La tarda del senyor Andesmas - Marguerite Duras

 


 "Monòton probablement, però d’una rara perfecció (...)"










Duras, Marguerite. La tarda del senyor Andesmas.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2015


L’Aprés- midi de monsieur Andesmas. Traducció de Marc Colell.
Col·lecció La intrusa, 14.


::: Què en diu la contraportada...
Una tarda de juny el senyor Andesmas, ja gran, visita la casa aïllada que acaba d’adquirir per a la seva filla Valérie. La casa, encerclada pel bosc, té vistes al mar i al poble, on se celebra un ball. Andesmas té una cita amb el contractista del poble, Michel Arc, per pressupostar la terrassa que vol construir, al gust de la seva filla: semicircular, a dos metres del precipici de llum. El temps se li escola entre la somnolència i les visites intercalades d’un gos que volta, una nena i una dona. Petites dosis de dramatisme esquitxen la plàcida tarda, una tarda de vent i ombres perfumades per una felicitat dolcíssima i inabastable. Un dolor antic s’esquitlla entre les capcinades d’Andesmas, assegut a la butaca de vímet, al ritme de la música llunyana i els sons que arriben del bosc.

Marguerite Duras convoca un món de sentiments essencials. Administra amb saviesa el narcòtic i el verí narratius, amb un fraseig impecable que captura el temps. El lector caurà en l’embadaliment d’una tarda d’estiu, que desemboca en l’esclat d’una passió latent. Una novel·la commovedora i terrible.

::: Com comença...
Va sorgir del camí de l’esquerra. Arribava d’aquella part del turó recoberta completament de bosc, en l’apinyament de petits arbustos i matolls que marcaven l’accés cap a la plataforma.

::: Moments...
(Pàg. 11)
(...) endevinà que la seva solitud no era total, que es desfeia rere seu per la presència d’un home.

(Pàg. 26)
El senyor Andesmas va tornar a iniciar l’espera.
Contradictòriament fou, d’entrada, més tranquil·la, menys impacient que una estona abans.

(Pàg. 27)
(¿(...) És la sentor persistent i que no ha sentit, en tenir-la davant, d’aquesta altra criatura que ha fugit) ves per on que li torna el record d’aquella esplendor olorosa dels cabells de la filla, que li torna, prèviament, la memòria infernal d’una rossor que, aviat, ben aviat, embalsamarà en aquesta casa fins i tot el son d’un home encara desconegut.

(Pàg. 31) 
Monòton probablement, però d’una rara perfecció, era aquell dia de juny.
Quan de temps va durar aquell repòs del senyor Andesmas? No ho va saber dir mai, tampoc. Va dir que somnià, tota aquella estona, en satisfaccions nímies relacionades amb converses anteriors (...).

(Pàg. 36)
L’eco de la veu infantil flota molt de temps, insoluble, al voltant seu, i com que el vell no reté cap dels sentits possibles que hauria pogut tenir, s’allunya, s’esborra, s’uneix als emmirallaments calidoscòpics, milers, suspesos en l’abisme de llum, esdevé un d’ells. S’esvaeix.
El vell torna a estar sol. Sol, esperant un home sense horari. Al bosc.

(Pàg. 38)
Ociós i sol, el senyor Andesmas observava allò en què s’havia acabat convertint, amb avorriment. Del camí encara no arribava res. Des del lloc on era ara hauria pogut tornar a veure, si ho hagués volgut, el cotxe negre de Valérie, aparcat.
Però, segons va explicar, es va estar una estona sense poder ni mirar aquell auto negre de Valérie, ni pensar en la criatura. Aquells records l’encerclaven, encadenats l’un amb l’altre, en una coexistència que la seu entendre va ser, durant una bella estona, la mateixa. Sabia que no podria especular ni en la rossor de Valérie ni en la bogeria de l’altra criatura traída sense espantar-se igual. Ni els arbres, el vell no mirava, els quals participaven d’una manera tan innocent en aquell mateix atzar inconcebible d’existir aquella tarda.
L’home s’observava a ell mateix. I en el propi espectacle hi trobà consol. Aquest l’omplia d’un fàstic irreversible i segur (...).

(Pàg. 49)
La mar es va convertir en una gran superfície metàl·lica perfectament llisa. Era inútil negar que hores més alentides, més allargassades, deixaven pas a aquelles, fixes, de les primeres de la tarda.
- Tinc temps, sap –va dir el senyor Andesmas

(Pàg. 53)
- (...) Ah, és tardíssim –sospira-. Com és possible que sigui tan tard, amb el sol que fa.
- I encara que Arc no vingui aquest vespre –afirma amb bon humor el vell-, tornaré a venir, diguem, demà o a final de setmana. No hi fa res.
- Què diu ara? No, no, vindrà, cregui’m. El que em sobtava era aquesta facilitat que té el temps de passar. Però sé que vindrà.
Es va tombar cap a la vall i, de nou, cap a l’ancià.
- Sobretot a l’estiu, sobretot al juny –va afegir.

(Pàg. 59)
- (...) Tanta rossor en va, allò era inimaginable. Què passava? Trigava a sortir.
Ella s’acosta, s’asseu arran del vell i aquesta vegada es miren, però exactament l’estona en què parla.
I al final –explica- va acabar per reaparèixer. Es van enretirar les cortines. La vam veure mentre tornava a recórrer tota la plaça. Molt a poc a poc. Deixant escolar el temps sense cap pressa. El temps també dels altres, que l’observaven com calia des de feia una eternitat sense saber-ho.
Sense saber-ho- va repetir el senyor Andesmas.

(Pàg. 62)
- (...) No sé res del que sabia abans de tenir aquesta filla. I, fixi’s, des que la tinc, no tinc idea de re, absolutament de re, només de la meva ignorància.
Riu, almenys ho intenta, com ho fa a partir d’ara, amb una rialla falsa.

(Pàg. 66)
- (...) Tanta rossor, tanta i tanta rossor en va –vaig pensar-, tanta rossor estúpida, ¿de què pot servir, si no és perquè un home s’hi ofegui? Em va costar trobar qui desitjaria amb deliri negar-se d’aquella rossor. Vaig trigar un any. Un any. Un any curiós.

(Pàg. 68)
- (...) La bellesa, la coneixem tots –proclama- a partir de la nostra experiència. Que n’ets de bonica, ens diuen, en el joc amorós. Fins i tot partint de l’error que desconeix què vol dir ser bonica i la pau que ens omple l’ànima quan ho sentim dir i ens enganyen. O no?

(Pàg. 77)
- (...) Jo encara conservo un record –diu-, el d’aquest home, en Michel Arc, que espereu. Però un dia en tindré un de ben diferent. Un dia em despertaré lluny de tot record d’aquest instant.

(Pàg. 79)
- (...) Ah, que difícil –explica-, que difícil és descriure aquest dolor tan senzill, un dolor d’amor. ¡Quin alleujament tan deliciós hauria estat trobar algú a qui poder-ho contar! ¿Com puc descriure sigui el que sigui a aquest vell, que n’ha sortit de totes tret únicament de l’evidència inexorable de la mort?
- Torni cap aquí –va suplicar el senyor Andesmas-. Va errada d’osques. Tota la resta, ja tant me fa, l’únic que vull es que no deixi de conversar amb mi. Va, torni.

::: Què en penso...
Un ancià espera davant la casa de camp de la seva filla. Qui sap què...el seu destí? La filla? O el contractiste que li ha de fer una terrassa a la casa? Mentre espera la tarda radiant de juny esclata al seu voltant amb intensitat. Igual que les emocions.

I és que mentre el sol va avançant cap a l’ocàs, mentre el paisatge es va transformant amb els rajos de sol com un personatge més al llarg de la novel·la (transitant de la plenitud cap a la foscor) el vell te temps de recordar, però també de ser conscients de la seva solitud i de la seva vellesa.

Que la proposta de la Marguerite Duras no us engany! El que comença simple -si voleu potser banal-, mica en mica es transforma en una estructura complexa, carregada de simbolisme i escrita d’una forma certament única.

Això sí, el lector haurà de ser pacient i prestar atenció. La tarda del senyor Andesmas requereix d’una lectura activa, altrament no serem capaços d’advertir els minuciosos mecanismes simbòlics que la doten d’una significació ben original i que consoliden el drama.

La novel·la comença gairebé com si fóssim davant d’un quadre impressionista - jugant amb les sensacions lumíniques de la tarda i els seus efectes sobre el paisatge- . Però tot d’una adopta un deix proper a un expressionisme prenyat de dramatisme.

Aquest però, serà un dramatisme latent, amagat, no escrit. Només insinuat, ubicat entre les línies i finament bordat amb una prosa impecable que no deixa res a l’atzar. Prosa, d’altra banda molt plàstica, molt potent sensorialment (el pes dramàtic de la rossor del cabell de la filla, per exemple, colpeix per la seva intensitat).

Les repeticions (el ball i la música, les ombres, el davallar del sol), juntament amb l’alternança en els temps verbals per descriure l’espera (present) però també els records (passat), creen una cadència que serveix de pal de paller al qual es subjecta la nouvelle de la Duras.

A més a més l’autora utilitza una disposició eminentment teatral: Andermas al bell mig de l’escena, davant la casa, enfrontat al precipici i rodejat de bosc, veient desfilant tres personatges durant una tarda d’estiu.

Tensió! Aquesta és la paraula. La tensió psicològica que ofereix el pas de la tarda; la que ofereix el ball al poble, que lentament s’apropa al final -una mena de tic-tac que recorda el final de la festa (de la vida)-.

Però sobre tot la tensió soterrada de les dones que visiten a Andesmas i que li provoquen un núvol d’emocions i pensaments; però també la tensió sexual entre dos personatges que, tot i no aparèixer, activament en cap moment a la novel·la, es fan del tot explícits en boca de la resta de personatges.

La tarda del senyor Andesmas no és només un exercici sobre el pas del Temps i sobre l’absència. És també una novel·la que retrata de forma pacient, minuciosa, gairebé artesanal, l’esclat del drama. Llegiu-la amb tots els sentits.

:::
 Altres n'han dit...
El racó de la paraula, Els llibres del Senyor Dolent, La posada del lector, Lector salteado, Encuentros de lecturas, Un libro al día (Montuenga)El Trapezi (B. Mezquita), Llegir.cat (S.Portell), Lecturas (J. Guerra), La República Cultural (JR. Martín), Dr. Tony Shaw.

::: Enllaços:
Marguerite Duras, què en diuen els editors de LaBreu, què en diu en Vila-Matas, la importància de la paraula, l'escenari i la lluminositat, objecte d'estudi semiòtic, Quand les lilas refleuriront...

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli