El carreter - Selma Lagerlöf

 

"-¿(...) Quin poder et penses que tens sobre en David Holm? "

Lagerlöf, Selma. El carreter.
Martorell: Adesiara Editorial, 2017

Körkarlen- Traducció de Carolina Moreno.
Col·lecció d’ací i d’allà, 54

::: Què en diu la contraportada...
Pobre del qui té la mala sort de perdre la vida en la nit de Cap d’Any! Corre la brama que l’infortunat que és colpit per aquesta desgràcia ha de conduir durant tot l’any següent el carro atrotinat -però infal·lible- de la Mort, tirat per un cavall sinistre, rancallós i més vell que els camins. Ara bé, en el transcurs d’aquesta ronda d’un any, el carreter travessa, ben obedient a la seva impertorbable mestressa, la frontera entre els vius i els morts, i aquest ominós privilegi li permet descobrir els plecs més amagats de l’individu i mostrar-nos que alguns només s’adonen que poden canviar quan l’hora suprema ja és massa a prop.

::: Com comença...
Una dissortada germaneta dels pobres s’estava morint.
Havia agafat la tisi, la soca més virulenta i més ràpida, i no havia pogut resistir més enllà d’un any. Havia atès les seves obligacions diàries fins al final; però, un cop exhaurides totes les forces, la van enviar a un sanatori, on la van cuidar durant uns quants mesos.

::: Moments...
(Pàg. 29)
(...) ben segur que és cosa del dimoni, això que ve cap aquí. Ara no només se sent el grinyol de les rodes, sinó també el cruixit dels taulons de fusta i el lliscar a cada passa dels cascos del cavall sobre les llambordes. Si s’estigués apropant el miserable carro de la Mort, al qual el seu vell company tenia tant de respecte, no sonaria pitjor.

(Pàg. 30)
El fustam xerrica, l’arnès carrisqueja, les rodes sense greixar grinyolen sense parar, i la simfonia de ganyols sona tan decrèpita que l’home comença a témer que caurà a trossos abans d’arribar a ell.

(Pàg. 35) 
- (...) David, suposo que estàs al corrent de quina ha sigut la meva feina aquest any –diu el carreter-, i que ja saps quina mena de carro i de cavall m’han conduït fins aquí. Segurament no cal que et digui qui agafarà la dalla i les regnes després de mi. Però, David, recorda que no sóc jo qui ha decidit el teu destí! Durant aquest any tan terrible que t’espera, no pensis en cap moment que jo tenia les mans lliures i podia haver evitat topar amb tu aquesta nit! Pots estar segur que, si hagués pogut, hauria fet el que fos perquè no haguessis de passar el mateix que jo!

(Pàg. 38)
El pensament de Davil Holm ja no ofereix gens de resistència. Ha mirat la veritat als ulls, fit a fit, i ha deixat de capficar-se per aconseguir defugir-la i escapar-se de la seva vista. És l’espectre d’un mort qui li parla, i el seu propi cos és un cos mort. Pe`ro, al mateix temps que cedeix en això, nota com comença a bullir-li per dins un accés d’ira que fa feredat.

(Pàg. 40)
- (...) Quan el carreter arriba a una llar, l’esperen llàgrimes i planys, i no veu altra cosa que malalties i destrucció, ferides, sang i atrocitats. I tanmateix això potser és el menys difícil. El pitjor és veure el que hi ha a dins, l’angoixa, el penediment i el temor pel que vindrà (...).

(Pàg. 61) 
- (...) teníem la sensació que si rastrejàvem l’origen del mal sempre anàvem a parar a en David Holm. Però com que la germana Edit és com és, naturalment això la va empènyer a intentar guanyar-se’l per a la causa de Déu. Ell era com un animal de presa que ella perseguia amb les armes de la bondat, i com més se li girava ell en contra, amb més força contraatacava ella, amb el consol que al final el venceria perquè ella era la més forta dels dos.

(Pàg. 75)
Ara que ha estat trasllada al fons de l’habitació, a la fi pot veure nítidament l’ombra indiscernible que hi ha a tocar de la porta. És una figura amb una capa negra i una caputxa abaixada que li tapa el rostre. Du una petita dalla a la mà. No dubta ni un moment. Ja sap qui és.
“És la Mort”, pensa. I s’espanta perquè li ha arribat massa aviat. Si no fos per això, no li hauria fet cap mena d’esgarrifança.

(Pàg. 83) 
- ¿(...) Quin poder et penses que tens sobre en David Holm? –li pregunta-. No és un home que es deixi commoure. El que has vist avui no és altra cosa que la venjança que fa anys que gaudeix maquinant.

(Pàg. 91)
I doncs, ¿què és aquesta cosa que li ha agafat? ¿Era amor? Però si era mort! I ella era morta! ¿Quina mena d’amor era, aquest?

(Pàg. 93)
És l’amor, l’amor de les ànimes, l’amor que els éssers terrenals només poden imitar difusament, i que ara, un cop més, igual que fa un moment, a la vora del llit de mort, l’aclapara. És el que lentament s’ha anat atiant dins seu, com un foc que es va encenent a poc a poc a mesura que va arroentant la llenya. A penes se’n nota l’efecte, però de tant en tant llança una flamarada viva per demostrar que la feina no s’atura, que va avançant sense treva. Una flama abrandada com aquesta és la que ha resplendit en el seu interior. La brillantor no és nítida del tot, però la llum que fa és suficient perquè pugui veure-hi l’estimada, una visó tan meravellosa que no pot sinó ensorrar-se, colpit per la impotència, sentint que no gosa, que no vol, que no suporta acostar-se a ella.

(Pàg. 98).
- (...) És ben bé que deveu ser tot un amo i senyor, si aneu dalt d’aquest magnífic carruatge.
- Jo sóc qui té la força, qui té el poder sobre les criatures humanes –va contestar el carreter fent retrunyir la seva veu sonora i en un to greu-. Les obligo , tant si viuen en grans salons com en caus miserables. Allibero els esclaus i faig caure els reis dels seus trons. No hi ha fortalesa, per inexpugnable que sigui, de la qual no pugui saltar els murs. No hi ha ciència prou profunda que pugui construir una presa que m’impedeixi avançar. Flagel·lo els més protegits, encara més els que es rabegen en la felicitat, i regalo herències i béns als miserables que s’han consumit en la pobresa.
- Ja ho deia, jo –va dir la velleta rient-, que havia topat gent important! I doncs, com que sou poderós i aneu amb un carruatge magnífic, ¿potser m’hi deixaríeu pujar i em portaríeu un trosset? Feia cap a casa d’una de les meves filles a celebrar el Cap d’Any, però m’he perdut i em penso que m’hauré de passar tota la nit a la carretera si no m’ajudeu.
- No m’ho demaneu, això –va dir el carreter-. Anireu més bé a peu per la carretera que si pugeu al meu carro.

(Pàg. 101)
- (...) Per a nosaltres només hi ha submissió i obediència –diu el carreter-. No pots desitjar ni exigir res, tan sols pots esperar, amb serenitat, que ens arribi la informació.

(Pàg. 119)
- (...) Saps, David, no fa gens de llàstima fer la sega quan les espigues del camp són madures. Però quan obliguen el segador a sortir i a dallar les pobres plantes que no han arribat ni a mitja creixença, aleshores sí que el treball es torna cruel i ingrat.

(Pàg. 121)
- (...) quan la gent es desperti pensarà abans que res en l’any nou que comença, carregat de bons desitjos i d’il·lusions, i en acabat pensarà en tot el seu futur. A mi, però, m’agradaria dir-los que no haurien de desitjar la felicitat de l’amor carnal, ni l’èxit, ni la riquesa, ni el poder, ni una llarga vida, ni tan sols salut. M’agradaria que ajuntessin les mans i apleguessin tots els seus pensaments en una única pregària: “Déu, fes que la meva ànima arribi a la maduresa abans no sigui segada!”.

::: Què en penso...
Escrita el 1921, el que confereix valor a Körkarlen de Selma Lagerlöf és la combinació de l’element fantàstic amb la reflexió social.  Així, a partir d’una llegenda de la tradició escandinava l’autora desenvolupa una trama sobre la hipocresia, l’egoisme i l’amor.

De fet es tracta d’una novel·la amb un marcat missatge moralista. Una història de redempció i perdó que, llegida avui en dia, resulta un pel forçada però que, en canvi, corre sobre una trama sobrenatural que encara vui és molt efectiva i narrativament poderosa.  

La Lagerlöf a més construeix la narració alternant el present narratiu amb el passat dels personatges.  D’aquesta manera aconsegueix edificar amb solidesa la psicologia dels diferents personatges.

D’altra banda, en parlar-nos de la Mort i dels seus missatgers, a l'hora de mostrar-nos les misèries de la vida, la Lagerlöf ens fa sentir més humans. Més humils del que ens pensem. Més generosos amb els qui ens envolten.

En definitiva, una novel·la que barreja emoció, interès i fantasmes i que a la nit de cap d’any, ofereix una alternativa a l’omnipresent Scrooge de Dickens. 

::: Altres n'han dit...
Ara Llegim (J. Llavina), Clásico desorden, Libros y Textos, Entre montones de libros, Gymnopedies y Gnossienes, Le Jardin de Natiora, La Cause Littéraire (M.Ossorguine), Sense Critique (B. Flo), PloughShares (A. Ahuja).

::: Enllaços:
Selma Lagerlöf, perfil i context, ...i es va convertir en cinema, qui va ser Victor Sjöström?.

::: Llegeix-lo:
Suec (Facsímil: Ed. Albert Bonniers' Förlag, 1920)
Anglès (Facsímil: Ed. Odhams Press Limited, 1922)