Ignot - Manuel Baixauli

 



"(...) no ha conegut mai ningú amb tant de talent per a no destacar, per a, sense ocultar-se, passar desapercebut."






Baixauli, Manuel. Ignot.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020

Col.lecció Escafandre, 12
 

::: Que en diu la contraportada...
Quan Mateu, un pintor en hores baixes, rep l’encàrrec d’il·lustrar els textos d’un escriptor anomenat Crisòstom, accepta sense pensar-s’ho dues vegades. Però qui és, realment, Crisòstom? Per què no ha transcendit, la seva obra? A poc a poc, Mateu descobrirà un personatge humil però fascinant, un geni desconegut, i se submergirà en un món insòlit, ple de miralls i poblat per individus solitaris i esquius.

Imaginativa, enginyosa i enlluernadora, Ignot és una novel·la que gira al voltant de la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració. Manuel Baixauli, un dels autors més singulars de les nostres lletres, ens ofereix una veu literària única i una demostració de capacitat narrativa de primer ordre.

::: Com comença...
Una vesprada de tardor del 2003, havent vist cinc exposicions d’art que l’havien deixat indiferent, havent regirat un munt de prestatges de llibreries on havia adquirit tres volums d’autors desconeguts, Mateu entrà, exhaust, panxabuit, en una cafeteria.

::: Moments...
(Pàg. 20)
No tenia ni pinta d’escriptor. Quina pinta tenen els escriptors? Hi ha incomptables variants de físics d’escriptors, al llarg de la història, però a quasi tots aquests físics els escau, d’alguna manera, la paraula escriptor.

(Pàg. 32)
Tots ens hauríem d’actualitzar el nom, pensava Crisòstom, a mesura que avança la vida i evolucionem. Si no som iguals, no ens hauríem de dir igual. 

(Pàg. 43)
(...) era de fiar, no li sabia greu dir les veritats a la cara. Crisòstom necessitava veritats, i no elogis. Els elogis, quasi mai merescuts, atordeixen. 

(Pàg. 51)
L’ànima està plena de focs dispersos, alguns esmorteïts, d’altres de viva flama, d’altres ja cendra. Qui escriu recorre, inspeccionant-los, aquests focs i  és d’ací que alimenta la seua obra. Una ànima sense focs –apagats o incandescents- no pot escriure, està literàriament morta. 

(Pàg. 57)
(...) era una obra “fallida”, una punyetera merda!, dit clar, que no convenia fer pública, que, en cas d’editar-se, condemnaria la seua carrera. Com crema, la veritat! Com abisma l’ànim! És per això que tothom busca que li passen la mà per l’esquena, que li llepen el cul, per ni mirar-la als ulls, la veritat. Tothom es destensa, es fon, davant d’un elogi. La veritat crema, però desintoxica. L’elogi immerescut –quasi tots ho són- és droga. És verí. 

(Pàg. 58)
Quanta gent, en qualsevol lloc del món, té talent literari? No és, aquest, un privilegi reservat a poquíssims? 

(Pàg. 63)
(...) Als articles, en canvi, em desfogue, transpire. M’ixen a raig. Soc un brollador de tres mil caràcters. Sempre me’n passe, de paraules, i després retalle, m’encanta retallar, traure el greix, depurar el text. 

(Pàg. 115)
Té una  cabellera marró que li vessa per davant d’uns ulls que, sota celles frondoses, apunten lluny, qui sap cap a on; ulls intensos, de profeta. 

(Pàg. 118)
(...) els premis, per a ell, només tenien sentit si servien per a destacar noves aportacions, sobretot si servien per a donar a conèixer noms desconeguts per al públic, i que no havien de convertir-se mai en el búnquer d’una editorial per a protegir els seus interessos. 

(Pàg. 120)
- (...) L’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural, que necessita solitud i un entorn eixorc, de menyspreu, per a créixer. És el seu medi natural. Si el trasplantes, mor.
- La frustració, la misèria, també poden enfonsar un talent – vaig dir.
Edmund feu un somrís dosificant i assentí.
- És un risc que cal assumir –feu-. Sense riscos, no hi ha excel•lència (...).

(Pàg. 146)
- (...) Necessitem creure: en la ciència, en el vegetarianisme, en una ideologia, en la raó, en la resurrecció de les ànimes, tant és. Creure. Tothom fabrica mites o empra mites ja fabricats. Bach, Gandhi, Che Guevara. Inclús l’individu més nihilista té els seus mites. El paper abans atribuït a un sant, ara el pot representar un escriptor, un cantant, un esportista d’èlit.

(Pàg. 150)
(...) no ha conegut mai ningú amb tant de talent per a no destacar, per a, sense ocultar-se, passar desapercebut. 

(Pàg. 158)
- (...) tant costerut o veu, fer una novel·la?
- Imaginar-la, viure-la, no. Ho faig cada vesprada mentre passege. Habite una novel·la rere l’altra, sense planificar, deixant-me dur.
- No ho pot escriure?
Crisòstom torna a mira el mar.
- Em fa pànic.
Potser era un bon actor, i el talent que li mancava per a escriure i per a tantes altres coses, el tenia per a mentir. 

(Pàg. 225)
De què depèn, l’èxit? Com i per què es produeix? Hi ha el talent, és clar; hi ha la sort; hi  ha el moment, el lloc, les circumstàncies, favorables o no. Tanmateix, l’èxit no és fàcil de preveure. Esquiva sovint qui el busca. 

::: Què en penso...
Pep Grill.

::: Altres n'han dit...
A tall d'invocacióLa lectora (Marc Justribó), Crítica de libros (Anna Rossell)Iris.cat (Eduard Riudavets)El Periódico (Vicens Pagès Jordà), El Punt Avui (Lluís Llort), El País (Ponç Puigdevall)

::: Enllaços:
Manuel Bauxauli, l'autor en parla, el procés d'escriptura i els perquèsperfil i tècnica, literatura sense etiquetestemes i consideracions, joc de miralls



Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli