Temps curvilini a Krems - Claudio Magris
"(...) perquè en el present la llum de la vida queda ofuscada per l’angoixa de viure?"
Magris, Claudio. Temps curvilini a Krems.
Barcelona: Edicions de 1984, 2021
Tempo curvo a Krems. Traducció d’Anna Casassas.
Col.lecció Mirmanda, 209
::: Què en diu l’editorial...
Els personatges principals dels cinc relats que componen Temps curvilini a Krems s’enfronten a un temps que sembla no tenir ni principi ni final, una dimensió que s’estén en totes direccions. El passat i el present són intercanviables, el futur es duplica en els records i el temps és una línia corba. Tots cinc protagonistes es fonen en una mateixa persona que, com l’autor, ha arribat a la vellesa i veu l’existència des d’aquesta nova perspectiva privilegiada. En aquest volum, ple de matisos i emocions, Claudio Magris explora totes les facetes del temps, però també parla d’identitat, fronteres, amor, escriptura i pèrdua, tots ells temes recurrents en la seva obra.
::: Com comença...
Va baixar de l’autobús agafant-se a la barra fins que el peu, amb alguna vacil·lació, va haver tocar l’asfalt.
El porter.
::: Moments...
(Pàg. 12)
El món continuava fluint generosament cap a ell i no pas amb les mans buides, però de mica en mica havia començat a sentir el desig d’aturar-lo, de desviar per poc que pogués ser aquell riu i erigir alguna mena de barricada contra la vida que avançava.
El porter
(Pàg. 14)
Hi havia coses que simplement no es discutien; si la gent deixava de rentar-se les dents o d’anar al teatre, tota la societat se’n podia anar en orris. I ell hi estava bé, en aquella societat. No li agradava, això no, però la respectava, perquè estava ben organitzada, amb els cupons, els títols, els dividends, els casaments, els teatres i els raspallets de dents. Tot tenia una utilitat, tot ajudava a mantenir les coses a distància.
El porter
(Pàg. 21)
Un altre, encara que sigui la persona més estimada, sovint fa nosa, complica les coses.
El porter
(Pàg. 30)
(...) ell hi tenia poca cosa a veure, amb aquesta persona, cada dia menys. S’allunyava cada dia més d’aquell individu, d’aquell ell abstracte que moltes vegades li feia l’efecte de ser un simple homònim, i de tant en tant continuava al seu despatx, firmant mecànicament les actes –només les que revestien una certa importància- que li posaven al davant; se l’anava traient de sobre a poc a poc, com qui es treu un vestit de cerimònia i el penja a l’armari. ¿Era allò, fer-se vell? Tenia la sensació que era l’altre, el qui s’anava fent vell (...).
El porter
(Pàg. 37)
Feia un quant temps que havia agafat involuntàriament el costum d’esbufegar de tant en tant sense necessitat, una petita mania que el seu cos tot d’una havia reclamat, com els vells que es concedeixen capricis i antulls, compensacions i avançaments mínims del gran desacord amb la realitat.
Classes de música
(Pàg. 43)
(...) la mort d’una persona és tot just una esgarrinxada a la realitat, com sabia perfectament en Salman, que pertanyia a un poble acostumat a morir per milions sense renunciar al seu camí.
Classes de música
(Pàg. 56)
En aquell amor professat sense excepcions individuals érem tots germans, com davant de la mort i del futur que ens esperava, impenetrable per l’excés de llum de la joventut que irradiava.
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 59)
(...) perquè en el present la llum de la vida queda ofuscada per l’angoixa de viure?
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 65)
¿I si l’amor també fos una simple convenció, com aquesta línia, com el meridià que no es veu, que no existeix?
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 69)
(...) no hi ha abans ni després, res, pols còsmica que no existeix, mosquetes que l’ull envellit veu gronxar-se a l’aire però que no hi són.
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 74)
Temps futurs i passats, un sol punt, un sol temps... ¿Un infinitiu present? Potser fem d’actors en dos espectacles, un de lineal i un de circular (...).
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 82)
Els versos i les proses que s’anaven llegint a pocs metres d’on era li arribaven com un brunzit, no es distingien bé de la bonior rítmica que la pressió alta li feia sentir a les orelles. Es va deixar bressolar per aquell fluir uniforme, sense seguir les diverses veus i paraules que se succeïen. Li agradava que la vida llisqués, regular i igual, desapareixent contínuament, com els àpats de la seva fonda, l’afaitada de cada matí.
El premi
(Pàg. 97)
L’arbre de la ciència es gris, però el de la vida és sempre verd, es diu quan ja és a casa, assegut a la biblioteca, i es pregunta per què aquells estimats versos immortals, que tantes vegades va repetir i va comentar davant dels alumnes, ara el fan sentir gairebé incòmode, fora de lloc, una persona correcta al lloc equivocat o viceversa.
Exterior, de dia – Val Rosandra
(Pàg. 97)
(...) les pàgines es fan velles igual que les coses vives; es pleguen, es rebreguen, s’arruguen. Com la meva pell, pensa, observant-se el dors rugós de la mà.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 101)
“¿Com era aquell temps, doncs?”, li havia preguntat el director a la taverna que hi havia prop del pont del riu, que deesp´res de la petita però impetuosa cascada corria alegrement. Pe`ro si aquell temps ja no hi és, si no existeix, ¿es pot dir què era, com era? El no-ser no és, deia a la classe del costat de la seva el company de filosofia, no ha estat mai. ¿I jo? I tot i així... (...)
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 103)
Capes de temps s’interposen entre ell i la seva història, la d’ells, d’aleshores; còpies cada cop més pàl·lides d’un presumpte paper original.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 105)
Sí, el nou Adam, Itàlia a l’oli de ricí, Hitler, Stalin, Auschwitz, la Risiera, l´únic forn crematori d’Itàlia. Serps temptadores pertot arreu, al nou jardí de l’Edèn: el Kras, Galítzia, la Somme, paradisos terrenals amarats de sang, després n’han vingut d’altres encara més infernals. Si ho sap, ell, reconegut estudiós del Doktor Faustus; n’ha vist molts, de dimonis persuasius, grollers i al·lucinats o amb americana encreuada, hipnotitzadors hipnotitzats, negre formiguer de rates drogades que segueixen el flautista i l’empenyen cap al seu escorxador, i pel camí van matant tots els qui troben.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 106)
(...) ets vell, seràs jove, tornaràs a ser vell, amb la teva lliure terra alliberada, tant és de qui i de què, a part que es veuen molts pocs homes lliures, més aviat esclaus i botxins i esclaus que s’alliberen de les cadenes per convertir-se en botxins.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 107)
(...) Sí, d’acord, el pitjor va venir després, horror sense parió i sense nom, però almenys tenia un sentit morir i matar per tal que tot el món no esdevingués Auschwitz, mentre nosaltres i ells, al Kras, a Verdun, als llacs Masurians, tots iguals, tots bons, tots justos, tots fent la guerra pel bé de tots. Quan havia entès això , el mal nascut del bé, la mentida dita per amor per la veritat, s’havia sentit buit, un sac buidat que no s’aguanta dret. Després el futur caigut com una guillotina, teló abaixat després de l’espectable i ells quatre darrera del teló, a l’escenari buit (...)
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 112)
(...) potser hauria d’explicar aquesta presència sempre oberta i amarga del passat, aquesta impossibilitat que les coses acabin esmussant-se i les ferides cicatritzant, transitant del cruent desordre del temps que està passant a l’ordenada pau del temps que ja ha passat. Tot encara present, senil però obert i aspre.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 118)
Sí, tindrà ganes de veure la pel·lícula, quan estigui; les imatges, els colors. Però veure, només veure, és poca cosa. Tocar, palpar, sentir l’olor...
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
::: Què en penso...
Amb els cinc relats que conformen el recull Temps curvilini a Krems Claudio Magris ultrapassa el concepte ociós de la literatura per focalitzar-se en canvi en una proposta purament reflexiva i de marcat caràcter filosòfic.
Els relats, escrits des de la vellesa, tracten bàsicament sobre això mateix. La senectut, el pas del temps i el retrobament del passat en el present.
Les cinc peces que composen Temps curvilini a Krems flueixen a partir d’uns personatges –sempre masculins, sempre d’edat madura- que rememoren fets passats de la seva biografia i els entronquen amb el moment present narratiu. O al revés, doncs el que caracteritza totes les narracions és el concepte del temps sense principi ni final. Sense moments, només un flux continuat.
Barcelona: Edicions de 1984, 2021
Tempo curvo a Krems. Traducció d’Anna Casassas.
Col.lecció Mirmanda, 209
::: Què en diu l’editorial...
Els personatges principals dels cinc relats que componen Temps curvilini a Krems s’enfronten a un temps que sembla no tenir ni principi ni final, una dimensió que s’estén en totes direccions. El passat i el present són intercanviables, el futur es duplica en els records i el temps és una línia corba. Tots cinc protagonistes es fonen en una mateixa persona que, com l’autor, ha arribat a la vellesa i veu l’existència des d’aquesta nova perspectiva privilegiada. En aquest volum, ple de matisos i emocions, Claudio Magris explora totes les facetes del temps, però també parla d’identitat, fronteres, amor, escriptura i pèrdua, tots ells temes recurrents en la seva obra.
::: Com comença...
Va baixar de l’autobús agafant-se a la barra fins que el peu, amb alguna vacil·lació, va haver tocar l’asfalt.
El porter.
::: Moments...
(Pàg. 12)
El món continuava fluint generosament cap a ell i no pas amb les mans buides, però de mica en mica havia començat a sentir el desig d’aturar-lo, de desviar per poc que pogués ser aquell riu i erigir alguna mena de barricada contra la vida que avançava.
El porter
(Pàg. 14)
Hi havia coses que simplement no es discutien; si la gent deixava de rentar-se les dents o d’anar al teatre, tota la societat se’n podia anar en orris. I ell hi estava bé, en aquella societat. No li agradava, això no, però la respectava, perquè estava ben organitzada, amb els cupons, els títols, els dividends, els casaments, els teatres i els raspallets de dents. Tot tenia una utilitat, tot ajudava a mantenir les coses a distància.
El porter
(Pàg. 21)
Un altre, encara que sigui la persona més estimada, sovint fa nosa, complica les coses.
El porter
(Pàg. 30)
(...) ell hi tenia poca cosa a veure, amb aquesta persona, cada dia menys. S’allunyava cada dia més d’aquell individu, d’aquell ell abstracte que moltes vegades li feia l’efecte de ser un simple homònim, i de tant en tant continuava al seu despatx, firmant mecànicament les actes –només les que revestien una certa importància- que li posaven al davant; se l’anava traient de sobre a poc a poc, com qui es treu un vestit de cerimònia i el penja a l’armari. ¿Era allò, fer-se vell? Tenia la sensació que era l’altre, el qui s’anava fent vell (...).
El porter
(Pàg. 37)
Feia un quant temps que havia agafat involuntàriament el costum d’esbufegar de tant en tant sense necessitat, una petita mania que el seu cos tot d’una havia reclamat, com els vells que es concedeixen capricis i antulls, compensacions i avançaments mínims del gran desacord amb la realitat.
Classes de música
(Pàg. 43)
(...) la mort d’una persona és tot just una esgarrinxada a la realitat, com sabia perfectament en Salman, que pertanyia a un poble acostumat a morir per milions sense renunciar al seu camí.
Classes de música
(Pàg. 56)
En aquell amor professat sense excepcions individuals érem tots germans, com davant de la mort i del futur que ens esperava, impenetrable per l’excés de llum de la joventut que irradiava.
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 59)
(...) perquè en el present la llum de la vida queda ofuscada per l’angoixa de viure?
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 65)
¿I si l’amor també fos una simple convenció, com aquesta línia, com el meridià que no es veu, que no existeix?
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 69)
(...) no hi ha abans ni després, res, pols còsmica que no existeix, mosquetes que l’ull envellit veu gronxar-se a l’aire però que no hi són.
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 74)
Temps futurs i passats, un sol punt, un sol temps... ¿Un infinitiu present? Potser fem d’actors en dos espectacles, un de lineal i un de circular (...).
Temps curvilini a Krems
(Pàg. 82)
Els versos i les proses que s’anaven llegint a pocs metres d’on era li arribaven com un brunzit, no es distingien bé de la bonior rítmica que la pressió alta li feia sentir a les orelles. Es va deixar bressolar per aquell fluir uniforme, sense seguir les diverses veus i paraules que se succeïen. Li agradava que la vida llisqués, regular i igual, desapareixent contínuament, com els àpats de la seva fonda, l’afaitada de cada matí.
El premi
(Pàg. 97)
L’arbre de la ciència es gris, però el de la vida és sempre verd, es diu quan ja és a casa, assegut a la biblioteca, i es pregunta per què aquells estimats versos immortals, que tantes vegades va repetir i va comentar davant dels alumnes, ara el fan sentir gairebé incòmode, fora de lloc, una persona correcta al lloc equivocat o viceversa.
Exterior, de dia – Val Rosandra
(Pàg. 97)
(...) les pàgines es fan velles igual que les coses vives; es pleguen, es rebreguen, s’arruguen. Com la meva pell, pensa, observant-se el dors rugós de la mà.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 101)
“¿Com era aquell temps, doncs?”, li havia preguntat el director a la taverna que hi havia prop del pont del riu, que deesp´res de la petita però impetuosa cascada corria alegrement. Pe`ro si aquell temps ja no hi és, si no existeix, ¿es pot dir què era, com era? El no-ser no és, deia a la classe del costat de la seva el company de filosofia, no ha estat mai. ¿I jo? I tot i així... (...)
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 103)
Capes de temps s’interposen entre ell i la seva història, la d’ells, d’aleshores; còpies cada cop més pàl·lides d’un presumpte paper original.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 105)
Sí, el nou Adam, Itàlia a l’oli de ricí, Hitler, Stalin, Auschwitz, la Risiera, l´únic forn crematori d’Itàlia. Serps temptadores pertot arreu, al nou jardí de l’Edèn: el Kras, Galítzia, la Somme, paradisos terrenals amarats de sang, després n’han vingut d’altres encara més infernals. Si ho sap, ell, reconegut estudiós del Doktor Faustus; n’ha vist molts, de dimonis persuasius, grollers i al·lucinats o amb americana encreuada, hipnotitzadors hipnotitzats, negre formiguer de rates drogades que segueixen el flautista i l’empenyen cap al seu escorxador, i pel camí van matant tots els qui troben.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 106)
(...) ets vell, seràs jove, tornaràs a ser vell, amb la teva lliure terra alliberada, tant és de qui i de què, a part que es veuen molts pocs homes lliures, més aviat esclaus i botxins i esclaus que s’alliberen de les cadenes per convertir-se en botxins.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 107)
(...) Sí, d’acord, el pitjor va venir després, horror sense parió i sense nom, però almenys tenia un sentit morir i matar per tal que tot el món no esdevingués Auschwitz, mentre nosaltres i ells, al Kras, a Verdun, als llacs Masurians, tots iguals, tots bons, tots justos, tots fent la guerra pel bé de tots. Quan havia entès això , el mal nascut del bé, la mentida dita per amor per la veritat, s’havia sentit buit, un sac buidat que no s’aguanta dret. Després el futur caigut com una guillotina, teló abaixat després de l’espectable i ells quatre darrera del teló, a l’escenari buit (...)
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 112)
(...) potser hauria d’explicar aquesta presència sempre oberta i amarga del passat, aquesta impossibilitat que les coses acabin esmussant-se i les ferides cicatritzant, transitant del cruent desordre del temps que està passant a l’ordenada pau del temps que ja ha passat. Tot encara present, senil però obert i aspre.
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
(Pàg. 118)
Sí, tindrà ganes de veure la pel·lícula, quan estigui; les imatges, els colors. Però veure, només veure, és poca cosa. Tocar, palpar, sentir l’olor...
Exterior, de dia – Val Rosandrauy75
::: Què en penso...
Amb els cinc relats que conformen el recull Temps curvilini a Krems Claudio Magris ultrapassa el concepte ociós de la literatura per focalitzar-se en canvi en una proposta purament reflexiva i de marcat caràcter filosòfic.
Els relats, escrits des de la vellesa, tracten bàsicament sobre això mateix. La senectut, el pas del temps i el retrobament del passat en el present.
Les cinc peces que composen Temps curvilini a Krems flueixen a partir d’uns personatges –sempre masculins, sempre d’edat madura- que rememoren fets passats de la seva biografia i els entronquen amb el moment present narratiu. O al revés, doncs el que caracteritza totes les narracions és el concepte del temps sense principi ni final. Sense moments, només un flux continuat.
Magris ho fa amb un estil solemne, recolzat en una prosa força treballada capaç d’oferir molt amb molt poc. El to evocatiu és constant en tots els relats. La prosa, sense arribar a ser poètica, sí que transmet una sensibilitat molt especial.
Però als relats de Temps curvilini a Krems també trobem certa confusió, a més d'una complexitat conceptual força destacable i constants salts entre el present anodí i el passat mític.
És d'aquesta manera que Magris composa els relats. A partir d’ecos i ressonàncies d’un passat que reverbera en el present ja sigui remembrant un amor adolescent -i idíl·lic-, ja sigui per les oportunitats perdudes, o per la violència viscuda i exercida,tant en temps de guerra com en l’àmbit laboral.
Tot plegat, Claudio Magris sembla que ens vulgui dir que el relat biogràfic no és més que una mitologia. Un mite viscut. Només això: el passat com un mite. Sense capacitat de tornar-lo a assaborir ni viure. Un mite doncs, insípid i sense cos.
En definitiva, Temps curvilini a Krems tracta sobre el desconcert que comporta la vellesa. O si voleu, sobre la tragèdia que significa viure, sobretot quan ja ho has viscut tot. En definitiva, com el temps juga amb nosaltres, però no s’entreté mai.
::: Altres n'han dit...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada