El vell i la mar - Ernest Hemingway




"- (...) Verge Maria, pregueu per la mort d’aquest peix. Tot i que és tan meravellós."









Hemingway, Ernest. El vell i la mar.
Barcelona: Proa – La Galera, 1997.


The Old Man and the Sea. Traducció de Ferran de Pol.
Col.lecció Polissons, 5



::: Què en diu l’editorial...
El vell es fa a la mar cada dia, malgrat que durant setmanes torna a port amb les mans buides. Ell sap que mar endins i espera el peix espasa més gros que mai hagi estat vist. I després d’una lluita a vida o mort, obtindrà el trofeu esperat. Però el mar és ple de taurons afamats i la costa és encara tan lluny... Al record de la lluita i la satisfacció de la victòria, cap tauró no hi clavarà les dents.


::: Com comença...
Era un vell que pescava tot sol en un gussi en el Gulf Stream i ja feia vuitanta-quatre dies que no agafava cap peix. Durant els primers quaranta dies l’acompanya un vailet. Però, després de quaranta dies de tornar de buit, els pares del noi li van dir que el vell estava salao sense remei (...).

::: Moments...
(Pàg. 8)
To ell era vell, llevat dels ulls, que tenien el mateix color de la mar i brillaven vius i invictes.

(Pàg. 18)
- (...) el millor pescador sou vos.
- No. En conec de millors.
- ¡Qué va!- digué el noi-. Hi ha força bons pescadors i alguns grans pescadors. Però vós sou únic.

(Pàg. 30)
Es considerava una virtut no parlar per parlar, al mar, i el vell sempre ho havia cregut així, de manera que respectava el costum. Però ara sovint deia els seus pensaments en veu alta perquè no hi havia ningú a qui pogués fastiguejar.

(Pàg. 37)
Qui sap com deu haver anat el beisbol de primera divisió, avui, va pensar. Seria magnífic fer el que faig, amb un ràdio. Aleshores va dir-se: pensa en això només. Pensa en el que fas. No has de fer cap bestiesa.
Després va dir en veu alta:
- Tant de bo tingués el noi aquí. Per ajudar-me i perquè veiés això.
Ningú no hauria de trobar-se sol a les seves velleses, pensà. Però no hi ha remei (...).

(Pàg. 39)
El vell va pensar que, a causa del seu parany, havia obligat el peix a prendre un determini.
I aquest determini havia estat quedar-se al fons de les obscures aigües profundes, lluny de tota mena de paranys, trampes i traïcions. I el meu, de determini, havia consistit a anar a enxampar-lo lluny de tot i tothom. Lluny de tota criatura nada. I ara estem enganxats l’un a l’altre, i això des del migdia passat. I no hi ha ningú que pugui venir a ajudar-nos, ni a ell ni a mi.

(Pàg. 50)
- (...) Verge Maria, pregueu per la mort d’aquest peix. Tot i que és tan meravellós.

(Pàg. 51)
- (...) De tota manera el mataré- va dir-, amb tota la seva grandesa i la seva glória.
Malgrat que és injust, pensà. Però li demostraré el que un home pot arribar a fer i el que un home és capaç d’aguantar.

(Pàg. 58)
(...) li sabia greu que el peixàs no tingués res per a menjar, però el seu determini de matar-lo no flaquejava malgrat la llàstima que li feia. Quanta i quant agent no podria alimentar!, pensava. Però ja en seran dignes, de menjar-se’l?. No, naturalment que no. No hi ha ningú que sigui digne de menjar-se’l, donat el seu comportament i la seva gran dignitat.

(Pàg. 64)
Si el vailet s’hagués trobat aquí, hauria pogut mullar els cabdells de fluixa, va pensar. Sí. Si el vailet fos aquí. Si el vailet fos aquí.

(Pàg. 71)
- (...) Peix –va dir el vell-, peix, has de morir sense remei. M’has de matar també a mi?
D’aquesta manera no es va enlloc, va pensar. Tenia la boca massa seca per a parlar, però ara no podia abastar l’aigua. Aquesta vegada l’he d’atansar, pensà. No estic per gaires voltes més. Sí, que hi estàs, va dir-se. Estàs per tot el que vingui.
A la propera volta gairebé el va haver. Però altra vegada es redreçà i va nedar calmosament enfora.
Em mates, peix, va pensar el vell. Però hi tens dret, tu també. Mai no he vist cosa més gran, més bella ni més serena o noble que tu, germà. Vine i mata’m. Tant li fa qui mati a qui.

(Pàg. 80)
Ni ho entenc, ni tampoc estic massa segur de creure-hi, en el pecat. Potser era pecat matar el peix. Suposo que sí que ho era, malgrat que ho faig per viure i per atipar molta gent. Mirat així, tot seria pecat. No pensis en el pecat. Ja és massa tard per a això, i hi ha gent pagada per fer-ho. Que s’hi encaparrin ells. Tu vas néixer per ser pescador, de la mateixa manera que el peix va néixer per ser peix. Sant Pere era pescador, com el pare del gran Di Maggio.

(Pàg. 89)
Cal que no pensi bestieses, va dir-se. La sort és una cosa que es presenta de moltes formes, però qui la podria reconèixer? De tota manera, jo n’agafaria un bocí, prengués la forma que prengués, i en pagaria el preu que fos.

(Pàg. 92)
Quan t’han derrotat, tot es torna fàcil, va pensar. Mai no hauria dit fins a quin punt és fàcil. I què t’ha vençut?, pensà.
- No res –va dir en veu alta-: he anat massa lluny.

::: Què en penso...
El vell i el mar, la darrera obra escrita per Hemingway -i la que li va reportar els reconeixements més importants-, sembla a priori una lectura breu i senzilla. Però la veritat és que ofereix un munt de lectures particulars. Potser tantes com lectors pugui tenir.

Per mi, per exemple, aquest relat és una reflexió la derrota i sobre l’experiència, que bé es podria confondre amb el destí. Per altres segurament és un text amb forces implicacions religioses. I fins i tot, per uns tercers pot ser entès com literatura motivacional. I fins hi tot hi haurà qui la consideri una novel·la costumista més. 

La veritat és que Hemingway, amb una prosa senzilla i directa, que intercala diàleg amb descripcions precises, plene de significat -i, el que és més important, de simbologia-, relata el tour de force entre l’home i la Natura. I ho fa amb un estil pausat, però a la vegada força realista.

Aquesta és una disputa que comença com una cacera però que, a partir del patiment, l’esforç, la por i les penúries, adquireix traces gairebé mitològiques i converteix l’enemic -la presa- en un heroi èpic tot i que malaurat, doncs forçosament ha de morir.

Però en aquesta confrontació no hi ha Déus a qui clamar favors o a qui pregar per rebre fortuna. El vell pescador s’enfronta a ell mateix. A la seva debilitat. A la seva solitud. I apel·la a la tenacitat i a la capacitat de reacció, a la seva experiènca, de fet, per resoldre el combat amb la Natura.

Potser per això prenen tanta importància els diferents diàlegs que el pescador manté amb si mateix: una mena de diàleg intern, una mena de monòleg en que s’interlocuta en segona persona.

En aquest diàleg es qüestiona els seus motius, la seva essència humana, si voleu. Fis i tot s’aconsella a sí mateix. En mig de l’oceà, sol, sense recursos i rodejat de perills aquests diàlegs semblen invocar la demència que l’assetja.

Però també hi ha un altre tipus de diàleg: el que manté amb parts del seu cos a partir del dolor. Justament aquest és el factor que el manté viu, conscient i en guàrdia i que finalment, malgrat una victòria amarga, el permet sortir viu del mar però derrotat del seu embat amb la Natura.

El vell i la mar és un relat diferent no només en l’estil o en l’enfocament narratiu. També ho és en el seu final: ofereix un final obert, sense cap explicació addicional. Sense preocupar-se pels seus personatges, ni pels seus lectors. 

En definitiva, relat de factura senzilla i breu però de fons complex i suggerent.

::: Altres n'han dit...
Literatura para vivir, Libros y literatura (J. Rodríguez), Un libro al día (C. Andía), Lecturafilia,

::: Enllaços:
Ernest Hemingway, contextualitzant la novel·latemes, simbologia i alegoriesentre l'allargada ombra de la idea religiosa..., ...i l'abisme de l'autoajudade la relació entre l'home i la natura, referències i referents, anàlisi, una història que respon a tres preguntes.

::: Llegeix-lo:
Anglès (multiformat)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli