Una història senzilla - Leonardo Sciascia



"- Accident –va dir el magistrat.
- Accident – va dir el prefecte.
- Accident – va dir el coronel."






Sciascia, Leonardo. Una historia senzilla.
Barcelona: Edicions 62, 1990


Una storia semplice. Traducció de Francesc Vallverdú.
Col.lecció El Confident, 7


::: Què en diu l’editorial...
Una historia senzilla és una historia complicadíssima, una novel·la negra siciliana, amb un rerafons de màfia i droga. I tanmateix l’autor no es veu mai empès a utilitzar cap de les dues paraules. Tot comença amb una trucada a la policia, amb un missatge estroncat, amb un suïcidi aparent. I , de sobte, com si assistíssim a la crescuda accelerada d’una flor, la historia s’expandeix, es dilata, s’embolica, sense deixar ni tan sols l’oportunitat de reflexionar. Davant la proliferació dels fets, no solament nosaltres els lectors sinó també l’únic personatge que en la novel·la cerca la veritat, un brigada, estem cridats a fer actuar en un temps mínim els nostres reflexos –un temps que pot reduir-se, com en una memorable seqüència de la novel·la, a una fracció de segon. I segurament aquest és el màxim risc concedit a qui vol “una vegada més esbrinar escrupolosament les possibilitats que potser encara resten a la justícia”.

::: Com comença...
La telefonada arribà a les 9 i 37 del vespre del 18 de març, dissabte, vigília de la rutilant i sorollosa festa que la ciutat dedicava a sant Josep fuster: i al fuster en efecte eren ofertes les fogueres de mobles vells que aquell vespre s’encenien als barris populars, gairebé com una promesa als fusters encara en exercici, ara ja pocs, d’una feina que els mancaria.

::: Moments...
(Pàg. 23)
(...) el coronels va veure que el cas era molt complicat, i doncs que no se’n desempallegarien tan aviat. Esclatava tot seguit, preconcebudament, qualsevol que fossin les persones que les representaven una irreductible disparitat de punts de vista entre les dues institucions: l’arma dels carrabiners, el cos de policia. Un llarg, històric contenciós els dividia: i tots els ciutadans que hi queien entremig acabaven debatent-s’hi dramàticament.

(Pàg. 26)
(...) el brigada, parant més atenció a l’esquema informatiu, va fer notar al prefecte que la separació de la muller s’havia esdevingut dotze anys abans. Per més dolorós que sigui, un cas així es difícil que atenyi el cim de la desesperació dotze anys després. En canvi arribà al cim de la irritació del prefecte pel que feia al brigada.
- No es permeti de fer aquestes observacions –digué- i faci venir de seguida el comissari, on sigui que es trobi.

(Pàg. 31)
- (...) No hi entenc pas en quadres; i sobre els desapareguts, que a Itàlia són molts, n’és especialista un col·lega meu de Roma. El consultarem... Mentrestant, però, digui’m de quin quadre desaparegut es tracta, a parer seu...
- No sóc especialista en quadres desapareguts –digué el professor.
- Però en té una opinió.
- És la mateixa que hauria de tenir vostè.
- Déu meu: sempre així... Amb els professors també.
- Amb els comissaris també –va rebatre sorrudament el professor.

(Pàg. 35)
Esvaïda, pel testimoniatge del professor, la tesi del suïcidi, que el prefecte de primer havia acceptat i el coronel dels carrabiners tot d’una havia rebutjat, els respectius superiors els exhortaren a reunir-se i a bescanviar informacions, hipòtesis i sospites. Es reuniren, diguem-ne, a boca tancada; però al capdavall no aconseguiren ser vagues i desassenyats del tot.

(Pàg. 37)
(...) l’home del Volvo, quan per la ràdio va saber que la policia el buscava i s’adonà que no haurien trigat a trobar-lo. Anà, doncs, a la prefectura de mala gana i amb aprensió: però, com es va escriure a l’encapçalament de l’acta, espontàniament.
Cognoms i nom, lloc i data de naixement, residència, professió; i si mai havia tingut cap assumpte amb la justícia.
- Ni tan sols per una multa –digué l’home.

(Pàg. 42)
- (...) Sóc llicenciat, oi?... Encara no sé ben bé si ets un beneit o ho fas veure... Llicenciat! En un país en què avui són llicenciats els uixers, els cambrers i fins tot els escombriaires.

(Pàg. 46)
- (...) Em deixa que li faci una pregunta?... Després ja li’n faré d’altres, d’una altra naturalesa... En les redaccions d’italià vostè sempre em donava un tres, perquè jo copiava. Però una vegada em va donar un cinc: per què?
- Perquè havia copiat un autor més intel·ligent.
El magistrat esclafí una rialla.
- L’italià... Més aviat anava fluix d’italià. Però, com pot veure, no va ser cap gran desgràcia: aquí em té de procurador de la República...
- L’italià no és pas l’italià: és el raonament –digué el professor-. Amb menys italià , encara seria potser més amunt.
La guitza era mortificadora. El magistrat empal·lidí (...).

(Pàg. 58)
- (...) i ell tanmateix l’ha trobat de seguida, al primer cop d’ull.
- Increïble error, per part seva –digué el professor.
-¿Però com ho ha pogut fer, què li ha passat en aquell moment?
- Potser un fenomen de desdoblament sobtat: en aquell moment ha esdevingut el policia que anava a la caça de si mateix. – I enigmàticament, com parlant per dintre seu, afegí-: Pirandello.

(Pàg. 61)
Entre ells hi havia, sota aquell intercanvi de frases usuals i banals, un neguit, una fredor, un to com preocupat i temorenc.

(Pàg. 67)
- (...) Quin cretí! –digué el magistrat, en elogi fúnebre del comissari; i després-: Però això, benvolgut prefecte, benvolgut coronel, és massa poc... ¿I si provéssim de capgirar aquesta història considerant que el brigada menteix i que és ell el protagonista dels fets de què acusa el comissari?
El prefecte i el coronel es bescanviaren amb la mirada aquell “Déu meu!” i aquell “Terrorífic!” que uns dies abans havien dit a viva veu.
- No és possible –digueren alhora.
El prefecte invità el brigada a sortir:
- Espera a fora, et cridarem d’aquí a cinc minuts.
El tornaren a cridar al cap de més d’una hora.
- Accident –va dir el magistrat.
- Accident – va dir el prefecte.
- Accident – va dir el coronel.
I per això en els diaris: Brigada de policia mata accidentalment, mentre netejava la pistola, el comissari en cap de la policia judicial.

::: Què en penso...
Breu giallo que, més enllà de la trama criminal, reflexiona i denuncia la manca de garanties dels estaments policials i jurídics de l’època a Sícillia.

Es caracteritza per una escriptura ràpida, gairebé telegràfica, amb el·lipsis freqüents i  pinzellades justes per caracteritzar el grapat de personatges que conviuen a la trama o per descriure les diferents escenes de forma mínima i funcional.

Per tant és un relat de prosa eixuta -com Sicilia-, i exempt de lirisme. El lector, a l’inici, sembla enfrontar-se a un informe concís -alhora que precís- dels fets; un memoràndum sense cap mena de color i d’atmosfera asèptica, certament desoladora.

Lentament però, un ritme sincopàtic originat en una estructura de capítols brevíssims i en l’alternança de frases subordinades amb juxtaposicions extremes va creant una intensitat narrativa única. Una necessitat de seguir endavant i conèixer el desenllaç d’aquesta història desencantada.

I és que el desencant és la baula principal en que es sustenta el relat. No hi ha herois, només un estol de funcionaris que potinegen els preceptes legals i els cossos policíacs.  Contra aquesta perversió sistemàtica, un desconegut brigada -un quixot- és l’únic que busca ser fidel a la veritat, encara que només ho aconseguirà mitges.

::: Altres n'han dit...
Biblioteca de La RiojaAula de Filosofia (E. Sánchez), Un libro al día (J.G.B.)CeremoniasThiller Café, Critica LetterariaParentesi StorichePages Italiennes.

::: Enllaços:
Leonardo Sciascia, context i fons, el propòsit final de Sciasciatemes, moments i referents, literatura giallo.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli