Palomar - Italo Calvino

 


"(...) Cadascú és fet d’allò que ha viscut i de la manera en què ho ha viscut, i això ningú no li ho pot llevar."

"(...) Cadascú és fet d’allò que ha viscut i de la manera en què ho ha viscut, i això ningú no li ho pot llevar." 

"(...) Cadascú és fet d’allò que ha viscut i de la manera en què ho ha viscut, i això ningú no li ho pot llevar."

Calvino, Italo. Palomar
Barcelona: Laia, 1985

Palomar. Traducció de Maria Antònia Oliver.
Col·lecció El Mirall i el Temps 


::: Què en diu la contraportada...
Palomar, l’heroi de Calvino, és un personatge del tot infreqüent tant en la realitat com en la ficció lideraria. Malauradament. Per al lector serà una veritable descoberta i, bo i seguint-lo de la mà, farà el no gens fàcil aprenentatge d’endinsar-se suaument, però alhora àvidament, en les deus poètiques que s’amaguen al darrera de qualsevol fet aparentment insignificant de la vida quotidiana. Palomar se submergeix una vegada  una altra en la contemplació de tot de petits fenòmens isolats, gairebé imperceptibles, com si fossin fets decisius i com si al món no hi hagués res més, com si més enllà no existís ni l’abans ni el després. I tot seguit el lector s’adona que l’objectivitat i la immobilitat de l’observació esdevé narració dinàmica, aventura, peripècia enlluernadora que posa en joc els ressorts més pregons de l’home. Com més l’autor ens circumscriu en l’experiència immediata, amb major força es commou la nostra intimitat prenent na perspectiva vertiginosa: cadascun d’aquells petits fets isolats conté l’infinit. I és així com sorgirà la pregunta cabdal plantejada per Palomar-Calvino: ¿És possible –a força d’apropar-nos-hi i d’aprofundir-hi- d’arribar a trobar-nos en pau amb l’univers? ¿I de viure en pau amb nosaltres mateixos? Es tracta, senzillament, d’una proposta poètica de bellesa extraordinària capaç de fer més atraient la visió del nostre món desballestat. 

::: Com comença...
La mar està suaument encrespada i les ones menudes baten la vorera sorrenca. El senyor Palomar està dret a la vorera i mira una ona. No és que estigui absort en la contemplació de les ones. No està absort perquè sap bé allò que fa: vol mirar una ona i la mira.
Lectura d’una ona. 

::: Moments...
(Pàg. 10)
(...) mirar les ones seria per a ell un exercici molt encalmant i el podria salvar de la neurastènia, de l’infart i de l’úlcera gàstrica. I potser podria ser la clau per dominar la complexitat del món, en reduir-la al mecanisme més senzill. 
Lectura d’una ona. 

(Pàg. 20)
El senyor Palomar pensa en el món sense ell: el món immens d’abans del seu naixement i el món, prou més ombrívol, de després de la seva mort; intenta imaginar el món abans de l’existència dels ulls, de qualsevol ulls; i un món que demà, per catàstrofe o per corrosió lenta, quedi cec. ¿Què passa (passà, passarà)  en aquell món?
L’espasa del sol. 

(Pàg.30) 
(...) el senyor Palomar, en canvi, deixa que de la boira del seu monòleg interior emergeixin sons articulats dispersos, i confia que en resulti, si no l’evidència d’un sentit complet, almenys el clarobscur d’un estat d’ànim.
El xiulet de la merla. 

(Pàg. 37)
Ningú no mira la lluna de capvespre i justament és llavors que té més necessitat del nostre interès, car la seva existència encara és dubtosa. És una obra blanquinosa que aflora en el blau intens del cel, carregat de llum solar. ¿Qui ens assegura que també aquesta vegada se’n sortirà de prendre forma i lluminositat?
Lluna de capvespre.

(Pàg. 45)
Quan hi ha una bella nit estelada, el senyor Palomar diu: -Haig d’anar a mirar els estels-. Diu justament –Haig-, perquè odia el menyspreu i pensa que no és just menysprear tota aquella quantitat d’estels que se li posa a disposició.
La contemplació dels estels.

(Pàg. 49)
De coneixement mític dels astres només capta besllums vagarosos; del coneixement científic, els ecos divulgats pels diaris; desconfia del que sap; el que ignora li té l’ànim en suspens. Aclaparat, insegur, es posa nerviós davant els mapes celestes com davant els horaris de tren, fullejats a la recerca d’una coincidència. 
La contemplació dels estels.

(Pàg. 53)
Els coloms que fa un temps alegraven les places amb el seu vol han tingut com a successors una progènie degenerada i bruta i infecta, ni domèstica ni salvatge, sinó integrada a les institucions públiques i, com a tal, inextingible.
Des del terrat.

(Pàg. 62)
(...) el senyor Palomar ha decidit de limitar-se a mirar, a aturar-se en els detalls mínims del poc que aconsegueix veure, concentrar-se en les idees que allò que veu li suggereixen.
La invasió dels estornells.

(Pàg. 71) 
El senyor Palomar voldria copsar en les seves mirades un reflex de la fascinació d’aquells tresors, però els rostres i els gestos només on impacients i fugissers, de persones concentrades en elles mateixes, amb els nervis en tensió, preocupades per allò que hi ha i allò que no hi ha. Ningú no li sembla digne de la glòria pantagruèlica que s’estén al llarg de les vitrines i damunt els mostradors.
Un quilo i mig de confit d’oca.

(Pàg. 72)
Es pregunta si la seva goluderia no és, sobretot, mental, estètica, simbòlica. Potser, per molt sincerament que ell estimi els fiambres, els fiambres no l’estimen. Senten que la seva mirada transforma cada vianda en un document de la història de la civilització, en un objecte de museu.
Un quilo i mig de confit d’oca. 

(Pàg. 74) 
Darrera cada formatge hi ha una pastura d’un verd diferent sota un cel diferent: prats escrostonats de sal que les marees de Normandia depositen cada vespre; prats perfumats d’aromes al sol ventós de Provença; hi ha ramats diferents, els uns criats en estables i els altres en transhumàncies; hi ha secrets d’elaboració transmesos a través dels segles. Aquesta botiga és un museu: tot visitant-la, el senyor Palomar sent, darrera cada objecte, com al Louvre, la presència de la civilització que li ha donat forma i de la qual pren forma.

Aquesta botiga és una diccionari; la llengua és el sistema dels formatges en el seu conjunt (...).
El museu dels formatges.

(Pàg. 76) 
Les reflexions que la carnisseria inspira a qui hi entra amb la cistella, impliquen coneixements que durant segles han anat passant a branques diverses del saber: la capacitat de la carn i dels talls, la millor manera de coure cada bocí, els rituals que ajuden a apaivagar els remordiments per la mort d’altres vides amb la finalitat d’alimentar la pròpia. La saviesa carnissera i la culinària pertanyen a les ciències exactes, verificables amb experiments, i tenen present els costums i les tècniques que varien de contrada a contrada; en canvi, la saviesa sacrifical està dominada per la incertesa i ha caigut en l’oblit de fa segles, però pesa obscurament damunt les consciències com una exigència inexpressada.
El marbre i la sang. 

(Pàg. 80)
(...) es pregunta el per què del seu interès per les girafes. Potser és perquè el món al seu voltant es mou de manera inharmònica i ell continua esperant descobrir-ne un dibuix, una constant. Potser perquè ell mateix sent que actua impulsat per moviments mentals no coordinats, que sembla que no tenen res a veure els uns amb els altres, i que cada vegada és més difícil fer quadrar en qualsevol model d’harmonia interior.
La cursa de les girafes.

(Pàg. 83)
(...) allò que per a l’home és la recerca d’una via de sortida de l’espant de viure: assumir-se un mateix en les coses, reconèixer-se en els signes, transformar el món en un conjunt de símbols (...).
El goril·la albí.

(Pàg. 87)
(...) ¿Què esperen, o què han deixat d’esperar? ¿En quin temps estan immersos? ¿En el temps de l’espècie, al marge del curs d eles hores que passen des del naixement fins a la mort de l’individu? ¿O en el temps de les eres geològiques que desplaça els continents i endureix la crosta de les terres emergides? ¿O en el lent refredament dels raigs del sol? El pensament d’un temps fora de la nostra experiència és insostenible. Palomar s’apressa a sortir del pavelló dels rèptils, que només es pot freqüentar de tant en tant i de passada.
L’ordre dels escatosos. 

(Pàg. 93)
(...) a condició que hom estigui segur de veritat de tenir una individualitat de la qual alliberar-se, d’estar mirant el món des de l’interior d’un jo que es pugui dissoldre i esdevenir només mirada. Però és justament aquest punt de partida que requereix un esforç d’imaginació suplementari, dificilíssim de portar a terme quan el propi jo està aglutinat en una gernació compacta que mira amb els seus mil ulls i recorre amb els seus mil peus l’itinerari obligat de la visita turística.
La marjada de sorra.

(Pàg. 96)
(...) el joc de la interpretació, la lectura al·legòrica sempre li han semblat un exercici soberbi de la ment.
Serps i calaveres.

(Pàg. 97)
És impossible no interpretar, com és impossible deixar de pensar.
Serps i calaveres.

(Pàg. 101)
A una època i a un país on tothom fa mans i mànigues per proclamar opinions o judicis, el senyor Palomar ha agafat el costum de mossegar-se la llengua tres vegades abans de fer qualsevol afirmació. Si a la tercera mossegada encara està convençut de la cosa que anava a dir, la diu; si no, muts i a la gàbia. De fet, passa setmanes i mesos sencers en silenci.
De mossegar-se la llengua.

(Pàg. 102)
Haver pensat rectament no és un mèrit: estadísticament és gairebé inevitable que entre les moltes idees arriscades, confuses o banals que es presenten en ment, alguna sigui perspicaç o fins i tot genial; i com que se li ha acudit a ell, ben segur que se li haurà acudit a algú altre.(...)

De fet, també el silenci pot ser considerat un discurs, en tant que refús de l’ús que altres fan de la paraula; però el sentit d’aquest silenci-discurs rau en  les seves interrupcions, és a dir, en allò que es diu de tant en tant i que dóna un sentit a allò que es calla.
De mossegar-se la llengua.

(Pàg. 111)
Després d’una sèrie de desaventures intel·lectuals que no val la pena recordar, el senyor Palomar ha decidit que la seva activitat principal serà mirar les coses des de fora.  Un poc miop, distret, introvertit, no correspon per temperament al tipus humà que se sol definir com un observador. I no obstant això, sempre li ha passat que certes coses – una paret de pedra, una closca de cargol, una fulla, una tetera- se li presenten com demanant-li una atenció minuciosa i prolongada (...).
El món mira el món.

(Pàg. 119)
L’alleujament de ser mort hauria de ser això: eliminada aquella taca d’inquietud que és la nostra presència, l’únic que compta és l’extensió i la successió de els coses sota el sol, en la seva serenitat impassible.
Com aprendre a ser mort.

(Pàg. 122)
Cadascú és fet d’allò que ha viscut i de la manera en què ho ha viscut, i això ningú no li ho pot llevar.  Qui ha viscut sofrint roman fet del seu sofriment; si pretenen llevar-li-ho, ja no és ell.
Com aprendre a ser mort.

::: Què en penso...
Un llibre que comença amb la descripció d’una onada a la platja i acaba amb reflexions sobre la mort del cos humà i el caos que defineix el cosmos no és un llibre del que sembli fàcil fer-ne una ressenya o de recomanar. Amb tot, la lectura de Palomar és fascinant.

I és que llibres com Palomar són els que marquen la diferencia en l’univers literari. Sense grans escarafalls Italo Calvino descriu una sèrie d’experiències, reflexions i vivències que, com si d’un lloc comú es tractés, el lector identifica i sent (i viu) com a molt properes.

La de Palomar és un tipus de literatura preciosista. No pas en la forma sinó en el contingut. Una mena de peça d’orfebreria literària que, com més la llegeixes (i hi reflexiones), més brilla. Una joia d’aquelles que, sorgint del passat, són necessàries avui en dia per donar-se’n compte de la mediocritat que regna en les taules i lleixes de les llibreries.

Palomar és un llibre de lectura lenta. Mecànicament no és un llibre difícil de llegir. Però és una lectura que topa constantment amb la estimulació de la meditació, ja sigui obligant a fer una segona mirada molt més analítica al que ens envolta, ja sigui amb l’acceptació de l’existència d’enigmes en coses i fets quotidians. És per tant una lectura activa.

La novel·la (és una novel·la?) d’Italo Calvino es composa de petits contes, episodis o vinyetes, potser fins i tot, en alguns casos, podríem titllar-los de petits assajos. Tots ells protagonitzats o generats per Palomar, una mena d’alter ego de l’autor, personatge que proposa una mirada analítica sobre la realitat que ens envolta.

Calvino, amant de correlacions numèriques i de la combinatòria, estructura aquests “moments” de forma particular: narracions objectives/descriptives a partir de les sensacions corporals; narracions interpretatives a partir del sistema semiòtic /cultural en el que vivim; i narracions especulatives sobre aspectes filosòfics que enquadren la nostra vida.

Palomar és per tant un personatge instrumental al servei d’un autor que es planteja els motius i les causes últimes de les petites coses que ens rodegen i a les que no hi donem importància (una onada, un cos nu, una posta de sol, la gespa d’un jardí, les cues en un comerç) i del grans enigmes còsmics i filosòfics que emmarquen la nostra vida tot i que no comprenem en la seva totalitat (l’univers, el temps, la mort). Calvino els eleva a categoria i n’extreu una narrativa que, malgrat la prosa, té molt de poètica.

En certs moments Palomar m’ha fet pensar amb el Mitologies de Roland Barthes. Seria massa agosarat considerar-los una antítesis complementària? Una mena de ying i yang? I és que el llibre de Calvino té molt de semiològic. Així, partint de la fenomenologia acaba estructurant una cosmogonia (molt particular) del signe.

De fet Calvino, a Palomar, va en cerca d’un equilibri entre l’allò íntim i l’allò universal. Va d’allò particular i visible a l’allò genèric i intangible. Des d’aquest punt de vista és una novel·la (encara no sé si en podem dir novel·la) que parteix de la realitat per arribar a l’abstracció.

En definitiva, testament intel·lectual de l’autor (va publicar-se poc abans de la seva mort), Palomar és una reivindicació de la mirada assossegada. L’assoliment del coneixement mitjançant l’observació analítica i íntima. 

 Calen més Calvinos.

::: Altres n'han dit...
Encuentros de lecturas, Tartaruga Máxima, Inonauta, TrabalibrosCualia (Blas Matamoro), Ficción nuclearAthenae Noctua, Erica.

::: Enllaços:
Italo Calvino, Palomar observador, novel·la, poema, assaig?, epistemologia.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

El gobelet dels daus - Max Jacob