La veritable vida d'en Sebastian Knight - Vladimir Nabokov

 

 

"(...) Avui dia la fama és massa ubiqua per confondre-la amb l’esplendor duradora d’un llibre de mèrit."

 

 

 

 

 

 

Nabokov, Vladimir. La veritable vida d’en Sebastian Knight
Barcelona: Edicions Viena.

The Real Life of Sebastian Knight. Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció El cercle de Viena, 66

::: Què en diu la contraportada...
Una investigació detectivesca -subtil i perversa, plena de pistes falses- sobre la vida secreta d'un famós escriptor.

Dos mesos després de la mort del cèlebre novel·lista Sebastian Knight, el seu germanastre, anomenat «V», decideix escriure’n una biografia que hauria de servir per deixar en evidència el qui va ser el seu agent literari, que no ha dubtat a fer circular falsedats sobre el Sebastian.

Però qui era realment en Sebastian Knight? Com destriar el que és cert del que és fals, de tot el que s’ha dit d’ell fins ara?
“V”, disposat a emprendre una investigació detectivesca per descobrir la veritat sobre aquest germanastre amb qui gairebé no van conviure, s’entrevistarà amb les seves amants i amb tots els que poden afegir alguna dada rellevant, si bé cada nou intent no farà altra cosa que alimentar les dubtes.

Aquesta novel·la, la primera que Nabokov va escriure en anglès, constitueix una reflexió inquietant sobre la impossibilitat de conèixer a fons qualsevol altre ésser humà, fins i tot aquells que ens són molt propers.

::: Com comença...
En Sebastian Knight va néixer el 31 de desembre de 1899, a l’antiga capital del meu país. Una vella dama russa que per algun motiu obscur m’ha demanat que no en difongui el nom em va ensenyar casualment a París el seu diari de temps passats.

::: Moments...
(Pàg. 22)
(...) no intentaré descriure aquí la infància d’en Sebastian amb res que s’assembli a la continuïtat metòdica que hauria aconseguit amb tota naturalitat si en Sebastian fos un personatge fictici.

(Pàg. 29)
“(...) es va acabar considerant que n’hi havia prou amb l’administració del dolor físic per governar i guiar la naturalesa humana [...] De tant en tant s’hi produïa una cosa anomenada revolució que convertia els esclaus en abusadors i viceversa [...] Un país fosc, un lloc infernal, cavallers, i si d’alguna cosa estic segur en aquest avida és que mai no canviaré la llibertat del meu exili per la paròdia mesquina d’una casa...”

(Pàg. 30)
“(...) per la desconfiança innata que m’inspira tot el que em sembla fàcil d’expressar, no deixaré mai que cap rodamón sentimental aterri a la roca esquerpa de la meva prosa.”

(Pàg. 35)
Tot d’una, i sense cap motiu, vaig sentir una pena immensa per ell i vaig voler dir alguna cosa de debò, alguna cosa amb cor i ales, però els ocells que buscava no se’m van posar a l’espatlla i al cap fins passada una estona, quan ja estava sol i no necessitava paraules.

(Pàg. 37)
Però, què en sabia jo, de fet, d’en Sebastian? Podia dedicar una parell de capítols a les poques coses que recordava de la seva infància i la seva joventut, però després què? Mentre planificava el llibre se’m va fer evident que caldria una immensa quantitat de recerca, que hauria de recuperar la seva vida de mica en mica i després soldar-ne els fragments amb el coneixement interior que tenia del seu caràcter.

(Pàg. 40)
(...) pertanyia a la rara espècie dels autors que saben que no ha de quedar res més que la peça perfectament reeixida: el llibre imprès, l’existència del qual és incompatible amb la del seu espectre, el manuscrit matusser que es vanta de les seves imperfeccions com si fos un fantasma venjatiu amb el cap sota el braç (...).

(Pàg. 48)
La solitud era la tonalitat dominant de la vida d’en Sebastian, i com més amablement s’esforçava el destí a fer-lo sentir com a casa a còpia de falsificar amablement tot el que es pensava que volia, més conscient era ell de la seva incapacitat d’encaixar en aquella imatge, i en qualsevol altra, de fet.

(Pàg. 50)
(...) la sensació d’inferioritat d’en Sebastian provenia del seu intent infructuós de ser més anglès que no pas els anglesos, de provar-ho una vegada i una altra fins que finalment es va adonar que el que el delatava no eren aquesta mena d’aspectes externs, no eren els manierismes de l’argot de moda, sinó el seu esforç per ser i actuar com els altres quan estava feliçment condemnat al confinament solitari de la seva personalitat.

(Pàg. 54)
(...) i pensava en les seves coses. Quines coses? En la noia cockney amb els cabells suaus encara recollits en trenes a qui un dia va seguir per l’espai comú, es va acostar i va fer un petó, i que ja no va tornar a veure mai més? En la forma d’algun núvol concret? En una posta de sol boirosa vista entre la boirina d’un bosc d’avets russos (ah, què no donaria perquè hagués tingut un record així!)? En el significat interior de la fals i l’estrella? En el llenguatge desconegut del silenci?El pes espaordidor d’una gota de rosada? La bellesa escruixidora d’un còdol entre milions i milions de còdols, i tot té sentit, però quin? La pregunta vella, vellíssima de “i tu qui ets?” adreçada a un mateix es torna estranyament evasiva en el crepuscle, i adreçada també al món de Déu, on de fet mai no hem estat presentats. O potser ens acostaríem més a la veritat si diguéssim que quan en Sebastian seia a la tanca al cap hi tenia tot un batibull de paraules i fantasies, fantasies incompletes i paraules insuficients però que ja llavors avia que la realitat de la seva vida era aquella i només aquella, i que el seu destí era més enllà del camp de batalla espectral que hauria de travessar quan fos l’hora.

(Pàg. 57)
Qui parla d’en Sebastian Knight?, repeteix la veu de la consciència. Qui, digues? El seu millor amic i el seu germanastre. Un erudit amable, apartat de la vida, i un viatger empegueït que visita una terra llunyana. I on és, el tercer en discòrdia? Es podreix plàcidament al cementiri de Saint Damier. Viu tot enriolat en cinc volums de prosa. Treu el cap per sobre la meva espatlla, invisible, mentre escric això (tot i que m’atreviria a dir que desconfiava massa del lloc comú de l’eternitat per creure en el seu propi esperit, ni tant sols ara).

(Pàg. 71)
Qui parla d’en Sebastina Knight? El seu antic secretari. Van ser mai amics? No, com veurem mes endavant. Hi ha una part de realitat, encara que sigui només potencial, en el contrast que fa entre un Sebastian fràgil i impacient i un món pervers i cansat? Cap ni una. Potser hi havia un abisme, una escletxa, una fissura d’una altra mena? Sí que hi era.

(Pàg. 80)
El xerric d’un camió petit que esquivava una furgoneta de mudances va fer aixecar el vol als ocells, que van giravoltar al cel. Es van col·locar al fris entre girs perla i negre de l’Arc de Triomf, i quan una part dels coloms va tornar a envolar-se va ser com si tot un grapat de bocins esculpits cobressin vida en el moment d’escrostonar-se. Uns anys després, vaig trobar la mateixa imatge, “ aquella pedra es va fondre en ales”, al tercer llibre d’en Sebastian.

(Pàg. 89)
La seva batalla amb les paraules era singularment dolorosa per dos motius. El primer és comú a tots els escriptors de la seva corda: superar l’abisme que separa l’expressió del pensament; la sensació embogidora que les paraules exactes, les úniques paraules vàlides t’esperen entre la boirina remota de l’altra banda, mentre que les esgarrifances del pensament encara nu les demanen a crits des d’aquesta paret de l’abisme.

(Pàg. 101)
(...) m’agradaria apuntar que El bisell prismàtic es pot gaudir plenament un cop s’ha entès que l’heroi del llibre és el que d’una manera laxa podríem anomenar el “mètode de composició”. És com si un pintor digués: mira, no t’ensenyaré la pintura d’un paisatge, sinó la pintura de les diferents maneres de pintar un cert paisatge, i confio que la seva fusió harmoniosa et permetrà veure el paisatge com jo pretenc que el vegis.

(Pàg. 108)
(...) en Sebastian es va negar a subscriure’s al seu servei o a donar les gràcies als amables crítics. Expressar gratitud a algú que dient el que pensava d’un llibre es limitava a complir el seu deure li semblava inapropiat i fins i tot insultant, perquè insinuava un vessant tèbiament humà en la serenitat glaçada del judici desapassionat. És més, si mai començava hauria de continuar agraint i agraint cada línia que sortís per por que el seu autor no se sentís ferit per aquella omissió sobtada, i al final s’acabaria creant una escalfor tan humida i marejadora que tot i la coneguda honestedat del crític de torn l’autor agraït ja no podria estar mai segur que la simpatia personal no havia tret el nas de puntetes en algun racó de la seva valoració.
Avui dia la fama és massa ubiqua per confondre-la amb l’esplendor duradora d’un llibre de mèrit.

(Pàg. 120)
(...) no sabria dir cap altre autor que hagi fet servir el seu art d’una manera tan frustrant; frustrant per a mi, que voldria veure l’home real darrere l’autor. No és fàcil detectar la llum de la veritat personal entre els centellejos d’un caràcter imaginari, pe`ro encara costa més d’entendre el fet increïble que algú que escriu sobre el que realment sent en el moment d’escriure-ho pugui tenir la capacitat de, simultàniament –i partint justament de les seves angoixes- crear un personatge fictici i un pèl absurd.

(Pàg. 130)
El meu fracàs era absurd, horrible, lacerant. La lentitud sobtada de les empreses somiades. Palpentes inútils entre coses a mig dissoldre’s. Per què era tan rebec, el passat?

(Pàg. 143)
(...) vaig recollir una de les pàgines més precioses de la vida d’en Sebastian. Un cervell més sistemàtic que el meu els hauria col·locat al principi del llibre, però la meva recerca havia desenvolupat una màgia i una lògica que li eren peculiars, i tot i que de vegades no puc evitar la sensació que de mica en mica s’havia convertit en un somni, que aprofitava el patró de la realitat per teixir fantasies pròpies, per força he de reconèixer que m’estava guiant pel camí correcte, i que ara que m’esforça per treure a la llum la vida d’en Sebastian és obligat que segueixi els mateixos entrellaçaments rítmics.

(Pàg. 147)
Com el lector ja deu haver observat, he intentat posar tan poc de mi com he pogut en aquest llibre. He intentat no al·ludir (encara que de tant en tant pugui haver-hi alguna pista que il·lumini una mica el rerefons de la meva investigació) a les circumstàncies de la meva vida.

(Pàg. 155)
(...) la idea del pecat li era indiferent, i en canvi tenia una passió per la compota de poma, ben envasada i patentada.

(Pàg. 157)
- (...) les cartes que va conservar de la senyora... Bé, sap, va deixar escrit que s’havien de cremar un cop fos mort.
- Ben fet –va dir la dona alegrement-. L’entenc perfectament. Les cartes d’amor s’han de cremar tant sí com no. És un combustible molt noble, el passat (...).

(Pàg. 158)
- (...) crec que escriure un llibre sobre algú que vas conèixer és molt més honest que fer-ne un revoltim i presentar-ho com si fos invenció pròpia!

(Pàg. 188)
(...) tenia la sensació que en Knight constantment jugava a un joc de creació pròpia sense haver-ne explicat les regles als seus companys.

(Pàg. 189)
(...) crec que és el meu preferit de tots els seus llibres. No sé si fa “pensar” i no em preocupa gaire que no ho faci. M’agrada tal com és. La manera com és fet.

(Pàg. 191)
Com he fet sovint en el transcurs d’aquest llibre, provo d’expressar una idea que l’hauria seduït... Si de tant en tant no he aconseguit captar almenys l’ombra del seu pensament, o si les meves elucubracions inconscients no m’han permès agafar de tant en tant el trencall correcte en el seu laberint privat, aleshores el meu llibre és un fracàs potiner.

::: Què en penso...
La veritable vida d’en Sebastian Knight del Vladimir Nabokov és una novel·la que té tant d’artificiosa com d’enigmàtica. En tot cas és un viatge literari fascinant -amb un toc de mistificació- al voltant del fet d’escriure i de ser (o sentir-se) escriptor.

La novel·la però comença malament. Les primeres pàgines són àrdues, complicades. Ens proposen una lectura complexa i poc engrescadora. Però quan el lector compren el joc literari proposat -quan accepta les regles de Nabokov-, desperta un interès creixent.

I és que l’estructura de la novel·la es basa en un joc de miralls i en la superposició de gèneres, de manera que el resultat és una proposta del tot polièdrica, del tot trencadora i, per alguns, un dels primers exemples del postmodernisme literari.

Si bé el relat es basa en la investigació que engega el narrador (del que no coneixerem mai el nom, tot i que comença amb V) per fer aflorar la vida del seu germà finat, en realitat el tema cabdal és el descobriment del Jo.

Nabokov juga al gat i la rata amb la realitat i la ficció. Les diferents capes narratives que composen els fets narrats –cosides amb una subtil ironia- tendeixen cap a una o l’altre en funció del momentum i del personatge.

La veritable vida d’en Sebastian Knigh es mou entre el terreny de la investigació i el del dietarisme. I creua contínuament l’àmbit de la realitat (els fets) amb la ficció (la mistificació), a partir de l’invocació dels records del narrador (que ja hem dit que no és gens fiable).

Petits artefactes metaliteraris (sovint tractats amb temps present) complementen a la vegada que proposen un contrapunt a la narració. Prenen forma de veu de la consciencia i serveixen per estructurar el discurs narratiu i per justificar certs enfocaments temàtics.

El resultat és una metanarració sobre la literatura i l’engany on la veu narrativa passa de l’omnisciència a realitzar llargues reflexions interiors. Però, la seva tasca no és la d’aportar pistes al lector per resoldre el plantejament. Tot el contrari: el narrador treballa per engalipar-lo.

En tot cas, Nabokov excel·leix en la creació de records il·lusoris. No només (re)crea la vida d’un escriptor desaparegut de manera prodigiosa i verídica, sinó també la seva obra completa, la qual analitza i comenta.

A nivell formal, la prosa és en tot moment elegant i el lèxic ric i detallat, amb abundant ús d’imatges i metàfores que en ocasions molt determinades ofereixen una autèntica experiència poètica a partir de descripcions d'elaboració i intensitat remarcables.

Les el·lipsis temporals -sovintegen en el text- contribueixen a crear un ritme lleuger. Sens dubte ajuden al lector a vèncer la complexa estructura calidoscòpica que sosté la novel·la. Però en alguna ocasió és evident que atropellen al lector i generen més confusió que cap altra cosa. 

La veritable vida d’en Sebastian Knigh és complexa, sí. És feta de pedaços: de records personals, de missives, de converses amb tercers, d’anuaris, de diaris, de citacions de llibres... però també és tota una reflexió al voltant de l’escriptura i sobretot del fet de plantejar-se què escriure i com explicar-ho. I ho fa magistralment.

::: Altres n'han dit...
El Temps (X. Aliaga), L'herald de l'Eixample, El trapezi (A. Mondria), Ingeniería literaria, Leemos, La esquina de ese círculo, Solo de libros (Sr. Molina), El último fragmento, Argoul, NonSoloProust.

::: Enllaços:
Vladimir Nabokov, la figura del escriptor: joc de miralls, l'allargada ombra autobiogràfica, la influència fraterna, temes i tòpics, de la complexitat de la novel·la, la reescriptura del Jo, postmodernisme precoç,
realitat i ficció, la deconstrucció del Jo.

::: Llegeix-lo:
Anglès (facsímil Penguin Books Inc, New York, 1960)