t’abandonaria si ho sabés, perquè això és la teva vida. (Pausa)Sí. I ara vull parlar amb tu perquè és evident que estàs inquiet i
això m’afecta. Vinga, anem. Ara
mateix.
(Pàg. 98)
ROMA: (...) Puto imbècil de merda. Tu, Williamson...
Estic parlant amb tu, subnormal...
M’acabes de costar sis mil dòlars. (Pausa) Sis mil dòlars. I un Cadillac. Exacte. Què penses fer? Què
penses fer, malparit? Tros de merda.
On se suposa que has après la teva feina. Puto imbècil de merda. Idiota. Es pot saber qui t’ha dit que podies treballar amb homes?.
BAYLEN: Em farien...
ROMA: Ja et pots oblidar d’aquesta feina,
subnormal. Me’n vaig a la central a
parlar amb el Mitch i el Murray, i aniré a veure el Lemkin. M’és igual de qui
siguis Nebot, m’entens, a qui li xupis la polla. Estàs al carrer, t’ho juro, ja
et pots anar...
BAYLEN: A veure, noi, acabem d’una vegada...
ROMA: En aquesta agencia tothom viu del seu enginy...
(A BAYLEN:) D’aquí un segon estaré per vostè. (A WILLIAMSON:) A tu se t’ha
contractat perquè ens ajudis ... et
queda clar? Per ajudar-nos. No per
donar-nos pel cul... sinó per ajudar uns homes que surten cada dia per guanyar-se la vida. Seràs marica.
Pixatinters... (...).
(Pàg. 106)
ROMA: (...) L’imbècil del John obre la boca i el meu Cadillac a prendre pel
cul... (Sospira) T’ho juro... no és
un món d’homes... no és un món d’homes, Màquina... és un món de funcionaris,
d’oficinistes, de pixatinters... És un món podrit, això és el que és... ja no hi ha cap sentit del risc (Pausa) Una raça en extinció (...).
::: Què en penso...
Homes i diners. Cinisme i soledat. Manipulació i mentides. Amoralitat i egoisme. De tot això ens parla David Mamet a Glengarry Glen Ross,
una peça teatral breu (2 actes) que amb acidesa i sornegueria qüestiona
un dels fonaments en que es recolza la mitologia nord-americana: el
"self made man".
Mamet, a partir de la metàfora dels negocis
-força exagerada, per cert-, ens presenta un seguit de personatges
enlluernats per l'ideal maquiavèl·lic del tot si val per aconseguir una
venda. Per seguir un dia més en el negoci, per estar al cap de munt de
la llista dels millors venedors.
Uns personatges que es
defineixen per allò que ells mateixos diuen. Tal és la importància del
llenguatge en aquesta obra. Un parlar expressiu alhora que xocant que,
en qualsevol cas, transmet el malestar que atia i caracteritza als
quatre protagonistes.
A Glengarry Glen Ross el llenguatge
és cabdal, sí. A banda de caracteritzar personatges crec que té 2
funcions més: des de la forma, actuant de manera disruptiva i
allunyant-lo del llenguatge teatral habitual i aconseguint una atmosfera
més quotidiana a la vegada que més dramàtica amb un us intensiu de
diàlegs sincopats amb el·lipsis, exclamacions, renecs o onomatopeies. En
definitiva, uns diàlegs d'estètica -de forma- mal sonant i abrupte.
I
després des del fons, des del missatge: el llenguatge com una serp que
es cargola sobre ella mateixa, El llenguatge com una mentida que també
caracteritza els personatges que el parlen - i que evidentment, no es
creuen ni el que ells mateixos diuen-.
Ara bé, per moments els
diàlegs acaben esdevenint un pel artificials, una mica pomposos, potser
forçats ja sigui per la recurrència, ja sigui per la intensitat. Però és
un inconvenient menor davant la brevetat de l'obra.
A partir
d'aquí un degotall de moments de tensió sobre guanyadors i perdedors,
sobre l'afany i la debilitat, sobre l'ètica i la corrupció que
(mal)acompanyen el somni americà.
Jo l'he trobat un pel excessiva. Més al servei de la dramatúrgia i del mite que no pas d'una denúncia realista del sistema econòmic en el què vivim. Suposo que millor veure-la que llegir-la.
::: Altres n'han dit...
Lucasfh1976.
::: Moments...
David Mamet, el seu fucking style.
::: Llegeix-la...
Anglès (html)
::: Escolta-la...
Anglès (streaming)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada