Un tramvia anomenat Desig - Tennessee Williams

 

 "¿No érem feliços, tu i jo? ¿No anava tot bé fins que ella va arribar?"

 

Williams, Tennessee. Un tramvia anomenat Desig.
Martorell: Adesiara, 2017

A Streetcar Named Desire. Traducció de Joan Sallent.
Col·lecció D’ací i d’allà, 59

::: Què en diu la contraportada...
Blanche DuBois, filla d’una família de rics terratinents d’un poble del sud dels Estats Units, arriba a un dels barris més degradats de Nova Orleans, on la seva germana petita viu miseriosament amb Stanley Kowalski, un rauxós immigrant polonès de maneres rudes i tracte bestial. Aquesta visita, que inicialment ha de durar pocs dies, es converteix en una bomba de rellotgeria que acaba esclatant de forma brutal, tot desemmascarant els deliris, les misèries, les mauleries dels personatges i, per extensió, la realitat més crua i els vicis més recòndits de bona part de la societat nord-americana.

::: Com comença...
ESCENA 1
Exterior d’un edifici de dues plantes que fa cantonada, en un carrer de Nova Orleans que s’anomena Elysian Fields i està situat entre la via del tren i el riu. És un barri pobre, però, a diferència dels barris pobres d’altres ciutats dels Estats Units, té un aire mig canalla que li dóna un cert encant.

::: Moments...
(Pàg. 35)
BLANCHE: (...) Jo esperava un compliment, Stanley.
STANLEY: No és el meu estil.
BLANCHE: ¿El què?
STANLEY: Fer compliments a les dones sobre el seu aspecte. No he conegut mai cap dona que no sabés si era atractiva o no sense que l’hi haguessin de dir, i n’hi ha algunes que s’hi consideren més del compte. Una vegada vaig sortir amb una tia que em deia: “Sóc una dona imponent, sóc una dona imponent!”, i jo li vaig dir: “¿I què?”
BLANCHE: ¿I ella què va contestar?
STANLEY: Res. Va callar com una tomba.
BLANCHE: ¿I aquí es va acabar la relació?
STANLEY: Aquí es va acabar la conversa, simplement. N’hi ha que es deixen impressionar per les que van d’estrelles de Hollywood, i altres que no.
BLANCHE:Segur que tu pertanys a la segona categoria.
STANLEY: Exacte.
BLANCHE: No em sé imaginar cap dona capaç d’embruixar-te.
STANLEY: Exacte.
BLANCHE: Ets un home senzill, directe i sincer..., i una mica primitiu, em fa l’efecte. Per conquistar-te a tu, una dona deu haver de ... (S’interromp i fa un gest indefinit).
STANLEY(a poc a poc): Posar... les cartes sobre la taula (...).

(Pàg. 38)
BLANCHE: Ara que tu les has tocades, les cremaré!
STANLEY (mirant-se-la desconcertat): Però ¿què cony són?
BLANCHE (s’ha ajupit a terra i les està recollint): Són poemes que va escriure un noi que ja es mort. Jo el vaig ferir de la mateixa manera que tu voldries ferir-me a mi, però no podràs! Ja no sóc jove i vulnerable com abans. Però el meu marit sí que ho era, i jo... Deixem-ho estar. Torna’m aquestes cartes!
STANLEY: ¿Què vol dir que les hauràs de cremar?
BLANCHE: Perdona, dec haver perdut el cap per un moment. Tothom té coses que no vol que l’altra gent toqui, perquè són coses... íntimes... (...).

(Pàg. 40)
BLANCHE: (...) Estic una mica nerviosa, però em sembla que me n’he sortit bé. He rigut, i he fet com si tot plegat fos una broma, li he dit que era com un nen, i he rigut... i he coquetejat! Sí..., he coquetejat amb el teu marit, Stella!

(Pàg. 61)
BLANCHE: (...) I tu aquí, somrient com si res...
STELLA: ¿Què vols que faci?
BLANCHE: Ser valenta i plantar cara a la realitat.
STELLA: ¿I quina és la realitat, segons tu?
BLANCHE: ¿Que quina és? Doncs que ets casada amb un boig!
STELLA: No!
BLANCHE: Ja ho crec que sí! La teva situació encara és pitjor que la meva! Només que tu no ho vols reconèixer. Jo penso fer alguna. Penso controlar-me i començar una nova vida!
STELLA: ¿Sí?
BLANCHE: Però tu has claudicat. I això no està bé. Encara ets jove! Te’n pots sortir (...).

(Pàg. 65)
STELLA: ¿Per què no deixes que les coses facin el seu curs, almenys... durant un quant temps...?
BLANCHE: Jo no puc viure amb ell, Stella! Tu sí, perquè és el teu marit. Però ¿com vols que jo segueixi estant-me aquí després del que va passar ahir a la nit, només amb aquestes cortines que em separen d’ell?
STELLA: Blanche, ahir a la nit el vas veure en un mal moment.
BLANCHE: Al contrari: el vaig veure en un del seus millors moments! Un home com aquest no té res més per oferir que la força bruta, i en va fer una exhibició magnífica! Però només és possible viure amb un home així si... si te’n vas al llit amb ell! I això és feina teva,... no meva!

(Pàg. 66) 
STELLA: Però hi ha coses que passen entre un home i una dona, a les fosques..., que fan que qualsevol altra cosa sembli que... no té importància (pausa).
BLANCHE: Del que m’estàs parlant és del desig animal... i res més... Desig i prou! El nom d’aquest tramvia atrotinat que circula per aquest barri, pujant i baixant per tots aquests carrers estrets...
STELLA: ¿Hi has pujat mai, en aquest tramvia?
BLANCHE: Em va portar fins aquí... En aquest lloc on no sóc ben rebuda, i on m’avergonyeixo d’estar-me...
STELLA: Doncs ¿no trobes que la teva actitud de superioritat està una mica fora de lloc?
BLANCHE: Ni sóc superior ni m’hi sento, Stella, tant si t’ho creus com si no! Només és això. És així com ho veig. Un home com aquest és per sortir-hi una vegada... dues...tres vegades, mentre tens el diable al cos... Però ¿viure amb ell? ¿Tenir un fill amb ell?
STELLA: Ja t’he dit que l’estimo.
BLANCHE: Doncs tremolo per tu! Francament... tremolo per tu...
STELLA: Tremola tant com vulguis! Jo no t’ho puc impedir!

(Pàg. 68)
BLANCHE: (...) Han passat milers i milers d’anys, i aquí el tens a ell..., Stanley Kowalski..., un supervivent de l’edat de pedra, que porta a casa seva la carn crua que acaba de caçar a la selva! I tu... tu aquí... esperant-lo! Tant pot ser que et pegui com que grunyi i et faci un petó! És a dir, suposant que hagi descobert què és un petó! Arriba el vespre i ell i els altres primats es reuneixen! Davant la cova, tots grunyint com ell, i bavejant, i rosegant, i caminat de quatre grapes! La partida de pòquer! És així com en dieu, d’aquesta... reunió d’orangutans! Un d’ells fa un crit gutural..., un altre li pren alguna cosa..., i comença la baralla! Déu meu! Potser encara estem molt lluny de ser fets a imatge de Déu, però Stella..., germana meva..., algun progrés hem fet, des d’aleshores! Coses com l’art..., la poesia..., la música..., coses que han portat una llum nova al món! I a dins d’algunes persones han començat a néixer sentiments més tendres, i hem de fer que aquests sentiments vagin creixent... I ens hi hem d’aferrar, i hem d’esgrimir-los com la nostra bandera! En aquest camí fosc que recorrem per acostar-nos a no sé on... No... no et quedis ressagada amb les bèsties!

(Pàg. 72)
STANLEY: ¿Què li passa, a l’Eunice?
STELLA: S’ha barallat amb l’Steve. ¿Ha anat a buscar la policia?
STANLEY: No, s’està prenent una copa.
STELLA: Això és molt més pràctic.

(Pàg. 76)
BLANCHE: (...) La gent no et veu..., sobretot els homes..., ni tan sols reconeixen que existeixes si no és que et fan l’amor. I tu has de fer que reconeguin la teva existència, si vosl que et protegeixin. Per això la gent sensible hem de... brillar, i resplendir..., hem de posar un... fanalet de paper sobre el llum... Però jo ara tinc por..., tinc molta por. I no sé fins quan ho podré dissimular. No n’hi ha prou de ser sensible. Has de ser sensible i atractiva, al mateix temps (...).

(Pàg. 78)
STELLA: BLanche... ¿I tu, a ell..., el vols?
BLANCHE: Jo vull descansar! Vull tornar a respirar tranquil·lament! Sí..., el vull, en Mitch..., el necessito! ¿T’imagines... t’imagines que anés bé? Podria anar-me’n d’aquí, i ja no seria cap problema per a ningú...

(Pàg. 81)
BLANCHE: (... ) No em diguis que no són encantadores, aquestes llargues tardes plujoses de Nova Orleans, en què una hora no és simplement una hora..., sinó un trosset d’eternitat que ens ha caigut a les mans..., i no sabem què fer-ne (...).

(Pàg. 112) 
STANLEY: Quan tu i jo ens van conèixer em vas trobar vulgar. I tenies raó, nena. Era vulgar com un gos. Em vas ensenyar una foto de la mansió de les columnes. Jo et vaig fer baixar de les columnes i a tu et va encantar, i vas començar a veure llumetes de colors! ¿No érem feliços, tu i jo? ¿No anava tot bé fins que ella va arribar?

(Pàg. 116)
BLANCHE: (...) Has fet callar una música de polca que tenia ficada al cap. ¿No has tingut mai ficada al cap una cosa que t’obsessiona? No , és clar que no, pobre angelet..., tu no has tingut mai res de dolent ficat al cap!

(Pàg. 119)
BLANCHE: Jo no vull realisme: vull màgia! (Mitch riu) Sí, sí, màgia! És el que intento oferir a la gent. Els ofereixo coses disfressades. No els dic la veritat, sinó el que hauria de ser la veritat. I si això és un pecat, doncs que em condemni!... No encenguis el llum!

:::  Què en penso...
Un tramvia anomenat Desig del Tennessee Williams és, ras i curt, una lectura intensa. Contundent teatre de personatges que generen una força dramàtica brutal a partir del pols constant que s’estableix entre ells.

Tensió que s’articula a partir del xoc del món masculí i femení, però no només. Sobretot té a veure amb una pulsió sexual invisible però present de forma constant. Sobretot en qualsevol conversa entre els personatges de la Blanche i l’Stanley, els dos punts de vista enfrontats.

Però Tennessee Williams no construeix la vesant dramàtica de l’obra només a partir del tractament del desig; també ho fa a partir d’una constel·lació de subtemes que tant mateix ajuden a crear l’atmosfera i el to de l’obra: l’ansietat, el desesper, l’alcoholisme, la dependència, l’abús...

I segurament per això, Un tramvia anomenat Desig és una obra dura, molesta i angoixant. En ella Tennessee Williams lliga instints primaris amb malaltia mental; realisme punyent amb violència domèstica; immaduresa amb hi tenen un pes substancial.

Williams ho aconsegueix fer amb una gran economia de mitjans. Així, sense gaires descripcions, els personatges s’empoderen del relat i s’estableix un ritme rapidíssim que fa fondre les pàgines en una lectura impacient.

:::  Altres n'han dit...
Núvol (T. Costa-Gramunt), Flecha literaria.

:::  Enllaços:
Tennesse Williams, perfil de l'autor, l'ànima humana al descobert, les claus d'èxit de la peça, la sensibilitat topa amb la passió, temes.

:::  Llegeix-la:
Anglès (pdf)
Espanyol (pdf)