Tardor - Ali Smith

 



"Heus ací una història antiga tan nova que encara està passant, escrivint-se ara mateix sense saber on ni com acabarà."
 





Smith, Ali. Tardor.
Barcelona: Raig Verd, 2019

Autumn. Traducció de Dolors Udina.
Col·lecció Raigs globulars, 34




::: Què en diu la contraportada...
Arriba la tardor. L’Elisabet observa els canvis en el seu entorn després d’un estiu que ho ha capgirat tot al seu país. Els governs deceben, les opinions es polaritzen, el temps passa… No pot evitar que les relacions de les persones que l’envolten es transformin, igual que ho fan les estacions, però sempre queda lloc per a l’esperança.

Tardor és el primer llibre del quartet estacional d’Ali Smith, una obra lluminosa que reinventa les formes clàssiques d’escriptura i de relacionar-se amb el nostre present a través de la literatura. Ali Smith és una de les escriptores més importants i provocadores en llengua anglesa, i ha guanyat premis tan prestigiosos com el Costa Book Award, el Folio Prize, el Baileys o el Goldsmith. Ha estat finalista quatre vegades del Man Booker Prize.

::: Com comença...
Era el pitjor dels temps, era el pitjor dels temps. Un altre cop. Això és el que passa amb les coses. Es descomponen, sempre ho han fet, sempre ho faran, forma part de la seva naturalesa.  

::: Moments...
(Pàg. 50)
(...) l’ha agredit amb un ganivet. Com si dispara-li no fos prou. Però ja és una noticia antiga. Temps enrere, una noticia així hauria durat un any. Però ara les notícies són com un ramat d’ovelles que corre a tota velocitat cap a un penya-segat.

(Pàg. 61)
M’agradaria molt ser reina, va dir l’Elisabeth, així també estaria sempre envoltada d’art pretensiós.

(Pàg. 62)
Molt content d’haver-vos conegut totes dues. Per fi.
Què vol dir, per fi?, va dir l’Elisabeth. Només fa sis setmanes que vivim aquí.
Amics de tota la vida, va dir ell. De vegades els hem d’estar tota una vida.

(Pàg. 66)
Estic cansada de les notícies. Estic cansada de com fan que semblin espectaculars coses que no ho són i de la naturalitat amb què es tracten coses que són realment horribles. Estic cansada de les invectives. Estic cansada de la ràbia. Estic cansada de la mesquinesa. Estic cansada de l’egoisme. Estic cansada que no fem res per aturar-ho. Estic cansada de com ho encoratgem. Estic cansada de la violència que hi ha i estic cansada de la violència que vindrà, que està arribant, que encara no ha arribat. Estic cansada de les mentides. Estic cansada dels mentiders santificats. Estic cansada de com aquests mentiders ha deixat que passés això. Estic cansada d’haver de preguntar-me si ho han fet per pura estupidesa o expressament. Estic cansada dels governs que menteixen. Estic cansada de la gent que ja no li preocupa que ens menteixin, Estic cansada que em facin sentir tanta por. Estic cansada de l’animositat. Estic cansada de la pusil·lanimositat.
Em sembla que aquesta paraula no existeix, diu l’Elisabeth.
Estic cansada de no saber les paraules exactes, diu la mare. 

(Pàg. 77)
La llengua és com les roselles. Només cal moure la terra del voltant i, quan ho fas, brollen les paraules adormides, d’un roig intens, fresques, esclatants. Llavors les inflorescències es mouen i cauen les llavors. I sempre hi ha més llengua a punt de brollar. 

(Pàg. 112)
Som en un temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg.
És la fi del dialeg.

(Pàg. 118) 
No es tracta de fer un món, va dir l’Elisabeth, quan ja hi ha un món. Hi ha el món, i hi ha la veritat sobre el món.
Vols dir que hi ha la veritat i hi ha les versions fabricades de la veritat que ens diuen sobre el món, va dir en Daniel.
No. El món existeix. Les històries es fabriquen, va dir l’Elisabeth.
Però no són menys veritat per això, va dir en Daniel.

(Pàg. 164)
Viatjar en el temps és real, va dir en Daniel. Ho fem contínuament, a cada moment, a cada minut.

(Pàg. 171) 
Heus ací una història antiga tan nova que encara està passant, escrivint-se ara mateix sense saber on ni com acabarà. 

(Pàg. 184)
L’Elisabeth va fer una ganyota. Cada matí, quan es desperta, se sent enganyada per alguna cosa. El següent que pensa és la quantitat de gent que se sent enganyada per alguna cosa en tot el país, independentment del que hagin votat. 

(Pàg. 193)
Oblidar està bé, saps?, li va dir. És bo. De fet de vegades hem d’oblidar coses. Oblidar-les és important. Ho fem expressament. Vol dir que descansem una mica. M’escoltes? Hem d’oblidar. O no podrem tornar a dormir mai més. 

(Pàg. 233)
(...) hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta.
I quin color que té, mireu. 

::: Què en penso...
Imagineu-vos un collage,... n’heu fet mai?. Tardor ho és. Un collage d’idees, un batibull de reflexions, un repertori de fets històrics, de reivindicacions i crítiques de caire social i cultural. De fet, Tardor és un retrat sobri, colpidor i emocionalment impactant sobre el pas del temps.

Un servidor ha experimentat sensacions molt controvertides durant la lectura. D’entrada cal felicitar-nos per això... que una novel·la sigui capaç de provocar reaccions al lector ja és un bon primer pas. Però a més, que a banda d’impactar, proposi un camí narratiu del tot inusual, escapant-se de l’estereotip narratiu habitual, ja és una aposta de valor que cal tenir en compte si un es considera un lector amb un mínim d’exigència. 

D’entrada, la novel·la de la Ali Smith costa. El component oníric és present a les primeres pàgines de forma contundent.  Això defineix uns requeriments d’entrada a la lectura força alts. Gairebé reptant al lector. 

D’altra banda, i pel que respecta al camp temàtic, la novel·la abasta múltiples dimensions. Va de l’allò més íntim i emocional, a l’allò més genèric i social. Des de la consciència pròpia, al sistema social. Va de la identitat com a individu i de la identitat com a col·lectiu i de com la primera fagocita a la segona. De l’egoisme emergent contra l’altruisme en retirada. Va de la identitat femenina i de la identitat de la dona en la història recent del Regne Unit.  De tot això va. 

És un llibre de presències (l’escàndol Profumo, la literatura, el PopArt que esclata a la dècada dels 60’s, el Brèxit que s’emporta per endavant molts anys de construcció europea), però també d’absències
(l’element oníric que comentàvem abans, els personatges que tot i ser-hi, no apareixen, els llaços i compromisos socials que es desfan con sucre en aigua i, sobretot, l’absència de la Veritat en qualsevol discurs o ideologia). Són aquestes absències les que ajuden a donar el contrapunt al realisme trepidant (a la lletjor i desconcert quotidiana) que emplena la resta de pàgines.

La càrrega crítica de la novel·la es centra sobretot en el declivi ideològic imperant en la nostra època. Iniciat en els discursos polítics més abrandats i empoderat amb l’actuació vergonyant dels mitjans de comunicació a nivell internacional. Davant d’aquestes realitats, els protagonistes només poden defensar-se acollint-se a la mística de l’Art. Allò que dèiem, presències i absències. 

Tècnicament, la novel·la de l’escocesa també té molt a dir. Està escrita d’una manera molt directe. (M’atreviria  a dir que) l’autora l’ha escrit de manera arrauxada, sense buscar-ne activament la perfecció formal o la bellesa canonitzada. Ans el contrari, sabent en tot moment les tecles a tocar per disposar d’un to i d’un estil propi suficients i amb prou base per suportar tot l’aparell narratiu.  Així, a banda de prescindir d’algunes convencions formals (sobretot en els diàlegs), i d’alternar sense manies els temps verbals segons personatges o situacions (aconseguint un gran dinamisme), el que més em sorprèn de la prosa de la Smith és que sacrifica expressament (ex-pres-sa-ment) moltes explicacions i/o descripcions que haurien de situar personatges i accions en la ment del lector. En canvi, té molta cura en barrejar de manera molt hàbil l’humor (o potser el cinisme)  amb la delicadesa i la sensibilitat. Aquest fet, tot i l’estructura calidoscòpica i multitemàtica que conforma la novel·la, li confereix un to narratiu molt proper i empàtic que enganxa al lector i l’ajuda a avançar en la seva lectura. 

D’altra banda, la de la Smith, també és una prosa no conformista. No només explica, no només narra. També ofereix un component líric important. De fet, durant la lectura, el text manifesta - ja sigui per ritme, ja sigui per estructura- una mena de sensació, diguem-ne melodia, que acompanya al lector durant la lectura, tot lligant emocionalment situacions, escenes i personatges en una proposta atípica però –crec- molt efectiva. 

Aquest cos calidoscòpic que estem llegint s’estructura en diferents escenes -cada una d’elles amb una identitat i desenvolupament propi- que es van alternant al llarg de la novel·la de manera correlativa i que serveixen de teló de fons per il·lustrar la relació entre els dos protagonistes de la novel·la. Sovint, aquestes escenes, tenen un punt de partida en la quotidianitat (en les coses petites, diàries, comuns) que serveix per avançar cap a la revisió o crítica de conceptes/realitats socials o culturals: art, feminisme, literatura, crisi dels refugiats, immigració, oci de masses, gestió política, burocràcia, televisió,...

Així, tot plegat acaba funcionant com un gran metàfora sobre el final d’una etapa i la  proximitat d’una època incòmode (vet aquí la raó de ser de la “Tardor”).

De fet, aquesta novel·la no ofereix una literatura confortable ni en fons ni en forma. En tot cas, és una proposta molt estimulant pel lector. La novel·la l’obliga a pensar en la seva pròpia realitat, en una mena de joc de miralls, d’altra banda disposats amb tota la intenció per l’autora escocesa.

Qüestionar el nostre estil de vida mitjançant la literatura.  Aquest és el valor principal de la proposta de l’Ali Smith: l’aspecte crític, de no conformisme, de lluita, de renovació. En aquest sentit, sens dubte, és un llibre valent i propositiu. 

En resum, és una piconadora.  Una commoció.  Un sacseig de consciències. Característiques que, siguem clars, caldria demanar a qualsevol obra literària que volgués passar a la posteritat. 

::: Enllaços:
Ali Smith, contextualitzant l'autora, baròmetre del seu temps, l'autora en parla, l'autora sobre el paper del Brèxit en la seva novel·la, London Swinging, Pauline Boty, Christine Keeler, Brèxit.


Comentaris

  1. Aquest cap de setmana, a la fira LiberisLiber de Besalú, me'l vaig estar mirant. I acabo de decidir que EL VULL.
    Boníssima ressenya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli