Primavera - Ali Smith

 

"No importa el que vaig votar jo, tu ni ningú. Perquè de què serveix, si al final ningú no escolta ni es preocupa del que pensen els altres si no és que pensen exactament el mateix que ells (...)."

Smith, Ali. Hivern
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2020

Spring. Traducció de Dolors Udina.
Col·lecció Raigs globulars, 39

::: Què en diu la contraportada...
La primavera. En Richard plora la pèrdua de la seva amiga, la Paddy. Ella entenia el món molt millor que ell i ara no sap com s’ho farà sense ella. La Florence i la Brittany s’han trobat en les condicions més estranyes. Tots viatgen cap al nord, a la profunditat d’Escòcia, on potser trobaran el bri verd més fi que començarà a trencar la roca.

Després d’Hivern arriba Primavera, una primavera més fosca, més directa i més lluminosa. Una crítica a l’ésser humà, a les relacions entre ells i amb el món que habiten. Ali Smith és una de les escriptores més importants i provocadores en llengua anglesa i ha guanyat premis tan prestigiosos com el Costa Book Award, el Folio Prize, el Baileys o el Goldsmith. Recentment, ha rebut el Premi Llibreter amb el primer llibre del quartet estacional, Tardor.

::: Com comença...
ARA EL QUE NO VOLEM SÓN FETS. El que volem és desconcert. El que volem és repetició. El que volem és repetició. El que volem és que les autoritats diguin que la veritat no és la veritat (...)

::: Moments...
(Pàg. 23)
(...) Necessitem que les notícies siguin el que nosaltres diem que són. Necessitem que les paraules signifiquin el que nosaltres diem que signifiquen. Necessitem negar el que estem dient exactament quan ho estem dient. Necessitem queno importi el significat de les paraules. Necessitem que el significat de les paraules no tingui cap importància. 

(Pàg. 35)
- (...) Hi ha maneres de sobreviure en aquests temps, Doubledick, i em sembla que una d’elles és la forma com s’explica. 

(Pàg. 44)
(...) Fes-te gran, diu ella, no som en cap pantomima, tots morirem, que no morirem és una fantasia i una malaltia moderna, no hi caiguis (...).

(Pàg. 50)
Llibres. Coneixement. Anys de lectura. Tot això què significa? Que sé coses. 

(Pàg. 54)
Ella tanca un puny sobre la taula.
Són les flors senzilles de la nostra primavera el que vull tornar a veure, diu ella. 

(Pàg. 75)
Morir és una cosa saludable, Dick, diu la Paddy. És un do. Ara, quan em miro en Trump i els veig a tots, els nous tirans del món, tots els líders de les bandes, els racistes, els supremacistes blancs, els nous demagogs que no paren de fer croada, els pinxos de tot el món, el que penso és, tota aquesta carn tan sòlida, massa sòlida. Es fondrà com la neu al maig. 

(Pàg. 117)
Volem que sàpigues que amb nosaltres estàs segur. Volem que sàpigues que respectem i protegim la teva intimitat. Volem que sàpigues que creiem que la intimitat és un dret humà i una llibertat civil, sobretot si te la pots permetre. Volem assegurar-te que el control és teu. Volem que sàpigues que hi ha molt control sobre qui pot veure la teva informació. Volem que sàpigues que tens ple  accés a la teva informació –tu i qualsevol persona que et segueixi. 

Volem narrar la teva vida. Volem ser el teu llibre. Volem ser l’única relació que importa. Volem que sigui poc convenient per a tu no fer-nos servir. Volem que ens miris i, tan bon punt deixis de mirar-nos, sentis que necessites tornar a mirar-nos. No volem que ens associïs amb turbes enceses, caces de bruixes o purgues, a menys que les teves turbes enceses, les caces de bruixes o les purgues siguin les teves.

Volem el teu passat i el teu present perquè també volem el teu futur.

Ho volem tot de tu. 

(Pàg. 143)
(...) El que dic és que només ets capaç de veure les coses des del teu punt de vista, va dir ell.
I?, va dir ella. Això fa que sigui exactament igual que qualsevol altra persona que viu en aquest món de merda.
Això fa que siguis irracionalment arrogant, va dir. No és culpa teva. Fas una feina que t’empeny a estar encara més boja que la resta de nosaltres.
Faig una feina que té un sou, va dir ella. És més el que tens tu a hores d’ara. És definitivament més que tenies tu quan treballaves. És una feina de veritat. La seguretat dona resultats.
(Això era un cop baix. Al matí havien acomiadat en Josh del magatzem de lliurament de comandes online.)
La seguretat, va dir en Josh. Així és com en dius. Jo en dic mantenir la il·lusió.
Quina il·lusió?, va dir ella.
Que impedir que la gent es quedi aquí és la base de tot, va dir.

(Pàg. 148)
(...) llavors era més jove i encara pensava que la política era important. Però tot això. Això inacabable. S’està menjant la, la, ja m’entens. L’ànima. No importa el que vaig votar jo, tu ni ningú. Perquè de què serveix, si al final ningú no escolta ni es preocupa del que pensen els altres si no és que pensen exactament el mateix que ells. I vosaltres. Preguntant-nos tota l’estona què pensem, com si tingués cap importància. Els és igual el que pensem. Només voleu baralles. Només voleu que omplim les ones. Et diré el que aconseguiu. Ens feu insignificants. Feus que siguem insignificants, i els que manen, que ho fan tot per nosaltres, per la democràcia, sí, exacte, aneu a prendre el pèl a un altra banda. Ho fan pel seu benefici. Ens fan tornar més insignificants cada dia. 

(Pàg. 241)
Anem d’una invisibilitat a una altra. Jo no tinc drets. Encara no en tinc. Quan vaig travessar el món per arribar a aquest país que dieu que és vostre, carregava la por sobre les espatlles. I encara la carrego. Ara ho veig d’aquesta manera. La por és una de les meves pertinences. La por sempre serà part del meu sentit de pertinença on sigui , a qualsevol lloc, durant la resta de la meva vida.  Vaig lluitar molt per arribar a aquest país vostre. I la primera cosa que vau fer quan vaig arribar va ser donar-me una carta que deia, Benvinguda a un país al qual no ets benvinguda. Ara ets una persona amb la qualificació de no benvinguda amb qui podem fer le que vulguem (...). 

:::  Què en penso...
A nivell narratiu, Primavera m’ha provocat un efecte transgressor més acusat que no pas a Tardor o a Hivern. I és que l’Ali Smith -en el tercer lliurament d’aquesta crònica de la nostra època- no només ens explica quelcom sinó que també s’autoesmenta i ens interpel·la en relació als fets narrats.

Primavera és més transgressora, sí; però crec que ja no és tant sorprenent. Les llicències formals i narratives que definien les dues primeres parts d’aquest quartet, segueixen també vigents aquí: us de majúscules, supressió de comes, diàlegs sense cap estructura formal, ...

El lector seguirà trobant canvis de temps verbals per marcar diferents escenaris i estructurar els diversos fils narratius. De la mateixa manera la veu del subconscient (tant individual com col·lectiu) segueix acompanyant trama i personatges prenent forma ara de simbolisme, ara d’al·lucinació.

A Primavera també s’hi troba més pes d’una escriptura assagística que no pas narrativa. Els personatges (inclosa l’autora) aprofiten qualsevol moment per llançar reivindicacions socials i/o polítiques, sovint atacant tant els ideals liberals com els conservadors.

Però no hi ha ying sense yang i -com en els títols que l’antecedeixen- a Primavera el fustigament polític i la crítica ideològica s’alterna amb moments més amables, on es reconeix la importància de l’Art (transversalment -com a creació, però també com a remei espiritual i com a interpretació de la realitat-) i en una mena de desig bucòlic, un beatus ille a l’anglosaxona.

En tot cas, els personatges, les situacions, els moments i els escenaris, s’entortolliguen com només l’Ali Smith sap fer –amb un aiguabarreig de sensibilitat i delicadesa, però també amb una mala llet contundent-.

La part final de Primavera es fa un pel massa llarga. La reiteració d’algunes argúcies en el tractament formal del text, però també l’acusat pes assagístic en el fons de la novel·la –amb més interrogants que no pas conclusions-, porten a perdre el ritme de lectura.

En tot cas, l'Ali Smith segueix oferint moments de lectura molt bons. Gairebé hipnòtics. Segueix fidel a un estil agosarat i rupturista. Però potser aquell valor afegit que ens exitava i transformava tant Tardor com Hivern en quelcom sorprenent, ara ja no és tant evident. La frescor inicial ha acabat en rutina.

:::  Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Un libro al día (M. Peig), Libros y literatura (L.Cura), Encuentros de lecturas, Anika entre libros (J. Riet), Ara Llegim (Marina Espasa), La opinión de Málaga (J. García).

:::  Enllaços:
Ali Smith, Auld Alliance, Tacita Dean, Katherine Mansfield, Rainer Maria Rilke.