Les dotze direccions del vent - Ursula K. Le Guin
"(...) es poden quedar amb el seu Déu i amb la seva llum. Jo vull el món. Vull preguntes, i no la resposta."
Le Guin, Ursula K. Les dotze direccions del vent.
Barcelona: Proa, 1997
The Wind’s Twelve Quarters. Traducció d’Alfred Bosch.
Col.lecció Clàssics Moderns
::: Que en diu la contraportada...
Ursula K. Le Guin (Berkeley, 1929), filla d'un notable antropòleg i de l'escriptora Theodora Kroeber, ha estat considerada una de les veus més sòlides en el gènere de la ciència-ficció, digna successora de C. S. Lewis i J. R. R. Tolkien. Les dotze direccions del vent recull dotze narracions de Le Guin, escollides i prologades per ella mateixa. A cavall de la ciència-ficció i la fantasia, els contes sorprenen per la seva força extraordinària el lector, que difícilment no se sentirà un habitant més dels seus espais imaginaris.
::: Com comença...
Com podem distingir la llegenda d ela realitat en aquells mons que es troben tant anys de distància? Planetes sense denominació, coneguts per la seva gent simplement com el Món, planetes sense història, on el passat és mite i on l’explorador reincident troba que les seves activitats de fa uns quants anys són vistes com a gestes divines.
El collaret de Semley
::: Moments...
(Pàg. 32)
La nau rodona on viatjaven oscil·là na mica. A l’altra banda de la finestra hi havia la nit buida, o la calitja, o el no-res... Una nit llarga. Llarguíssima, havien dit.
El collaret de Semley.
(Pàg. 43)
El professor Barry Pennywither seia, en aquell àtic fred i ombrívol, tot observant la taula que tenia al davant. Hi havia un rosegó de pa del sopar i un llibre que havia estat l’obra de la seva vida. Tots dos eren ben eixarreïts.
Abril a París.
(Pàg. 54)
Com podria demostrar Barry, el 1961, els seus coneixements sobre el París medieval, i com podría Lenoir, el 1482, provar la validesa dels mètodes científics? No els amoïnava. De fet, mai no havien esperat que algú els escoltés. Simplement, havien volgut aprendre.
Abril a París.
(Pàg. 75)
- (...) Benvingut, Ganil. D’ara endavant, vine quan vulguis. Aquí tots som nigromàntics, practiquem les arts negres. O ho intentem... Vine lliurement, de dia o de nit. I vés-te’n lliurement. Si ens delaten, tant se val. Cal que ens refiem els uns dels altres. El misteri no és propietat exclusiva; nosaltres no volem guardar un secret, sinó practicar un art (...).
Els mestres
(Pàg. 104)
El temps s’allarga i s’escurça; canvia amb l’ull, amb l’edat, amb l’estrella. Ho fa tot excepte invertir-se... o repetir-se.
El rei d’hivern
(Pàg. 104)
- (...) Cap harmonia perdura –sentencià el jove rei.
- Cap no ha estat mai assolida – respongué el plenipotenciari-. El plaer és intentar-ho.
El rei d’hivern
(Pàg. 106)
Ara ja no hi ha quadre: no hi ha manera de veure-la. Amb quin ull es pot percebre un procés que és una cent-millonèssima part per cent més lent que la velocitat de la llum?Ella ja no és un rei, ni un ésser humà: és traslladada. No es pot dir que algú, per qui el temps passa setanta mil vegades més a poc a poc, sigui una camarada mortal. Se sent més que sola. Sembla que no hi sigui, tal com un pensament incomunicat; sembla que no vagi enlloc, com un pensament.
El rei d’hivern
(Pàg. 110)
(...) de retruc, començà a copsar el que hi ha havia dellà dels límits en el temps i en l’espai, entre roques pelades i sols-crematoris, entre la desolació lluent que s’estén i s’estén.
Els reis d’hivern.
(Pàg. 123)
Era evident que no havia pensat mai sobre els clons, i ara patia shock tecnològic.
- Calmaros, vos –li digué Pugh en argentí-. Només es tracta d’un superàvit de bessons.
Les nou vides
(Pàg. 192)
No hi ha cap granit més dur que l’odi, ni cap fangar tan fred com la crueltat. La innocència negra de la terra l’enfundà, i ell s’hi arraulí. Tot tremolant de dolor i de respir alhora, s’adormí.
Els estels d’allí baix.
(Pàg. 194)
No trobava a faltar els rellotges, el dolç repicar de les campanes a les esglésies quan tocaven matines, no era la precisió delicada i voluntariosa dels engranatges que usava a l’obersvatorii que resolien finalemnt tants i tants dels seus descobriments. No trobava a faltar els rellotges, sinó el gran rellotge.
Sense veure el cel, no es pot percebre la rotació de la Terra. Tots els processos del temps, l’arc que fa el sol i les fases lunars, el ball del planeta, les constel·lacions que giravolten a l’entorn de l’estrella polar, la vasta rotació estacional del firmament, tot això desapareixia, el filat on havia teixit la seva vida.
Allí no hi havia temps.
Els estels d’allí baix.
(Pàg. 225)
(...) tenia bon curriculum. El tenia brillant, de fet, i això amoïnava molts dels alts càrrecs militars, que concebien la intel·ligència com un camp de cultiu per a la inestabilitat i la insubordinació. Les seves activitats i la seva conducta eren sòlides i incontestables; però ara recordaven tot sovint que, en definitiva, només era un intel·lectual.
El camp visual
(Pág 243)
- (...) Déu... l’únic veritable, immanent en totes les coses. A tot arreu, per sempre més. He après a veure Déu. Obro els ulls, i veig la faç de Déu. I donaria tota la meva vida només per veure una cara humana, un arbre, sols un arbre, una cadira... una cadira de fusta, senzilla, ordinària... es poden quedar amb el seu Déu i amb la seva llum. Jo vull el món. Vull preguntes, i no la resposta. Vull que em tornin la meva vida i la meva mort!
El camp visual.
(Pàg. 260)
Eren tant complexos con nosaltres. El problema és que nosaltres tenim el prejudici, encoratjat pels pedants i els sofisticats, de concebre la felicitat com una cosa tirant a estúpida. Només el dolor és intel·lectual, només el mal és interessant. Aquesta és la traïció de l’artista: el rebuig a admetre la banalitat del mal i el terrible avorriment que comporta el dolor. Si no el pots vèncer, uneix-t’hi. Si fa mal, torna-hi. Però enaltir la desesperació significa condemnar el gaudi, abraçar la violència és perdre el control de tota la resta.
Els que s’en van d’Omelas
::: Altres n'han dit...
La finestra digital (David Fajardo), Koalas lectores, La Biblioteca de Asterión, Fanzine BERSERKR (Daniel Henares), Pep Grill.
::: Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada