Alexandra Schneider und ihr Casiotone - Joan Miquel Oliver

 

"- (...) No va disfressat, és un extraterrestre de veres –dic cridant un poc per la distància.
- No fotis, que bo! –i arrenca el motor-. Fa un poc de cara d’alemany!"

 

 

Miquel, Joan. Alexandra Schneider und ihr Casiotone.
Barcelona: L’Altra Editorial, 2018

::: Què en diu la contraportada...
Els alienígenes han envaït la Terra i tothom ha desaparegut. Només Alexandra Schneider, Albert Pinya i Joan Miquel Oliver han sobreviscut a la catàstrofe. L’autor mateix ens explica la seva experiència en una invasió extraterrestre de debò, allunyada dels tòpics cinematogràfics, sense guió i sense sentit, sense herois i sense èpica, amb petites dosis d’aventura i humor. Els personatges d’aquesta història van per feina i no es compliquen gaire per trobar la solució a un episodi de les seves vides que més aviat els molesta, i s’enfronten desmenjadament a la tasca que els ha caigut a sobre: salvar el món.

::: Com comença...
I. N’Alexandra Schneider entra al meu estud. Du un pot de vidre amb tapadora ple d’un líquid marró, un cafè amb llet que li fan al bar d’aquí perquè ella no té cafetera.

::: Moments...
(Pàg. 16)
Se sap que la infecció s’ha estès a tot el planeta, i també que si el nombre d’infectats augmenta al ritme d’aquesta passada nit des del primer cas registrat ahir mateix, en tres o quatre dies ja ens haurà afectat a tots. Malament rai.

(Pàg. 19)
La situació general sembla bastant normal. De gent n’hi ha, però estan en mode espera, ara un grata una herba amb la sabata, ara un altre se situa exageradament a prop d’un desconegut i s’hi queda, un altre es cansa i s’asseu a terra.

(Pàg. 29)
- (...) Són extraterrestres alemanys –diu Miquel Ensenyat.
- I això com és possible? –diu en Jaume.
- N’hi ha de tots els països, venen del futur, en realitat són terrícoles exiliats després del gran cataclisme que... hi haurà al segle XXV (...).

(Pàg. 30)
- (...) Ja ho han sentit, extraterrestres alemanys del futur les intencions dels quals encara no se saben. La situació al carrer és la mateixa, aquesta espècie d’hipnosi que ha transformat la gent en cabres, cap indicador significatiu en els encefalogrames realitzats i cap progrés en la recerca de l’antídot. (...).

(Pàg. 34)
(...) podem veure les naus a damunt de Cabrera. Són molt més grosses que no ens pensàvem perquè totes tres juntes no hi caben, damunt l’illa.

(Pàg. 41)
- (...) Estem fent voltes per amunt i per avall –diu n’Alexandra un poc alterada-, no teniu la sensació que res té sentit? Divagam, estam perduts, no entenem res, volem fer coses i no podem.
- Això no és una pel·lícula d’extraterrestre de Hollywood –dic-, és la pura i trista realitat.
- Un moment, un moment –diu en Pinya-, estam de puta mare, no necessitam res més. Sí, ok, tota aquella gent d’allà. No vos preocupeu, ja trobarem una solució. Vam sortir... ahir? Està molt bé! Sabem moltes coses, d’aquí poc els jupiterencs vendran a cercar-nos i parlarem amb ells.
- Sí, de puta mare –diu n’Alexandra amb la veu tremolosa.
-Àlets –fa en Pinya-, digue’m una cosa –s’atansa a ella a un pam de la cara i la mira molt seriós-: tu està bé, ara??? –i aixeca les celles.
- Sí –en diu n’Alexandra Schneider amb el posat resolut d’un que pensa que no.
- Idò això és tot –diu en Pinya amb una manotada a la taula sense deixar de mirar-la.

(Pàg. 45)
Se’ns ha assignat un tal Hans que ens acompanya per tot. S’assembla bastant als marcianets que dibuix! “Hahaha –li he dit-, tampoc anava tant malament, eh, Hans? Hahahahah! Mira, mira –he tret un quadern amb dibuixos meus –sou clavats!”, i en un moment m’hi he fet col·lega.

(Pàg. 46)
- (...) Idò hem de tornar a la Terra a cercar el cantant, que va caure del camió i es trencar l’ansa del coll.
- Hòstia puta! –diu en Hans-. Si us hem vengut a cercar precisament per ell! Li caurà una bona repolsa al comandant que us va dur.
- Ah si? Ell per què?
- Hi ha unes imatges que sortiu tots tres, ell està damunt un graó, te la cosa aquesta penjada i emet un sons estranys per la boca, amb paraules i llavors rasca els cable su les paraules es mesclen amb el so de la ... guitarra. Això ha deixat el Führer absolutament meravellat, el vol demà a les vuit del matí al seu despatx. Hem fet un milió de còpies de la guitarra, serà d’ensenyança obligatòria a partir de –pensa un poc- dos mil denou (...).

(Pàg. 50)
Una nau espacial poc convincent. Molt semblant al taxi, aquí no hi ha problemes amb cap tipus de dinàmica i s’opta normalment per l’angle recte, que és com millor s’aprofita l’espai. Són molt amants del doble sostre, res no delata els secrets intestins de la seva tecnologia. Ens posam en un segon en òrbita damunt la Terra.

(Pàg. 52)
- (... ) Som a Io –dic-, a Júpiter, en una lluna de Júpiter. Aquesta gent d’aquí t’ha curat.
- Oh –diu-, quin mal de cap. Però què ha passat?
- Descansa –diu n’Alexandra-, després t’ho contam tot.
- Però, i els lectors –diu ell-, també els ho haurem d’explicar.
- Tranquil, amic –dic- t’he fet d’assistent mentre no hi eres, els ho he explicat tot, ho hauràs de corregir , deu estar ple de faltes.

(Pàg. 54)
El que han fet els extraterrestres és molt senzill, han substituït totes aquestes sinapsis individuals per la configuració bàsica d’una cabra adulta. Totes aquestes sinapsis particulars s’han enregistrat en una base de dades a la qual es pot accedir per tornar a implantar-les. De moment, anam bé.

(Pàg. 55) 
Tenim totes les atencions, ens espien segur, saben en tot moment què volem i ens ho trobam a l’instant. Tenen gelat Jop de Campos, com pot ser. Llevam taula, tiram les miques del pa a la carrera per als gorrions, escuram i ens n’anam a dormir.

(Pàg. 66)
Una vegada acabat el concert, ha entrat el Führer al camerino. Ha dit que està molt, molt bé, que tampoc vol que la gent s’esvaloti, que això d’estar assegut i sentir emetre sons entonats amb instruments és summament interessant, molt educatiu, didàctic i pertinent.
- M’ha encantat – ha dit-, fareu una gira per totes les llunes de Júpiter.
- Quantes llunes hi ha? –diu na Clara.
- Seixanta-tres –diu el Führer-, i no ens en podem botar ni una. Però canviam l’ordre, primer Joan Miquel Oliver, després David Caraben i després... Alexandra Schneider und ihr Casiotone.

(Pàg. 93)
- (...) De què va disfressat aqueix? –diu en Jaume pujant a bord del botet.
- No va disfressat, és un extraterrestre de veres –dic cridant un poc per la distància.
- No fotis, que bo! –i arrenca el motor-. Fa un poc de cara d’alemany!
- Sí, eh? Bé, anau alerat. –Parteixen gas a fons i fan alguns moviments corporals per acabar de col·locar-se bé damunt la barca.

::: Què en penso...
Alexandra Schneider und ihr Casiotone del Joan Miquel Oliver és una història embolcallada en un trajo de ciència ficció que ens explica una trama inversemblant -gairebé lisèrgica- des d’un punt de vista quotidià.

Podríem dir que la proposta de l’autor mallorquí es troba en algun punt entre una bretolada literària, una broma privada que ha transcendit al públic o una anècdota explicada entre copes de matinada. Ara bé, un cop comences a llegir, t’hi enganxes de manera endimoniada.

Bàsicament pel què suposa de ruptura dels mecanismes de la ciència ficció d’invasions alienígenes. En Joan Miquel Oliver proposa una visió alternativa, protagonitzada per uns personatges desmenjats, antiherois poc sorpresos per la irrupció dels extraterrestres que no plantejen cap altre pla que deixar-se dur per les circumstàncies i aprofitar-se'n.

L’essència trencadora de l’autor ultrapassa l’argument per afectar també a l’estil: alterna diàlegs sense cap mena de descripció contextual amb grans el·lipsis per seguir, ara sí, amb fragments on les descripcions ocupen força ratlles. L’autor escriu doncs sense miraments estilístics. El punt de vista narratiu, sempre en primera persona, també és inusual doncs pivota entre personatges en funció dels atzucacs del relat. A banda, l’autor és literalment un dels personatges de la narració i, de la mateixa manera, fa aparèixer o menciona altres vips reals del sector artístic.

Però també la prosa. En determinats moments vulgar i en altres un punt especialitzada –argot musical-, repta al lector a mantenir l’interès en la lectura. El que queda clar és que l’estructura de la narració és lliure i l’argument força desmanegat. Sembla que llegim més una adició d’escenes (cada cop més estrambòtiques) que no pas una estructura narrativa planificada. I recalco, que consti, el “sembla”.

Però també hi ha un contrapunt social: sigui de forma pretesa o no, el que és inequívoc és el component de crítica que hi ha en la metàfora de la invasió de les illes per uns alienígenes d’origen alemany... Això, juntament amb l’humor –usat de forma simple, sense sofisticacions, però abundant-, atorga un cert interès lector.

En resum, lectura idònia per omplir una tarda d’estiu amb un somriure permanent als llavis i amb poc esforç. I és que Alexandra Schneider und ihr Casiotone del Joan Miquel Oliver és una lectura sense gaires més pretensions que entretenir, amb un punt de rupturisme i d’originalitat - global des de la localitat balear-.
::: Altres n'han dit...
El biblionatua (E.Bassegoda), Llibres i punt!, J. Romeu,  El Nacional (M. Porras).

::: Enllaços:
Joan Miquel Oliver, l'autor mateix la presenta, el propi autor en diu, el mateix autor en parla, escriptura i desestructura.