Les últimes paraules - Santiago H. Amigorena
"De totes les malalties, la que va fer més mal a la humanitat va ser aquesta: la indiferència."
Amigorena, Santiago H. Les últimes paraules.
Barcelona: Edicions 62, 2022
Mes derniers mots.
Col·lecció El balancí, 850
Juny de 2086. Ja ha arribat la fi del món. Només queden dos éssers humans en tota la superfície del planeta: un vell, William Shakespeare, i un jove que explica el final de la història. Aquests últims supervivents contemplen les ruïnes de la humanitat. Les guerres s’han acabat. La set i la fam han desaparegut. Els monstres que l’home havia creat han anat abandonant el món.
Calia una destrucció tan gran per poder-se tornar a emocionar davant la simple bellesa d’una rosa? Ha de morir l’home per mesurar la grandesa del que ha estat? Aquestes preguntes són les que es fa el narrador en aquesta novel·la poètica i filosòfica. Una meditació molt colpidora sobre la humanitat.
::: Com comença...
I
William Shakespeare s’ha mort avui.
La humanitat ja ha viscut.
Ara estic sol.
::: Moments...
(Pàg. 21)
Ja feia temps que, a còpia d’especialitzar-se, l’home havia acabat sabent-ho tot... sobre no res. Així, doncs, tothom es forjava una teoria no pas per mirar de trobar alguna manera d’evitar la fi anunciada, sinó amb l’únic objectiu de convèncer els altres.
Com tan sovint en la història de la humanitat, a cadascú li importava més demostrar que tenia raó que no pas invertir el curs dels esdeveniments.
(Pàg. 25)
El dia que vaig fer dinou anys ja havien deixat de néixer nens.
(Pàg. 28)
El sexe s’havia convertit en el que és en realitat: un acte humà i animal alhora; amor i mort en joc, indestriables.
(Pàg. 33)
I com que l’home desapareixia, com que l’home desapareixia i s’havia continuat produint com si fos etern; com que l’home desapareixia i per fi es començava a entendre que el que l’home havia produït sobretot no eren pas recursos sinó necessitats, trobar el poc que calia per sobreviure es va fer cada cop més especial.
(Pàg 36)
Vaig abandonar el cadàver com qui abandona un mal record: sense saber que així el que es condemna és el treball de la memòria; sense saber que així el que s’afebleix no és pas la potència de la memòria, sinó la de l’oblit.
(Pàg. 54)
De la mateixa manera en què els més grans havien continuat vivint les seves vides assassines, matant, dia rere dia, metòdicament, amb les deixalles, amb els vehicles, amb els viatges en avió, amb un consum desenfrenat, nosaltres havíem continuat, superficials i presumptuosos, contemplant el suïcidi de la humanitat.
(Pàg. 70)
William Shakespeare era molt vell i estava molt feble, però els altres morien i ell continuava vivint.
(Pàg. 88)
Durant milions de generacions, l’home ha poblat la Terra d’acord amb la seva època. Alguns homes actuaven, d’altres pensaven; algunes nacions estaven en pau, d’altres es feien la guerra; algunes regions es poblaven, d’altres es despoblaven; però tots els homes, sense saber-ho, vivien junts; vivien en un cert equilibri.
Llavors, a còpia de multiplicar-se, l’home va començar a endarrerir-se respecte de si mateix.
(Pàg. 92)
L’home, per desgràcia, no ha acabat mai d’entendre que la natura i la humanitat són una sola i mateixa cosa.
(Pàg. 105)
No ha estat ni la guerra, ni la fam, ni els monstres els que han començat a destruir la humanitat. Ha estat el nombre.
Sense entendre-ho, la producció cultural sencera va deixar d’interessar a l’ésser humà: quin sentit té distingir un pensament nou o un art nou si només arribaran a un nombre tan infinitesimal de la població del planeta que ja no tindran cap influència en la Història?
(Pàg. 106)
Quan la Terra es va superpoblar, només hi regnava la indiferència: indiferència semblan entre tots els homes.
De totes les malalties, la que va fer més mal a la humanitat va ser aquesta: la indiferència.
(Pàg. 109)
Cada terra dona prou a aquells que la saben habitar. L’escassetat és un invent d’alguns homes. N’hi ha prou de veure com han viscut d’altres a les contrades més àrides, més miserables, per convèncer-se que tota vida, a tot arreu, és possible sense misèria.
(Pàg. 132)
Vaig escriure molt. Vaig escriure això.
Vaig escriure sobre el passat, vaig escriure sobre el present: vaig escriure sense saber per què escrivia.
Vaig escriure tot això, no pas per deixar un testimoni –un cop tancats els meus per la mort cap parell d’ulls d’éssers dotats del do de la paraula no es podran aturar en aquests mots-, sinó per alleugerir el silenci dels meus últims dies.
::: Què en penso...
Prescindible per senzill, innocent, poc riguros, desordenat, pretenciós, inflat,... però sobretot, sobretot, sobretot, perquè en tancar la darrera pàgina no atines a entendre el missatge de l'autor.
De fet Les últimes paraules gosaria dir que pot ser llegit de dues maneres: com a novel·la de ciència ficció sobre el fi de la humanitat, en concret, les darreres 24 hores de vida del darrer home a la terra i que l'autor fa girar al voltant d'un missatge de bonisme ecològic força naïf.
Aquesta visió de la novel·la és força senzillota i segurament podria ser catalogada com a novel·la juvenil (frase curta, lèxic bàsic i capítols breus cercant una lectura molt fàcil que sembla adreçada a lectors novells o sense gaire experiència lectora, -tot i que per alguns aquesta simplicitat es confon amb un cert lirisme o pretesa prosa poètica, #marededéusinyor...-.
L'altra opció, i sospito que aquest és el veritable objectiu de Amigorena, és entendre la novel·la com a manifest crític amb afirmacions filosófic-moralistes a estones bastant vergonyants. De fet l'autor intenta oferir una novel·la transcendental, ideològicament contundent, d'aquelles que marquen un moment, una situació, una època, i per suposat, un autor.
Però personalment crec que només aconsegueix d'oferir una farsa de novel·la d'anticipació, una mena de sainet amb un grapat de referències intel·lectuals enganxades (no treballades) talment com xiclets sense sucre sota la taula de fer els deures.
Les últimes paraules podria ser ben bé la definició del concepte decepció. Intenta moltes coses però aconsegueix ben poc. Vol ser excelsa, però no aconsegueix ni emocionar. Vol impactar però només aconsegueix una successió creixent de badalls. Vol sorprendre però es veu venir d'una hora lluny.
De fet, Amigorena sembla cercar el rumb de la faula apocalíptica de Cormac McCarthy i inicia la seva novel·la allà on acaba La carretera. Però el francès, sense gaire ganes d'escriure i sobretot d'argumentar, tenyeix el seu discurs (i argument) amb un infumable tuf de crisi ecològica cunyadista que comporta el fi dels natalicis, ergo, la fi de la humanitat. Bah! Si Vonnegut aixequés el cap.....
A nivell literari l'autor ofereix una història poc treballada, telegràfica, on abusa de la fragmentació però sense cap mena de desenvolupament del context, sense cap mena de profunditat i, en definitiva, sense cap mena de versemblança.
D'altra banda, l'autor sembla més preocupat en tenyir el text amb una pàtina d'enyorança, de malenconia, de tristesa, de soledat... que no pas en intentar fer creïbles i encaixar cronològicament els fets que explica. Per tant, la visió de la fi de la nissaga humana no desperta credibilitat tampoc.
I per si no tens prous disbarats, arribes al final... Sabeu el que és l'absurditat? Doncs això. Transformar la crítica filosòfico-moralista i l'assumpte medioambiental que ha predominat durant tota la novel·la en un fil pseudoclàssic, petant-se en un moment el coneixement sobre la prehistòria humana.
En definitiva, un aiguabarreig d'un argument de pa sucat amb oli amb postulats ecològics de brotxa gorda i de fragments assagístics -generalistes, poc analítics- sobre els errors de la humanitat durant el XX i el XXI (qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra) escrit amb un pretès to líric, que personalment penso que és adient per nanos de P-3.
La novel·la no paga la pena.
A nivell literari l'autor ofereix una història poc treballada, telegràfica, on abusa de la fragmentació però sense cap mena de desenvolupament del context, sense cap mena de profunditat i, en definitiva, sense cap mena de versemblança.
D'altra banda, l'autor sembla més preocupat en tenyir el text amb una pàtina d'enyorança, de malenconia, de tristesa, de soledat... que no pas en intentar fer creïbles i encaixar cronològicament els fets que explica. Per tant, la visió de la fi de la nissaga humana no desperta credibilitat tampoc.
I per si no tens prous disbarats, arribes al final... Sabeu el que és l'absurditat? Doncs això. Transformar la crítica filosòfico-moralista i l'assumpte medioambiental que ha predominat durant tota la novel·la en un fil pseudoclàssic, petant-se en un moment el coneixement sobre la prehistòria humana.
En definitiva, un aiguabarreig d'un argument de pa sucat amb oli amb postulats ecològics de brotxa gorda i de fragments assagístics -generalistes, poc analítics- sobre els errors de la humanitat durant el XX i el XXI (qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra) escrit amb un pretès to líric, que personalment penso que és adient per nanos de P-3.
La novel·la no paga la pena.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada