Montedidio - Erri de Luca

 

 

"(...) aquí s’ha de créixer corrents i jo obeeixo, corro."

 

De Luca, Erri. Montedidio.
Barcelona: Edicions de la Magrana, 2002

Montedidio.Traducció d’Anna Casassas.
Col·lecció Les Ales Esteses, 136

::: Què en diu la contraportada...
Un barri vell de Nàpols: Montedidio. Un nen de tretze anys, de qui no coneixem el nom, deixa l'escola per entrar a treballar a casa de mestre Errico com a aprenent de fuster. Comença així una nova vida, que ens anirà relatant dia rere dia a través del seu diari, fet de trossos de paper que li regala un impressor. En aquest diari veurem com l'adolescent viu el seu primer amor amb la Maria, la seva veïna, i com creix la seva amistat amb don Rafaniello, un sabater vell i savi que viu a la fusteria, que somia de convertir-se en un àngel i que li ensenyarà a pensar sobre els homes i les coses. 

Montedidio és una mosaic de personatges, esquitxat d'expressions i tradicions napolitanes. I és justament en el diari que el nen escriu, entre la botiga, les estones mortes que passa jugant amb un búmerang, las primeres emocions sexuals i els discursos del vell savi, uns episodis de vegades anodins, que l'adolescent protagonista tasta la vida i la mort. 

Aquesta novel·la ens narra amb un estil poètic i depurat el pas de la infància a l'edat adulta de dos adolescents sensibles en un poble cruel i fantasmagòric.

::: Com comença...
‘A jurnata è ‘nu muorzo, el dia és un mos, és la veu del mestre Errico a la porta de l’obrador. Jo ja hi era des de feia un quart per començar bé el primer dia de feina. Ell ve a les set, tira amunt la persiana i diu la seva frase d’encoratjament: el dia és un mossec, és curt, anem per feina. 

::: Moments...
(Pàg. 10) 
A l’hora de berenar, hi havia nens que es treien llaminadures de la cartera, als abonats a la pobresa el bidell ens donava pa amb codonyat. Quan arribava la calor, els nens pobres anaven a escola amb els cabells tallats al zero, amb el cap com un meló, per culpa dels polls, els altres nens continuaven ben pentinats. Massa diferències, a més ells després continuaven estudiant, nosaltres no. 

(Pàg. 15)
(...) quan escombro el seu racó em somriu i fa moure les arrugues i les pigues, sembla el mar quan hi plou.

(Pàg. 28)
El sol és bo per a qui el para quiet, estirat. Per a qui el porta a l’esquena de trenc d’alba fins al vespre és una saca de carbó. 

(Pàg. 29)
La Maria treu el nas de la foscor dels safareigs. Els seus tretze anys són més grans que els meus, ella ja té un cos fet. 

(Pàg. 32)
Mestre Errico canta. Quan fa una feina es posa rere una cançó i no la deixa, la gasta. En Rafaniello també canta però callat, dins del canyó. Mou poc els llavis, en una banda d ela boca té una dotzena de puntes de sola. Jo el sento fins i tot sot ala veu de mestre Errico, que augmenta amb el dia i s’interromp a l’hora de dinar, quan el local s’il•lumina amb una franja de sol que el parteix pel mig. I les serradures pugen enlaire a buscar la visita de la llum. 

(Pàg. 36)
(...) la Maria deixa de mirar-se la mà, em mira a mi que la miro i a poc a poc fa un somriure i, quan el veig, em vénen cops al fons dels budells, una tos dins de la carn, un tir de bumerang que s’ha escapat de la mà i em buida. 

(Pàg. 44)
N’hi ha hagut prou  d’arribar a tretze anys i tot d’una he estat admès entre els homes, he deixat de fer pudor de criatura.

(Pàg. 56)
En Rafaniello diu que a còpia d’insistir Déu ha d’existir per força, a còpia de pregàries se li forma l’orella, a còpia de llàgrimes nostres els seus ulls hi veuen, a còpia d’alegria acaba somrient. 

(Pàg. 60) 
La corda girava sobre les espatlles, el cos empenyia amb els peus encreuats, duien el mar a terra arrossegant. La xarxa s’acostava, ampla, lenta, mentre les dues cordes es cargolaven en una anella al carrer. Quan arribava els peixos espurnejaven, tot el blanc que tenien saltava i remenaven la cua a cents, el sac abocava a terra el piló de la vida robada a l’aigua, el papa deia: “Vet aquí el foc del mar”.

(Pàg. 67) 
Aquesta ciutat és un secret de cap a cap. “És una ciutat de sangs”, diu, “igual que Jerusalem”.  Sí, sí, aquí tenen l’obsessió de la sang, la gent en posa a les blasfèmies, als insults, se la menja cuita i tot, i després la va a venerar a les esglésies. I fins i tot la salsa dels diumenges és tan fosca i espessa que ho sembla. 

(Pàg. 90)
Als safareigs el desembre el vent fa el pinxo, escombra la pols de terra, fa brillar la nit al cel, s’enduu l’escalfor de les cases. 

(Pàg. 110) 
A la primavera encara era una nen i ara sóc al mig de les coses serioses que ni tan sols entenc. Diu la veritat don Ciccio, aquí s’ha de créixer corrents i jo obeeixo, corro. 

::: Què en penso...
Montedidio retrata el despertar de les emocions d’un adolescents de 13 anys, però també el testimoni en primera persona de la vida modesta a Nàpols durant els anys 60 del segle passat. 

De fet Montedidio comparteix temàtica amb altres obres de Erri de Luca (Non ora, non qui,  I pesci non chiudono gli occhi, l giorno prima della felicità, o Tu, mio) que tracten sobre un lloc comú: el final de la infantesa i el despertar de l’adolescència. En el cas de de Luca, a més, aquest traspàs vital succeeix  en una societat -la napolitana- apallissada per la guerra primer i per la pobresa després. 

Tal com ens té acostumats Erri de Luca, la novel·la s’estructura en una narrativa breu i estilísticament simple però intensament evocativa. 

Aquest model narratiu a Montedidio s’orquestra en forma de  diari improvisat escrit en un rotlle de paper per l’adolescent protagonista. D’aquesta manera les entrades que formen el diari són en uns casos apunts lacònics -fugaços- sobre la vida, l’amor, l’amistat, els records...,  i en d’altres retrats breus, gairebé esboços, d’una societat i d’un temps. 

D’aquesta manera el realisme social comparteix espai amb la festa sensorial (olors, textures, vistes, sons, sensacions). El meravellós del cas és que una reforça l’altra. D’aquesta manera de Luca uneix de nou costumisme i poètica. 

Però no només d’evocacions viu Montedidio. La novel·la també ens presenta uns fets i uns personatges que, a mesura que passen les pàgines, van creant un crescendo que es desenvolupa en paral·lel a la maduresa mental i física del jo narrador. 

Així, la quotidianitat i la vida al carrer (o millor dit, a les terrasses, a les porteries i a les escales, però també als obradors i a les botigues del barri) conformen  el marc realista on es desenvolupa l’adolescència del protagonista.  Un marc però que també incorpora una vesant més espiritual, aquella que entronca la literatura de de Luca amb el sentiment religiós. 

Tot plegat conforma una mena de realisme màgic que ens explica una realitat on l’amistat, l’amor i el despertar sexual conviuen amb la mort, amb la mancança i amb un passat de guerra i destrucció que defineix el present.

Una lectura breu i ràpida de forta càrrega melancòlica i sentimental que, lluny de caure en la sensibleria, confronta realitats amb un estil sobri i impecable. 

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Poder popular (Manel Barriere), Un libro al día (Santi), Biombo histórico, Un día leí un libro, La antigua Biblos, Crusoe, La libreria immaginaria, Publishers Weekly, Shigekuni, Il Chaos (Francesca Castellano).

::: Enllaços: 
Erri de Luca, l'escenari, els temes.