Retorn al Sol - Josep Maria Francès

 

"Les complicacions eren inexistents a la República subterrània. La generació del 233, desconeixia Onan, Lesbos i Ganimedes."






Francès, J.M. Retorn al Sol.
Argentona: Voliana Edicions, 2018

Col·lecció Volíac-Retorn al Sol, 10
Il·lustracions de Martí Alcon.



::: Què en diu la contraportada...
Retorn al sol és la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Publicada per primera vegada el 1936, ara es presenta amb il·lustracions de Martí Alcon. Narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya del futur, més de dos segles després que els supervivents catalans es veiessin obligat a construir la nova nació dins les entranyes de Montserrat fugint d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra.

Hi ha tres obres clàssiques de la ciència-ficció en llengua catalana que si el feixisme no hagués entroncat la normalitat editorial haurien estat obres seminals de la ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936). Però només aquesta darrera ha resistit el pas del temps, ja que estem davant d’un obra perfecta pel llenguatge mig noucentista, per la modernitat inaudita, pels personatges perfilats entre la ironia i la profunditat ideològica, perquè té, pel cap baix, set encerts o reflexions de caire sociològic, polític, ecològic, ètico-filosòfic i literari que en fan augmentar l’interès i la importància com més anys passen: (1) l’autor preveu una Segona Guerra Mundial; (2) preveu l’esclat d’un seguit de bombes com a resultat final d’una guerra mundial; (3) imagina una catàstrofe –cataclisme– de caràcter total, fruit d’un accident derivat de l’acumulació de material bèl·lic; (4) la destrucció de la vida a la superfície del planeta no és directa, sinó que es tracta d’un desastre de caràcter ecològic (ecocatàstrofe), amb un canvi total en el medi ambient; (5) hom planteja la idea que el mal ús de la ciència i la tecnologia pot conduir a la destrucció de la vida a la superfície del planeta; (6) proposa una explicació filosòfica de l’error humà: «El ferment de covardia innata que s’arrauleix en el fals heroisme (…) La guerra és sempre covarda»; (7) perfila una distopia catalana marcada per un cert eclecticisme mig noucentista, mig anarquista, mig regeneracionista i mig religiós; amb un estat protector però amb mentalitat oberta i fins a cert punt progressista…

::: Com comença...
Cosme Goi va accionar el commutador i la immensa fàbrica, dòcil a la pressió dels seus dits, s’abismà dintre una penombra tranquil·la.  En aquella época de l’any, l’aigua del salt curtejava i es feia imprescindible estalviar claror. De temps inmemorial, els habitants de Subolesa temien la fosca més que no pas la fam. 

::: Moments...
(Pàg. 12)
Sota terra, el sol no escalfa els caps, i això simplifica molt les relacions entre els homes.

(Pàg. 14)
“(...) No puc retreure’t res per tal com em veig tan petita. Només deixa’m dir-te una cosa. Estima’m, si vols, com una dona. Però pensa que jo em tinc per ben satisfeta, d’estimar-te com un déu...”.

(Pàg. 15)
Tothom que a trenta anys s’hagi deixat acariciar per un somni com el seu, convindrà en què tots els recursos de l’enginyeria no són prou forts per a deturar l’imperatiu de l’atracció dels sexes. Cert és que a mil metres, o més, sota el nivell del mar, les reaccions no són pas les mateixes que en una florida pastura de l’Arcàdia o en una platja del Lido o de Miami. Però l’amor és més fort que cap cosa nada i és absurd de voler-li interdir la floració. 

(Pàg. 17)
El ferment de la covardia innata que s’arrauleix en el fals heroisme, erròniament cantat pels més alts poetes, des d’Homer a D’Annunzio, va assolir la seva plenitud. La guerra és sempre covarda –mai no és agressor qui es pensa ésser més feble- (...).

(Pàg. 20)
Una existència col·lectiva, sense estacions, ni dies, ni nits, ni Sol, ni quarts de lluna, calia que determinés una moral nova. 


(Pàg. 21)
Hom va batejar amb el nom de Subolesa el poble subterrani, pel fet que el gran pou o rampa d’accés va partir de la que fou en altre temps simpàtica Vila d’Olesa de Montserrat. La gran concavitat habitada s’hi esqueia, precisament, dessota. Els fills d’Olesa reberen així una mena d’investidura patrícia i els seus descendents arribaren a constituir una “civitas optimo jure”...

(Pàg. 36)
El llenguatge no es va transformar sensiblement. I és que el català, per molt que diguin, és quelcom sòlid i immanent. Àdhuc refugiats de procedències distintes, o els seus descendents, acabaren per emprar un català correcte i entenedor. 

(Pàg. 41)
(...) volent-ne ofegar el record, aquest ressorgia potent i abassegador. Sentia als llavis l’àcida roentor d’aquells altres llavis i hauria dit que als palmells de les mans li restaria sempre perfum penetrant de carn de dona. No era tot o oprimir el botó rosat d’un pit, o la freda porcellana d’un interruptor elèctric... Quina distància incommensurable entre els més perfectes mecanismes eixits del privilegiat cervell de Carles Narbona i aquell deliciós agregat d’elements orgànics, tebis, vius, panteixants, sàviament dissimulats sota la morenor setinada d’aquell cos opulent!...

(Pàg. 45)
No es coneixia la prostitució pròpiament dita. Sense misèria no podia prosperar l’alcavoteria. Existien, només, unes dames molt honorables, adscrites al departament d’Higiene, que curaven d’exercir de sacerdotesses de Venus. Vestien reglamentàriament, cosset i faldilles de seda negra molt lluent... Això els donava, si eren boniques, aspecte de vamps i de foques si no n’eren. 

(Pàg. 51)
En l’ensenyament que hom donava a Subolesa, el misteri dels sexes no era cap secret per als infants. I això els feia enormement més castos que en altres temps, quan ho aprenien tot d’amagatotis entre facècies i potineries. 


(Pàg. 60)
(...) la donzella no era pas ardent ni voluptuosa. Era somniadora i idealista sense que mai els seus deliquis, plens de Cosme, fessin cap als viaranys xardorosos del misticisme d’una Teresa de Jesús.

(Pàg. 87)
- (...) El orbs de Tena Cataracta i els analfabets de la quarta cova, seran els meus instruments. Amb ells emmanillaré el Poder. En acabat, sinó rutllen a gust meu, ja em vagarà d’esclafar analfabets i eixelebrats.

(Pàg. 88)
El subolesenc que s’endinsava per Citerea, no capia que allò fos més pecaminós que entrar a cal barber o cal dentista. Com a ciutadà lliure que era, tenia drets i en feia ús, sense abús, quan la salut li ho demanava. Les complicacions eren inexistents a la República subterrània. La generació del 233, desconeixia Onan, Lesbos i Ganimedes.

(Pàg. 100)
- (...) Nogensmenys, el nostre idil·li, no era pas un parrupeig vulgar... Jo lluitava al seu costat i era la seva confident. No parlàvem mai d’adorables nicieses, com els amants històrics. La seva vida era la ciència i m’alliçonava, m’impregnava del seu saber. Entre petó i petó, va fer de mi un expert electricista.

(Pàg. 109)
- (...) Tu, tu, traïdor cent voltes, has escalat hipòcritament la primera investidura civil per fer-te’n una enclusa on forjar els nostre esclavatge!... Tu, tu, traïdor, t’has voltat de gent suspecta i has entabanat els nuclis primaris per esgrimir-los contra tots!... Però no reeixiràs!... Mentre aquests inconscients que ens escolten, es barallen per foteses, en lloc de fer pinya davant l’enemic comú, jo, el mal mirat, el cap-calent, sóc prou, tot sol per reduir a estelles tu i els teus plans!... Ah!... us rieu de mi, subolesencs, perquè defenso l’orbesa del cos, natural i lògica a sota terra, i vosaltres sou orbs de la consciència!...


(Pàg. 113)

- (...) no abdico del meu credo. No penso com vosaltres –va dir secament-. Nogensmenys, us secundaré per tal com entenc que tota convulsió violenta és bona per a precipitar les tenebres absolutes que jo propugno.

(Pàg. 126)
(...) l’atavisme dels insurrectes, contingut a través de moltes generacions, els empenyia al tumult agressiu. Era molt difícil de dominar-los i encara més de convèncer-los. Els intel·lectuals dels dos Clubs antagònics comprenien el funest error d’haver deixat, durant dos segles, aquella massa al marge de tota cultura. Evidentment els pseudo-murcians era gent bona, en el fons. Només la seva enorme ignorància podia haver-ne fet instrument d’un dictadoret, que, simulant fer-los justícia, tractava d’engrillonar-los bon punt se n’hagués servit. 

(Pàg. 127)
(...) els facciosos, gent primitiva, no sentien semblants escrúpols i bregaven amb l’entusiasme de secretaris de Cromwell o de Mahoma. Com aquests, no comprenien gaire per què es batien. Però sabien batre’s, matar i morir. 

(Pàg. 138)
- (...) Els mites dels antics admetien l’existència d’un Déu i d’un diable. Jo trobaria horriblement ensopit ésser Déu!... Afigura’t... Ésser omnipotent!...  No freturar res, no glatir per res... Uf! ... Té cent mil voltes més atractius ésser diable!...

(Pàg. 147) 
L’Àgora va emplenar-se de gom a gom de ciutadans i ciutadanes. Aquestes havien col·laborat enèrgicament a la defensa de la Llibertat i uns i altres anaven armats de la més heteròclita manera. Des d’espases i alabardes despenjades de panòplies decoratives i mil·lenàries fins esterenyidors i picamatalassos, de tot hi havia a la militaritzada vinya del Senyor. 

(Pàg. 150)
Qui sap si al fons del fons, com en totes les coses de la vida, abissal o no, en aquell acte solemne, s’hi barrejava un tant per cent de comèdia, que no sospitaven els actors!...

(Pàg. 158)
´´Es dintre nostre que cal bastir el món que ens il·lusiona per a viure... Cloent els ulls a tot allò que ens envolta i desorienta, escatir la pròpia vida interior per donar-nos la clau de l’Ideal...

(Pàg. 163)
(...) Va creure insensat de tornar enrere a defensar el passat contra el present. I obeint la  misteriosa força que el sol·licitava, va sentir l’impuls de fugir (...).

::: Què en penso...
Macerada en les arrels del noucentisme català, influenciada per l’ambient bèl·lic que recorria Europa entre els anys 20-30 i afectada per la inestabilitat política i social que caracteritzava l’estat espanyol en aquells anys convulsos, Retorn al Sol és una aventura d’anticipació entretinguda i trepidant que, projectant-se al futur, ofereix dues lectures paral·leles.

D’una banda, a Retorn al Sol hom pot comprovar la vessant més sentimental de l’autor ilerdenc: una línia argumental sobre amor, enamorament i festeig entre dos dels personatges principals. L’amor, clar i lluminós, ajuda als protagonistes a unir forces per lluitar contra la foscor que els amenaça. Els redimeix i els ofereix –només a ells- el (nou) paradís. Un plantejament certament nyonyo.  

L’altra lectura de Retorn al Sol -i a parer personal la més sucosa- és la clarament distòpica: el plantejament d’una societat futura definida per un esdeveniment cataclísmic –relacionat amb la guerra- i per una tecnologia fantàstica encara per descobrir –d'altra banda, poc o gens desenvolupada a la novel·la-. Aquest fil comença amb una completa descripció de fets i gent de la nova societat futura, de la seva organització i dels seus assoliments, obligada a refugiar-se sota terra per sobreviure. Acaba destapant l’enfrontament soterrat entre política i ciència, entre progrés i conservadorisme,... en definitiva, entre llibertat i submissió que sembla ser la qüestió consubstancial a l’ésser humà, sigui quina sigui l’època què observem.

Entre les dues línies argumentals el Josep Maria Francès és prou hàbil com per incorporar-hi un reguitzell  d’anhels identitaris –potser per alguns serien etnicistes- i també aspiracions d’utopisme social. Tot plegat acompanyat d’un tractament no humorístic però sí un pel conyeta alternat amb certa bonhomia i amb algunes referències alegres –per no dir directament eròtiques i pujades de to-.

En tot cas, l’argument –maniqueista- és lineal i previsible. Només pot acabar amb el triomf dels bons, dels “lluminosos”, dels purs d’esperit. Però això no treu que l’estil emprat ofereixi una lectura amena a la vegada que divertida i entretinguda. La narració es sustenta amb flashbacks que van presentant els personatges i les seves motivacions.

La novel·la podria semblar un manual d’enginyeria social, a cavall entre el socialisme utòpic i la proclama nacionalista si no fos pel transfons irònic i sobretot metafòric respecte a l’actualitat política i social viscuda per l’autor. En ocasions ell mateix abandona el rol de narrador i pren la paraula per moralitzar sobre un fet o aconteixement.

En tot cas, és fàcil rastrejar influencies de Jules Verne (exploració subterrània, noves tecnologies i avenços científics)  o de Thea Von Harbou (control social, maquinisme i rebel·lió) encara que Francès s’emplea a fons en multitud de temes –alguns amb un fort enfocament llibertari- : religió, militarisme, ensenyament, prostitució, recerca, administració, ... i com no podria ser d’altra manera, política. Però també existeix una mirada constant a l’herència greco-romanes, adaptant o fent referència a certs personatges i mites.

Un punt sorprenent i a destacar és el de l’idioma: la narració es beneficia de l'ús d'un registre lèxic del català brillant, ric, enlluernador, sincer... tant impol·lut que, llegida en els nostres dies, l'idioma té regust d’autenticitat perduda.

En definitiva, una novel·la distreta i recomanable que, a banda de ser pal de paller de la ciència ficció català, ofereix una mirada moralitzant –sobre el poder però també de les passions i forces que atien a l’ésser humà- a tenir en compte. 

::: Altres n'han dit...
El biblionauta (Daniel Genís), Rucs elèctrics, Josep Sala i Culell.

::: Enllaços:
Josep Maria Francès i Ladron de Cegama, Martí Alcon, claustemàtica, moments i personatges, contextualitzant la literatura de catàstrofes catalana.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli