Era una dona com les altres - Francesc Trabal

 


"(...) Aquesta ha estat la meva desgràcia. No fer res, no decidir res. Viure, però sense... ."








Trabal, Francesc. Era una dona com les altres.
Barcelona: Quaderns Crema, 1994

Col.lecció Mínima de butxaca, 53

::: Què en diu la contraportada...
Aquesta novel·la pren com a punt central la infelicitat. Dos coneguts es troben a l’enterrament d’una vella amiga, l’Erènia. En el recorregut de l’església al cementiri enceten una conversa que ens haurà d’informar de com la difunta, nena que es va fer dona sense adonar-se’n i a la qual «una parella de coloms ran de la finestra fent-se carícies li desvetllaren una mena de set que ja mai més no pogué apagar», mor en circumstàncies estranyes. De la set d’Erènia, de la impossibilitat d’apaivagar-la i de les constriccions i hipocresies de la vida social catalana del primer terç de segle tracta aquesta novel·la, que defuig tanmateix, com és habitual en Francesc Trabal, el melodrama, la psicologia o la truculència, decidit a fer passar l’acció pel fi sedàs de la ironia.

::: Com comença...
Rambles avall, entremig d’una multitud bigarrada, una mena de cuca baixa lentament, sembla que camini d’esma, fins a davant la porta d’un temple: el cap de la cuca es desfà del cos i aleshores el temple s’omple de cants fúnebres. Una miqueta més i la cuca es desfà: “L’acompanyo en el sentiment”, “Ja ho sap”, “Resignació i coratge!”, “Que Déu l’hagi perdonat”...

::: Moments...
(Pàg. 10)
La seva vida d’infant  no tingué etapes: li passà com passa sovint amb el pas d’una estació a l’altra, que anem amb abric encara i tot plegat fa calor, tenim l’estiu a sobre, infant encara, un dia sentí que, en estirar els braços per treure’s la son, el seu pit s’inflava robust i els llavis li coïen: i una parella de coloms ran de la finestra fent-se carícies li desvetllaren una mena de set que ja mai més no pogué apagar. 

(Pàg. 13)
- (...) un xicot jove no pogué dissimular un somriure. Erènia l’havia vist altres vegades, però mai no havia copsat aquell somriure, segurament perquè mai no havia florit fins aleshores. I Erènia, lluny de torbar-se, sentí que els seus llavis es precipitaven i, escapant-se de tot control, tornaren aquella incipient carícia. Maroma invisible, aquells somriures es toparen fent caure tot un passat de joguines (...).

(Pàg. 24)
- (...) sentí la veu del mar i veié que la contemplava amb aquell esguard tan blau, que no estigué més temps a lliurar-s’hi i en apassionada follia s’hi tirà tota ella, tot el seu cos xopant-se de mar, una mena d’amant insaciable que l’acollia amb fúria tombant-la d’un cantó a l’altre: l’aigua besant-la pertot, l’aigua xiulant-li una mena d’amor a l’orella, fent-li brillar les dents, encenent-li els ulls i estirant-li la cabellera (...). 

(Pàg. 42)
(...) un gros llum de vidres omplia de reflexos la catifa persa i un joc de cadires tirant a un Lluís XIV, però de Lluís XIV quan devia fer els darrers badalls. 

(Pàg. 49)
“Ara veig més clar que aleshores què significaven aquells ulls tímids. Ara potser endevino per què Erènia abaixava els ulls i es perdia en les aigües turbulentes de les seves passions sotmeses a un gronxament insistent entre una constant atracció misteriosa que no es decidia a estripar (...). 

(Pàg. 57)
(...) entrava llançant-me al rostre aquell riure del dia abans, de tot el seu cos sortien sagetes de resplendor, el seu vestir era una simple excusa. I vaig agafar-li els braços amb èxtasi. Probablement només vaig dir-li el seu nom, i sé, això sí, que de seguida ens besàrem.

(Pàg. 72)
Allò, allò s’havia acabat realment, aleshores, per sempre més. Quan tornaríem a pensar-hi, quan tornaríem a reconstruir-ho, ara mateix per exemple, ja fóra diferent. Aquella realitat no s’animaria mai més. 

(Pàg. 73) 
- (...) I ara què farà en Manyosa?
En Manyosa era el marit d’Erènia. ¿Què faria? ¿Què volia dir? ¿Què havia de fer? ¿Què faríem tots plegats? Viure.  ¿Quin remei ens tocava? Viure fins que Algú ens aturés. Viure sense saber com ni per què. 

(Pàg. 87)
(...) T’imagines un lector de novel·les sense novel·les? ¿Què fora de llur vida sense recórrer pausadament, fixant-se en els detalls més insignificants, les pàgines que els novel·listes han escrit? I arriben a establir un paral·lel significatiu: es creuen que la vida dels altres els pertany, és a dir, que s’ha fet per a ells, que la gent viu només perquè ells els contemplin la vida, talment com els lectors assaboreixen les sobres que els cauen a les mans, perquè en el seu subconscient tenen idea que allò s’ha escrit per a ells; més ben dit, que en certa manera ells ho han provocat, que ells en són les únics creadors.  ¿Que fóra d’una novel·la (es pensen) sense algú que la llegís? (...)

(Pàg. 99)
(...) Jo, que havia anat al matrimoni sense prevencions, sense com aquell qui diu aprenentatge, no vaig pas quedar-ne decebuda. ¿De què? Si mai no m’havia imaginat com podia ésser; només vaig adonar-me que era un estat avorrible, d’enuig perpetu.

(Pàg. 103)
(...) Cercava d’aixecar dintre meu una llar en la qual plàcidament acomodar-me, quietament, pacíficament, sense ambicions, sense moviment. ¿Però quina llar podia imaginar-me? Sense fills! Sense ningú per a estimar, sense ni mobles ni aire una miqueta meus! ¿Què havia de fer? ¿Què t'imagines que podia fer? ¿Què hauries fet?
- No ho sé, Erènia –vaig dir-li.
- Jo no vaig saber-ho, tampoc. Encara no ho sé. Aquesta ha estat la meva desgràcia. No fer res, no decidir res. Viure, però sense...

::: Què en penso...
Endinsar-se en la narrativa de Francesc Trabal és fer una aposta ferma per una estona de lectura amena i, sobretot, força lúdica. I és que el sabadellenc no només trumfa amb humor i  sàtira el joc establert amb el lector a les seves novel·les. Els seus textos abunden en propostes narratives del tot innovadores, si més no en l’ambient literari català del primer terç del segle XX.

Així, magnificar la novel·la Era una dona com les altres fixant-se només en la seva temàtica atrevida- un retrat d’una profunditat psicològica incontestable (però certament satíric) al voltant d’una  protagonista  que, ja des de la primera pàgina, sabem que és morta- és només una part dels elogis.

El que realment xala de la novel·la de Trabal –a la vegada que esdevé la seva part més lúdica i notable- és el tractament que fa de la veu narradora i que converteix la novel·la en una peça tècnicament sorprenent i literàriament propositiva.

De fet, el retrat de 360º de la protagonista no deixa de ser un joc constant entre uns narradors intra i  extradiegètics. Així, els dos respectius discursos construeixen sengles relats dissemblants però que, quan el lector els confronta, proposen una complementarietat que permet comprendre totalment el retrat de l'Erènia, la protagonista finada.

A la vegada, aquestes veus narratives conformen l’estructura de la novel·la en dues parts ben diferenciades. La primera: un llarg monòleg d’un conegut de la protagonista que comprèn una descripció força naturalista i a la vegada -fruït de l’amor platònic que sent aquest narrador per ella- un retrat interior i psicològic punyent. D’aquesta manera situa, presenta i descriu el personatge des d’un punt de vista força virtuós i idealitzat.

La segona part ve definida per un punt de vista narratiu diferent: el d’un conegut del primer narrador que, lliure de lligams emocionals amb la difunta, aporta més crítica i menys tendresa. És en aquesta part on la capacitat irònica i humorística de Trabal pren el relleu a la contenció i transmuta el classicisme del relat en una mena de caldo paròdic on suren moralitat, religió i hipocresia burgesa.

Perquè de fet, l’Erènia és el pal de paller d’una passió a dues bandes. Una passió que, desaprofitada per uns i malentesa pels altres, porta la protagonista a un neguiteig emocional i finalment, a la mateixa mort.

I és justament aquesta protagonista difunta i la gestió humorística que fa del drama, sumada al tractament de les dues veus narratives i als els jocs metaliteraris típics i habituals en la narrativa de Trabal, que -tot contraposant modernitat a classicisme-, demostren el caràcter trencador de l’autor.

Encara més; perquè quan el lector arribi literalment a la darrera pàgina, Trabal -que durant la novel·la ha flirtejat amb el rol de narrador/apuntador-  el sorprendrà amb un agosarat cop d’efecte final que proposa un enfocament alternatiu ( i enlluernador)  a la conclusió de la trama. Això sí, malgrat ser un cop final d’una modernitat espatarrant, també és, per la seva precipitació, brevetat i poc recorregut literari, un final certament abrupte.

En definitiva, i reprenent l’argument del principi, la literatura de Francesc Trabal agradarà més o agradarà menys al lector, però és innegable que no avorreix. I és que la proposta literària moderna i innovadora del vallesà no està gens renyida amb la prosa distingida i fluida que en caracteritza la seva ploma. Inclús en els moments més còmics.

 
::: Enllaços:
Francesc Trabal, dissecció de la novel·la.




Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli

El baró rampant - Italo Calvino