El Gabinete del Doctor Caligari - Diego Olmos



"¡(...) Cesare camina! Caligari te lo ordena."









Olmos, Diego. El Gabinete del Doctor Caligari. 
Barcelona: Editores De Tebeos, 2012





::: Que en diu la contraportada...
¿Quién es el misterioso doctor Caligari? Un estrafalario buhonero llega a una pequeña ciudad con un espectáculo de feria fascinante: las predicciones del “Increíble Sonámbulo Césare”, un joven condenado a un estado de mo vida eterno que le permite adivinar el destino de los mortales.
¿Alucinante posibilidad sobrenatural omera farsa destinada a embaucar a los más crédulos?
Cuando el joven Francis descubra que los hilos de su sino y de la mujer que ama están ligados a los del siniestro Césare y el terrible Dr. Caligari, su mente dejará de cerrarse  a la evidencia... pero la respuesta definitiva lleva irremisiblemente a la LOCURA.
Un clásico indispensable para fans del expresionismo y el gótico.

Con aguzada sensibilidad y sentido plástico, Diego Olmos revisita este clásico expresionista del cine mudo alemán para dotarlo de una nueva dimensión; la desgarrada historia de Francios, Jane, Césare y el Dr. Caligari continúa revalidando su categoría simbólica de máxima expresión de la angustia que ocasiona la mortalidad humana y el sentimiento existencialista.

Diego Olmos es uno de los autores más relevantes del cómic español de último cuño, tanto en el terreno de la obra de autor (reciente aún su aproximación al universo goyesco en la novela gráfica Goya) como en el más comercial (Batman en Barcelona). Recientemente ha aportado su excelente tebeo Furia roja al álbum Unidos en la División de las Nuevas Hazañas Bélicas. Con El Gabinete del Doctor Caligari, Olmos rescata su primera obra de culto con una revisión completa de sus páginas y varias más inéditas, ofreciéndonos un trabajo con el magnetismo de la obra original.

::: Com comença...





























::: Moments...
(Pàg. 4)

(Pàg. 8)


(Pàg. 10)



(Pàg. 12)











(Pàg. 19)





















(Pàg. 24)
 

(Pàg. 35)


(Pàg. 39)



(Pàg. 40)




























(Pàg. 48)



::: Altres n'han dit...
Lanzadera XIII, Comics for sinners, Pep Grill.

::: Enllaços:
Diego Olmos, l'autor sobre l'obra original i la seva versió, adaptació.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

Bradbury, Ray. Les cròniques marcianes Barcelona: Bruguera, 1984 The martian chronicles Traducció: Quim Monzó Col·lecció: Els Llibres del Mirador, 3 >> Què en diu la contraportada... Com un Ramon Muntaner del futur, Ray Bradbury ha escrit aquestes cròniques -de la conquesta d'una Neopàtria marciana pels almogàvers ianquis- com una reflexió sobre la quotidianitat, l'angoixa i la patètica tristor de la condició humana, i les ha tenyides d'humor. L'aparició de Les cròniques marcianes va suposar la més gran alenada d'aire fresc que la ciència-ficció ha rebut en el darrer mig segle. "¿Què ha fet aquest home d'llinois -es demanava Jorge Luis Borges el 1954, en tancar les pàgines del llibre- perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i solitud?" >> Com comença... Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades,
Read more »

La veïna - Isabel-Clara Simó

"¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim." Simó, Isabel-Clara. La veïna. Barcelona: Àrea, 1991 >> Què en diu la contraportada... Amb el seu estil característic, Isabel-Clara Simó construeix a La veïna una vertiginosa intriga detectivesca que, com les gran novel·les del gènere, demostra que l’atzar pot trastocar sobtadament la més rutinària i grisa de les vides. Però això, Leonard, un pacífic administratiu d'una oficina bancària, no ho va descobrir fins que es va trobar dos policies a la porta de casa per interrogar-lo sobre el misteriós suïcidi del propietari d'un magatzem del veïnat. El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranq
Read more »

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

" (...) he tornat a oblidar –me que no és per a mi que escric, sinó per a vosaltres, desconeguts, a qui estimo i compadeixo; per a vosaltres, que encara vagueu per allà baix, en segles llunyans." Zamiatin, Ievgueni. Nosaltres. Barcelona: Editorial Males Herbes, 2015 Мы. Traducció de  Miquel Cabal. Col·lecció Distorsions, 24 ::: Què en diu la contraportada... Escrit l’any 1921, el llibre que teniu entre les mans és la mare de totes les distòpies. Anterior a Un món feliç , d’Aldous Huxley i a 1984 de George Orwell, obres sobre les quals va exercir una clara influencia, Nosaltres va estar prohibit a la Unió  Soviètica durant més de seixanta anys, considerat un llibre ideològicament reprovable. S’hi narra la historia de D-503, un enginyer fidel a l’Estat Únic que veu pertorbada la seva vida lògica i ordenada per l’aparició d’una noia difícil de computar. Zamiatin utilitza una trama d’aventures per endinsar-se en una societat regida per un sistema matemàtic perfecte, on els ed
Read more »

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

Monzó, Quim. -Uf, va dir ell Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1978 >> Què en diu la contraportada... Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona i indefugible. La crítica ha considerat -Uf, va dir ell com un dels millors llibres de narrativa de la dècada. >> Com comença... A hores d'ara se me'n fot, m'importa ben poc; millor encara: no m'importa gens tot el que ha succeït. Aigua passada no mou molins, que diuen no sé on. L'únic que vull és veure, altre cop, els cels de color pipermint i els estels que espurnege
Read more »

El gobelet dels daus - Max Jacob

    “Què llegeixes? em va dir, o més aviat quants anys tens?  perquè se sap l’edat pel llibre (...).”   Jacob, Max. El gobelet dels daus. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner Edicions, 2010 Le Cornet à dés . Traducció d’Enric Cassasses. Col.lecció L’obriülls, 3 :::   Què en diu la contraportada... Què es pensen, doncs, que hi tenim tòfones, al cor? Si et poses l’orella al tic-tac de l’orella sentiràs en tu una cosa que no ets tu mateix i que és un o el dimoni. L’estil de mestre és l’estil de deixeble. Obriré una escola de vida interior i a la porta hi posaré escola d’art. A vegades, quan ronques, el món material desperta l’altre. Mira amb el teu crani al fons del teu capell. La veritat sempre és nova. Una obra sempre és la intel·ligència d’alguna cosa. La poesia moderna se salta les explicacions. Les cases comercials serioses no fan exhibicions d’aparador. L’art despullat i no les despulles de les arts. La inspiració s’ha de vigilar. :::   Com comença... Els llamps, a l’estrange
Read more »

Amore - Giorgio Manganelli

  "El lugar del reposo se consume, ni tan siquiera las voces sobreviven a tanta noche, este lugar, lo reconozco, es el infierno (...)". Manganelli, Giorgio. Amore. Madrid: Siruela, 2009 Amore . Traducció de Carlos Gumperi. Col.lecció Libros del Tiempo ::: Que en diu la contraportada... El amor, para Manganelli, más que un sentimiento, es un continente de ausencias, de lejanías, de despedidas, de desolación. Como él mismo dice: «No negaremos que esta jamás historia de amarnos, perseguirnos, negarnos, no pudiendo en modo alguno conseguirnos, es cuita, tormento, postración. […] En este bosque de amor tu ausencia ecuánimemente distribuida desata el furor, la postrada devoción, el llanto». :::   Com comença... Amor, creo necesario nombrarte, más exactamente pronunciar tu definición, tu cometido, puesto que de ti ignoro nombre y existencia. Así pues, yo te nombro: un dedo fónico te señala en el centro de la noche. No rememoro tiempos en que no fuera de noche, de manera que no he t
Read more »