El món d'Horaci - Vicens Pagès Jordà
"- (...) els bons temps són ara, és clar com la llum del dia.- I no tornaran mai, t’hi pots jugar la pell."
Pagès Jordà, Vicens. El món d’Horaci.
Barcelona: Empúries, 2016 (2ª ed.)
Col.lecció Narrativa, 52 
::: Què en diu la contraportada...
El món d’Horaci és la primera novel·la de Vincenç Pagès Jordà. Escrita a la ratlla dels trenta anys, recrea amb humor una casa d’estudiants al barri de Gràcia, entre els anys vuitanta i noranta. Horaci, un dels protagonistes, inicia una investigació personal que l’ha de dur a entendre el significat del món, incloent-hi la mecànica de l’amor, els Jocs Olímpics del 92 i l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy. Mentrestant, els seus companys es dediquen a altres exploracions pròpies de l’edat. El llibre es presenta com un manuscrit trobat i inclou articles periodístics, monòlegs teatrals, gràfiques matemàtiques i un centenar llarg de notes a peu de pàgina de caire lúdic.
Vint anys després, l’autor ha reescrit aquest llibre i hi ha afegit un epíleg, que en aquesta edició es publica seguit d’un colofó d’Enric Sullà.
::: Com comença...
Després que l’editorial on treballava deixés de pagar-me el sou, vaig estar una temporada publicant reportatges en revistes d’informàtica i d’automobilisme, crítiques en suplements literaris, articles en revistes científiques i per a noies (...).
::: Moments...
(Pàg. 79)
Assumpte cacós i putapèc. No miro gens ni mica la Curri. Concentro la mirada en les cuixes honkitonki de l’Helga que surten de la sala perfectament enfundades en mitges color moka.
(Pàg. 136)
(...) He viatjat més que Marco Polo i Iuri Gagarin junts, però enlloc he trobat tantes empentes, tanta asfíxia, tanta pudor de suat i tanta misantropia com als trens que surten de la plaça Catalunya i van a Bellaterra carregats d’estudiants insensibles al deshonor.
(Pàg. 137)
El cinquè error és esbandir-se els somnis amb notícies, delegar els problemes individuals en conflictes genèrics, repassar les guerres, resseguir les manifestacions, escoltar els portaveus, memoritzar estadístiques, visualitzar gràfiques electorals, assabentar-se dels vencedors de partits de futbol i de bàsquet, estar al cas de quina actriu se separa i de quin cantat s’ajunta, tot aquest detritus que impedeix que se’ns desenvolupin les nostres MAGNIFIQUES FLORACIONS INTERIORS.
(Pàg. 139)
La simpatia és una de les manifestacions de la debilitat. No saben estar sols, ergo són simpàtics. La gent-que-té no cal que siguin simpàtics. La gent-que-no-es s’hi veu obligada: sols no són (sols sols som) i busquen miralls, els desgraciats!
(Pàg. 166)
- (...) És l’hòstia, no? –fa l’Ymbert, recolzat contra la nevera.
- Sí... Vull dir: el què? –pregunta l’Horacia.
- No ho sé... Vull dir, tot plegat, suposo.
- Ah.
- Sí, hòstia... no ho sé, Horus... Els bons temps, tu ja m’entens.
- Hòstia, sí.
Entra una mosca del jardinet i zumzumeja al·lucinada en vol rasant sobre la tuala fins que l’Horaci li vent acop de diari.
- Mecagondena! És l’hòstia reconsagrada, és o no és? –insisteix l’Ymbert.
- Tu ho has dit, que em pengin si els bons temps no eren l’hòstia.
- No ho has entès, Horaci –l`Ymbert fa un pas endavant i mou l’ampolla com si fos un micròfon-. Vull dir que ara són els bons temps.
- És clar, mec, els bons temps són ara, és clar com la llum del dia.
- I no tornaran mai, t’hi pots jugar la pell.
- Poc que tornaran mai de la vida, hòstia, hi pots posar la mà al foc que no et cremaràs, la mare que ens va parir a tots plegats (...).
(Pàg. 203)
(...) No pretenc de cap manera posar-me nostàlgic, però vostès no poden ignorar de cap manera que són l’última generació d’éssers industrialitzats que encara diferencien clarament el que perceben pels sentits del que perceben de manera vicarial, a través dels mitjans de comunicació, sobretot la diguem-ne realitat televisiva.
(Pàg. 207)
(...) Les tècniques cinematogràfiques i les periodístiques s’han influït tant que avui dia no hi ha cap distinció formal entre la ficció i la informació audiovisual.
(Pàg. 211)
(...) Per la meva banda, insignes alumnes, el meu desig és que escoltin la ràdio, mirin la televisió i llegeixin els diaris... com si sempre fos el 28 de desembre, és a dir, imbuïts del mateix sentiment que sant Tomàs, apòstol del dubte i patró universal dels escèptics.
(Pàg. 213)
(...) Ja deuen saber que aquesta santa casa [obre els braços com si volgués abraçar l’aula i, per extensió, la facultat] intenta formar comunicòlegs i bons redactors, però si algú de vostès somia a sortir per la televisió i a lluir modelets exclusius a les hores punta, val més que se’n vagi ara mateix a l’Institut del Teatre (...).
(Pàg. 215)
Ah, Horaci, l’irrepetible agost del 92, barres d’or i anells de cinc colors sobre fons blanc a tots els balcons de Barcelona, i els cossos més bells del món passejant entre Colom i Canaletes. Cada victòria, un himne. Voluntat fèrria i egocèntrica, publicitat de reebok i coca-cola, escultures en moviment i Smell like teen spirit tot el dia.
(Pàg. 247)
(...) m’agradaria recomanar-los que fessin com Robert Redford a la Societat d’Estudis de Literatura Americana i que descodifiquin novel·les amb l’escepticisme de l’apòstol sant Tomàs. Hi aprendran més sobre el funcionament dels mitjans de comunicació que embadocant-se davant dels telenotícies i els reportatges del miratge anomenat televisió.
(Pàg. 261)
(...) Insignes alumnes, sóc aquí per mostrar-los que no hi ha cap realitat, ehem, a part de la que vehiculen els mitjans de comunicació de masses. Les ridícules discussions sobre informació subjectiva i informació objectiva han deixat de tenir sentit des del moment que el que no apareix a la televisió no existeix. Si en un cert moment aquest mitjà pretenia reproduir el món, en pocs anys va passar gradualment a seleccionar-lo i segmentar-lo a la seva mida, fins que tan sols ha acabat fabricant una, ehem, realitat que ni tan sols podem anomenar paral·lela, ja que és l’única que tenim.
(Pàg. 322)
Per totes les veres creus, com he pogut ser tan borderline? Totes les pistes coincideixen: la semiòtica a Occident i l’esoterisme a l’Orient són noms diferents per designar la ciència dels signes. Sinó que els de la vall del Nil fa quatre mil anys que s’hi dediquen, i Saussure és un aprenent (...).
(Pàg. 323)
Qui domina els signes domina la realitat, tant si es tracta de Robert Murdoch com d’un bruixot arapahoe (...).
(Pàg. 364)
Com Lee Harvey Oswald, no saludo als meus veïns.
Com Lee Harvey Oswald, passo dies i dies sense duxar-me.
Com Lee Harvey Oswald, tinc una calba incipient que m’inspira.
Com Lee Harvey Oswald, sóc gris per fora però brillo per dintre, i el meu còrtex paraestriat és per sucar-hi formatge i smells like teen spirit i al that jazz sense interrupció.
::: Què en penso...
Vet aquí una novel·la memorable. Pot agradar més o menys però la seva notòria voluntat disruptiva sobre el paradigma literari del moment és indiscutuble. El món d’Horaci és una mostra valenta de narrativa postmoderna que fa de la fragmentació i de la intertextualitat caleidoscòpica la seva principal baula.
De la munió de trames, subtrames i supratrames que conformen la totalitat de la narració n’identifico dues com a principals. Una, la més formalment literària, és la que relata la quotidianitat en un pis d’estudiants. Excepte alguns moments concrets -certament superbs-, l’he trobat un pel anodina.
En canvi hi ha una altra trama, amb un component en part intel·lectual (més assagístic i discursiu i amb un deix de crítica sobre els mitjans de comunicació) i en part més provocadora (enigmística i esoterismes varis), es fa més sucosa.
En tot cas, cal aplaudir a Vicens Pagès per la hibridació que fa en la novel·la de diferents formats narratius i de diferents referents o narradors. També per com curtcircuïta el català normatiu tot creant un registre propi farcit de neologismes i assimilacions d’altres idiomes, que caracteritza als joves protagonistes.
Un altra fortalesa d’aquesta novel·la és que, malgrat el seu caràcter -experimental?, provocador?, alternatiu?- proposa mecanismes formals i argumentals molt vàlids. Tant que posteriorment els hem vist amb altres autors, tant d’aquí com de fora.
Així, el tractament extensiu de les notes a peu de pàgina, a banda de contextualitzar i ajudar a seguir les subtrames, també estenen la narrativitat amb noves orientacions i proposicions. Un recurs que, per exemple, Borja Bagunyà va portat a l’extrem aquest passat 2021 amb la seva novel·la “Els angles morts”.
Així mateix, i ara en el camp argumental, el tomb d’una visió cientifico-academicista de la teoria semiòtica a una derivada esotèrica i enigmística, fa esclatar el cap al lector gairebé 10 anys abans que un desconegut anomenat Dan Brown uses mecàniques argumentals similars (tot i que més complexes) per arrassar en les llistes de més venuts.
La novel·la doncs, ofereix una lectura argumental provocadora i una complexa estructura meta literària. Bàsicament: diferents punts de vista i protagonistes intra i extra argumentals; diversitat de registres en subtextos diversos (acadèmics, tècnics, epístoles, bitàcoles, peces periodístiques,...); i multitud de referències culturals i intel·lectuals.
Segurament per això no és una narrativa fàcil. El lector ha de lluitar per avançar. La trama argumental és poc transparent. I el joc de pistes que proposa l’autor al lector es basa en un sistema referencial bastíssim dins d’una estructura textual complicada. Per si fos poc, hi ha fils argumentals amb grans el·lipsis temporals i també determinats canvis de focus que afecten el ritme narratiu.
Amb tot, un cocktail d’un primer glop difícil però que mica en mica es va amorosint i genera una nova set en el lector. Malgrat les referències a una Barcelona retratada durant l’estiu del 92, la novel·la ofereix una lectura fresca i unes reflexions prou actuals.
En definitiva, una novel·la aixecada a partir de constructes esotèrics, fets i personatges històrics reals i components de la teoria semiòtica. Un joc de miralls, a l’alçada de Burgess o d’Ecco, que juga amb el que és real, el que és fictici per oferir una meta ficció.
No és només una novel·la, ans també un assaig acadèmic; no és només el relat d'un misteri, ans també una novel·la generacional.
::: Altres n'han dit...
Entre el Túria i el Ridaura, Els llibres del Senyor Dolent
::: Enllaços:
Vicens Pagès Jordà, analítica científica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada