El mestre i Margarida - Mikhail Bulgàkov

 

"(...) no tingueu mai por de res. No és prudent."

Bulgàkov, Mikhaïl. El mestre i Margarida.
Barcelona: Edicions de la Magrana / Edicions 62, 1985

Ма́стер и Маргари́та. Traducció de Manuel de Seabra.
Col·lecció Venècies, 3

::: Que en diu la contraportada...
El mestre i Margarida, l’obra magistral de Bulgàkov, ens presenta un complex mosaic de la vida russa durant les primeres dècades de la revolució. La historia es desenvolupa en tres plans: la visita del Diable a Moscou, els amors del mestre i Margarida i la condemna, per Ponç Pilat, d’un vagabund galileu anomenat Leixuà Ga-Notsri, i veritable novel·la dins la novel·la. Les malifetes del Diable en un Moscou de buròcrates i els amors tràgics de Margarida, contrasten amb la figura patètica del pobre vagabund que creu que no hi ha homes dolents. El mestre i Margarida és una al·legoria sobre les complexitats de la naturalesa humana, en la tradició dels Mestres russos Gogol i Dostoievski, i una sàtira sobre el poder. 

 ::: Com comença...
A l’hora de més calor d’una posta de sol primaveral, als Estanys del Patriarca van aparèixer dos ciutadans.

::: Moments...
(Pàg. 53) 
- (...) El seu relat és extraordinàriament interessant, professor, encara que no coincideix en res amb la història de l’Evangeli.
- Si us plau –va contestar el professor amb un somriure condescendent-. Vós sabeu certament que res del que s’escriu als Evangelis no s’esdevingué realment i si citem l’Evangeli com a font històrica...

(Pàg. 129)
- (...) No ho entenc! No ho entenc! No-ho-en-tenc!
Rimski mirava  per la finestra amb l’esguard perdut i meditava. La situació del tresorer era molt difícil. Calia fer alguna cosa immediatament, sense sortir del seu lloc, inventar justificacions normals per a esdeveniments extraordinaris.

(Pàg. 134)
(...) va haver-hi una altra esplendor i davant l’administrador va aparèixer un segon home –petit, però d’espatlles atlètiques, pèl-roig, color de foc... un núvol a l’ull i un ullal a la boca... Aquest segon personatge, que, segons sembla, era esquerrà, va donar un altre cop a l’altra orella de l’administrador. Un altre tro sonà i un xàfec va caure sobre el teulat de fusta del wàter. 

(Pàg. 149)
- (...) Què dieu messere?- va preguntar Fagot al mascarat.
- Bé –replicà aquell, pensatiu-, són homes... Els agraden els diners, però sempre ha estat així... La humanitat estima els diners sense preocupar-se de si són fets de cuir, de paper, de bronze o o d’or. Bé, són frívols... i què.... també la misericòrdia passa a vegades pels seus cors... homes corrents... en general, recorden els d’abans, només els han espatllat el problema de l’habitatge....

(Pàg. 172)
Vaig treure del calaix el pesant manuscrit de la meva novel·la i els esborrany i vaig començar a cremar-los. Fou molt difícil perquè el paper escrit crema malament. Trencant-me les ungles, desfeia els quaderns, ficava les fulls entre la llenya i els remenava amb un atiador. De tant en tant em vencia la cendra, ofegava les flames, però jo lluitava amb ella i amb la novel·la, que resistia desesperadament, però que tanmateix moria a poc a poc. Ballaven davant meu mots desconeguts, el groc pujava inexorablement per les pàgines, però els mots, malgrat tot, encara s’hi dibuixaven. Només desapareixien quan el paper quedava negre i aleshores jo les destruïa definitivament amb l’atiador.

(Pàg. 207)
En veure que les malediccions i renecs no servien per a res i que res no canviava sota el sol abrusant, va estrènyer els punys secs i, tancant els ulls, els va aixecar al cel, al sol que era cada cop més baix allargant les ombres i desapareixent finalment a la mar Mediterrània, i va exigir a Déu un miracle. Va exigir que Déu enviés la mort a Ieixuà en aquell mateix instant.

Quan va obrir els ulls, es va convèncer que al turó res no havia canviat, excepte les taques que cremaven al pit del centurió i que s’havien apagat. El sol enviava els seus raigs contra l’esquena dels executats, que miraven cap a Ierxalaïm. Aleshores Levi va cridar:

- Et maleeixo, Déu!. 

(Pàg. 240)
- (...) Sigui como sigui, hi ha sempre quelcom amagat en els homes que fugen del vi, del joc, de les dones belles, de la conversa agradable. Aquests homes són malalts, o tenen un odi secret a tot el que els envolta. És clar que potser hi ha excepcions (...).

(Pàg. 261)
- (...) com podeu conèixer els meus pensaments? –va tenir una expressió de sofriment i afegí-: Digueu-me: qui sou? De quina organització?
- Quina llauna... –va murmurar el pèl-roig i va dir en veu alta-: Ja us he dit que no sóc de cap organització. Asseieu-vos, si us plau.
Margarida va obeir sense cap objecció, però, quan s’asseia , encara va preguntar:
- Qui sou vós?
- Bé, em dic Asasel, però això no us diu res.
- I no voleu dir-me com heu conegut els fulls i els meus pensaments?
- No ho diré.
- Però sabeu alguna cosa d’ell? – va murmurar Margarida, suplicant.
- Diguem que sí.
- Us ho demano, digueu-me només una cosa... que és viu? No em feu patir!
- Bé, sí, és viu –va dir Asasel de mala gana.
- Déu meu!...
- Si us plau, sense emocions ni crits –va dir Asasel, arrugant el front. 

(Pàg. 288) 
El mag, el xantre, el fetiller, l’intèrpret, o qui sap què era ell realment, en una paraula, Koròviev, va fer una reverència  i, amb la llàntia, va fer un gest llarg a l’aire, invitant Margarida a seguir-lo.

(Pàg. 290) 
- (...) m’atreveixo a donar-vos un consell, Margarida Nikolàievna, no tingueu mai por de res. No és prudent.

(Pàg. 328)
(...) va dir Voland, mirant-lo fixament-. Ara, parlem. Qui sou?
- Ara no sóc ningú –va respondre el mestre, i un somriure li va tòrcer la boca.
- D’on veniu?
- De la casa del dolor. Jo sóc un malalt mental –va contestar el nouvingut.
Margarida no va poder aguantar aquelles paraules i va començar a plorar una altra vegada. Després, eixugant-se els ulls, va cridar:
- Quines paraules tan horribles! Quines paraules tan horribles! Ell és el mestre, messere, us he de prevenir!  Guariu-lo, que s’ho mereix!
- Sabeu amb qui parleu en aquest moment? –va preguntar Voland-. Sabeu on us trobeu?
- Sí –va contestar el mestre-, el meu veí al manicomi era aquell xicot, Ivan Desemparat. M’ha parlat de vós.
- Això mateix, això mateix –va dir Voland-, vaig tenir el gust de conèixer aquest xicot als Estanys del Patriarca. De poc m’enfolleix provant-me que jo no existeixo. Però vós creieu que jo existeixo realment?
- S’ha de creure – va dir el nouvingut-, però, és clar, quedaria molt més tranquil si pensés que vós sou el resultat d’una al·lucinació. Perdoneu-me –va afegir el mestre (...).

(Pàg. 342)
La foscor, que venia de la mar Mediterrània, va cobrir la ciutat odiada pel  procurador. Van desaparèixer els ponts penjants que unien el temple a la terrible torre Antònia, l’abisme va baixar del cel i va submergir els déus alats de l’hipòdrom, el palau Hasmoneu amb les seves espitlleres, basar, caravanserralls, travessies, estanys... Ierxalaïm, la gran ciutat, va desaparèixer com si mai no hagués existit.

(Pàg. 347)
- (...) El procurador no estima Ierxalaïm? –va preguntar l’home amablement.
- Si us plau! –va exclamar el procurador, somrient-. No hi ha a la terra cap lloc més desesperador. Ja no parlo del clima, estic malalt cada vegada que vinc aquí, però això és el menys!... Són aquestes festes!... Els mags, els fetillers, els bruixots, aquests ramats de pelegrins!... Fanàtics, fanàtics!... I què em dieu d’aquest Messies, que de sobte han començat a esperar enguany. Et trobes esperant a cada moment que hi hagi una matança sangonosa... Sempre traslladant soldats, llegint denúncies i queixes, la meitat d eles quals van dirigides contra tu mateix! Heu de reconèixer que és avorridor. Oh, si no fos el servei de l’emperador! (...).

(Pàg. 380)
(...) no es trobava ni podia trobar a Moscou cap mag conegut amb el nom de Voland.
La seva arribada no era registrada enlloc, ningú no havia vist el seu passaport o qualsevol altres papers o contracte si ningú no sabia absolutament res d’ell! 

(Pàg. 402)
- (...) Vostè no és Dostoievski –va dir la ciutadana, desconcertada, dirigint-se a Koròviev.
- Bé, qui sap! Qui sap! –va replicar aquell.
- Dostoievski és mort –va dir la ciutadana, però no molt segura.
- Protesto! –va exclamar Hipopòtam amb calor-. Dostoievski és immortal!(...).

(Pàg. 409)
- (...) què seria del teu bé si el mal no existís, i quin aspecte tindria ala terra si desapareguessin les ombres? Els home si els objectes produeixen ombres. Vet aquí l’ombra de la meva espasa. Però hi ha ombres d’arbres i d’éssers vius. No voldràs raspar tota la terra, arrencar els arbres i tot el que viu per gaudir la llum viva de la teva fantasia? Ets un estúpid.
- No discutiré amb tu, vell sofista –va contestar Leví Mateu.
- No pots discutir amb mi pel motiu que ja he mencionat: ets estúpid –va dir Voland (...).

(Pàg. 426)
- (...) Per sempre!... Cal comprendre això –va murmurar el mestre i va passar-se la llengua pels llavis ressecs i tallats. Prestava atenció a tot el que succeïa a la seva ànima. La seva emoció s’havia transformat en una ofensa profunda i aferrissada. Però no va ésser un sentiment durador, va desaparèixer i va ésser reemplaçat per una indiferència orgullosa i, finalment, va experimentar un pressentiment de pau eterna.

(Pàg. 429)
La nit s’espesseïa, volava amb ells, els estirava les capes i, arrencant-les de llurs muscles, descobria els enganys.

(Pàg. 432)
(...) Voland es va girar una altra vegada envers el mestre i va dir-: Bé, ara podeu acabar la vostra novel·la amb una frase!
El mestre semblava esperar ja, mentre romania immòbil i mirava el procurador assegut. Va posar les mans com a altaveu i va cridar i l’eco va saltar per les muntanyes desertes i nues:
- Lliure! Lliure! T’espera! (...)

(Pàg. 439) 
Van passar moltes coses més però no és possible recordar-ho tot. 

::: Què en penso...
El mestre i Margarita té una mena de força interior, una espècie d’encanteri que fascina  al lector i captiva la seva voluntat. És aquella sensació que mentre llegeixes només existeix la novel·la. I que mentre vas passant pàgines, els seus personatges s’apoderen de la voluntat d’un .

Vet-ho aquí: la plenitud; la felicitat lectora. Només d’aquesta manera s’explica que les més de 400 pàgines es facin àgils i desfilin incessants davant la dèria lectora de qui atina a submergir-se en les dèries de Voland i la seva colla diabòlica, o en la història (novel·la dintre d’una altra novel·la) revisada del Nou Testament.  

Tot plegat històries que el geni de Bulgàkov cus de manera única, creant una novel·la irrepetible: entreté, fascina, diverteix, proposa lectures entre línies i, sobretot, t’aclapara  de manera categòrica davant la destresa narrativa que demostra l’autor.

Perquè és una obra d’orfebreria fina i sàviament treballada (més de 10 anys per escriure-la, multitud de revisions, i fins i tot, uns originals cremats pel propi autor)  que aplegant  humor i crítica política, però també fantàstic, religió, amor i passió, ens ofereix una lectura intensa i immensa.  

Una immensitat derivada no pas de l’extensió de l’obra -que es llegeix fàcil i ràpidament pel ritme trepidant que li confereix l’autor- sinó per la multiplicitat de clímax sàviament distribuïts per les diferents històries i per la profusió de personatges (potser masses) que desemboquen en l’epítom final que és (literalment) pura màgia.

Gosaria dir que justament és això el que defineix la genialitat de Bulgàkov: la capacitat que té el rus per teixir els diferents fils argumentals en una única trama a cavall de la realitat i la fantasia i que tot flueixi i engrani a la perfecció.

Certament els diferents estils que empra Bulgàkov en l’escriptura de cada una d’aquestes trames, així com el paper que assigna a la veu narrativa són part s fonamentals en l’arquitectura de la novel·la.

D’aquesta manera la prosa que usa l’autor per descriure les malvestats de l’escamot diabòlic a Moscou és dinàmica, extrovertida i àgil. Podríem dir-ne que va d’acord amb el ritme d’una trama mig tenyida d’humor però també de sornegueria i de slapstick. 

Altrament, la prosa que sustenta la novel·la del Mestre, és a dir, la novel·la dins la novel·la, resplendeix amb una escriptura colossal. Molt més aplomada i sòbria ofereix una capacitat sensorial increïble en la descripció d’atmosferes, personatges i racons de Jerusalem, dels seus palaus i de les multituds que els encerclen (i sobretot, sobretot, excel·leix en la descripció de la tempesta que irromp durant l’execució dels crucificats... un moment que és una petita joia literària capaç de, almenys en el meu cas, sacsejar-te emocionalment i fer-te arribar a l’esgarrifança.

D’altra banda, el narrador, si bé durant la primera part es reserva el paper neutre d’una narració omniscient, en la segona perd aquesta serenor i comença a interactuar amb el lector, oferint comentaris d’indole punyent i sarcàstic davant dels fets narrats, arrodonint encara més la disbauxa d'una trama que no sé si titllar de realisme màgic o de fantasia costumista.

L'has de descobrir per tu mateix. Aboca-t'hi sense recança. No en llegeixes gaires coses. Arriba-hi net, sense interferències ni predisposicions. Busca la novel·la i llegeix-la..., després m'expliques com t'ha quedat el cos.   

::: Altres n'han dit...
Telèmac, Trapezi (Pere Colonge), El racó de la paraula, Letras libres (Christopher Domínguez), Confieso que he leído, Das Bücherregal.

::: Enllaços:
Mikhail Bulgàkov, sobre l'acte d'escriure i l'estat d'ànim de l'escriptor, samizdat, l'obra, el context i la seva influència, notes per capítols, els diferents plans de la novel·la, els personatges i els seus rols, les sensacions que desperta, l'ascendent sobre la música contemporànea, llegint entre línies, per què llegir-la?

::: Llegeix-la:
Rus-Anglès (html anotat, html) 

::: Mira-la:
VOSE (producció rusa de Goskino del 2005, dirigida per Vladimir Bortko)