Matar un rossinyol - Harper Lee




"L’única cosa d’aquest món que no funciona per majoria és la consciència de cadascú."






Lee, Harper. Matar un rossinyol.
Barcelona: Edicions 62, 2015

To Kill a Mackingbird. Traducció de Xavier Pàmies.
Col·lecció El Balancí, 737




::: Què en diu la portada...
«Dispareu a tants gaigs com vulgueu, però recordeu que és un pecat matar un rossinyol.» Aquest és el consell que un advocat dóna als seus fills mentre defensa l’autèntic rossinyol d’aquesta novel·la fascinant: un home negre acusat d’haver violat una noia blanca.
Des de la seva publicació el 1960, Matar un rossinyol, l’única novel·la de Harper Lee coneguda fins ara, ha rebut nombroses distincions, entre altres el Premi Pulitzer i Millor novel·la del segle XX, segons els llibreters nord-americans. Robert Mulligan en va fer una esplèndida adaptació cinematogràfica. Traduïda a més de quaranta llengües, amb més de quaranta milions d’exemplars venuts a tot el món, aquesta magnífica novel·la s’ha convertit en tot un clàssic.

::: Com comença...
Quan li faltava poc per complir tretze anys, el meu germà, en Jem, es va trencar malament el braç a l’altura del colze. Quan el va tenir curat, i li va passar la por de no poder tornar a jugar més a futbol americà, pràcticament va deixar de pensar-hi.

::: Moments...
(Pàg. 12)
El dia durava vint-i-quatre hores però semblava més llarg. No hi havia presses, perquè no hi havia cap lloc on anar, res per comprar ni diners per comprar-ho, ni res per veure més enllà dels confins del comtat de Maycomb.

(Pàg. 26)
El nord d’Alabama abundava en negocis de licors, camarilles polítiques, empreses siderúrgiques, republicans, catedràtics i altres persones sense història.

(Pàg. 49) 
L’estiu era la nostra estació preferida: era quan dormíem en llits plegables a l’eixida de parets de tela mosquitera del darrere, o procuràvem dormir a la cabanya de dalt de l’arbre; era quan menjàvem tot allò que més ens agradava menjar; era quan esclataven mil colors enmig de la terra eixarreïda (...).

(Pàg. 62) 
La senyora Maudie va parar de gronxar-se, i la veu se li va endurir:
- Ets massa petita per entendre-ho –va dir-, però hi ha vegades que la Bíblia a la mà d’una persona és més perillosa que una ampolla de whisky a la mà de... no ho sé, del teu pare.
Jo vaig quedar sobtada.
- L’Atticus no beu whisky –vaig dir-. No n’ha pres una gota en sa vida; no, dic mentida. Un dia va dir que una vegada en va tastar i no li va agradar.
La senyora Maudie va riure.
- No em referia al teu pare –va dir-. Només volia dir que si l’Atticus Finch begués fins a emborratxar-se no seria tan perillós com algunes persones serenes. Hi ha gent que està tan ocupada pensant sempre en l’altre món que no ha après a viure en aquest; només cal donar un cop d’ull al carrer per veure-ho.

(Pàg. 119)
- (...) Mai he pogut entendre com és que un munt de gent sensata embogeix quan passa alguna cosa on hi ha embolicada una persona de color. L’esperança que tinc és que en Jem i l’Socut em demanin les coses a mi en lloc d’escolta el que digui la gent (...).

(Pàg. 126)
No hi ha res més anguniós que un carrer desert prenyat d’amenaces. Els arbres no es movien, els rossinyols no cantaven (...)

(Pàg. 131) 
- (...) Jo diria que va penjar l’escopeta quan va comprendre que Déu li havia concedit un privilegi injust en relació amb els altres éssers vius. Devia decidir que no tornaria a agafar-la mai més si no era imprescindible, i és el que ha fet avui.
- Semblaria que hauria hagut de sentir-se’n orgullós –vaig dir jo.
- La gent que té el cap a lloc no s’enorgulleix mai de les seves aptituds –va dir la senyora Maudie.

(Pàg. 139)
- Atticus, potser t’equivoques...
- ¿Per què ho dius?
- Perquè quasi tota l’altra gent creu que tenen raó i que tu t’equivoques...
- Tenen tot el dret de creure-ho, i tenen tot el dret que se’ls respecti l’opinió –va dir l’Atticus-, pero abans de conviure amb l’altra gent haig de poder conviure amb mi mateix. L’única cosa d’aquest món que no funciona per majoria és la consciència de cadascú.

(Pàg. 144)
- Scout –va dir l’Atticus-, dir a algú “amic dels negres” és tan buit de sentit com dir-li “nas de mocs”. És difícil d’explicar; la gent curta i ignorant fa servir aquesta expressió quan es pensa que algú afavoreix la gent de color desfavorint-los a ells (...).

(Pàg. 155)
Quan vam entrar al pati ens va arribar l’olor tèbia i agredolça de gent de color neta i polida: olor de brillantina barrejada amb olor d’asafètida, de rapè, de colònia Hoyt, de tabac de mastegar, d’essència de menta i de talc de lilà.

(Pàg. 165)
- (...) A vegades convé no demostrar tot el que saps. No és educat... Segon, a la gent no els agrada tenir al costat algú que saben que sap més coses que ells. Els mortificarà. Encara que parlis bé no faràs que n’aprenguin. Són ells, que ho han de voler; i, si no en volen aprendre, el que has de fer és callar o parlar com parlen ells.

(Pàg. 168)
(...) li vaig dir que m’agradaria molt, cosa que era mentida, però hi ha circumstàncies en què convé mentir; i , sobretot, convé mentir sempre que no es pot fer res per oposar-s’hi.

(Pàg. 222)
Totes les poblacions de la mida de Maycomb tenien alguna família com els Ewell. Els alts i baixos de l’economia no modificaven la seva condició; la gent com els Ewell vivien de la caritat del país tant en temps de prosperitat com en el punt més baix d’una depressió. Cap inspector escolar era capaç de fer anar la seva nombrosa progènie a escola; cap inspector de salut era capaç de guarir-los dels defectes congènits i de tota la varietat de cucs i mals propis d’indrets insalubres que els afligien.

(Pàg. 264)
“(...) no ha comès cap delicte, sinó que s’ha limitat a trencar un rígid i inveterat codi de la nostra societat, un codi tan estricte que aquell qui el trenca és bandejat perquè se’l considera indigne de formar-ne part. És víctima d’una pobresa i una ignorància terribles, però no li puc tenir compassió perquè és blanca. Era perfectament conscient de l’enormitat de la seva falta, però com que el seu desig era més fort que el codi que trencava, es va entossudir a trencar-lo (...).”

(Pàg. 266)
“(...) Sabeu quina és la veritat, que és aquesta: hi ha negres mentiders, hi ha negres sense moral i hi ha algun negre que ronda les dones dels altres (tant blanques com negres). Però aquest és una veritat aplicable a tota la raça humana, no pas a una raça humana concreta. No hi ha cap persona d’aquesta sala que no hagi dit mai alguna mentida, que no hagi fet mai alguna cosa immoral, ni tampoc cap home que no hagi mirat alguna vegada una dona amb desig.”

(Pàg. 276)
- No és just, Atticus –va dir en Jem.
- No, fill, no és just.
Vam tornar a peu cap a casa.
La tieta Alexandra ens esperava. Anava amb bata, i hauria jurat que a sota portava la cotilla.
- Em sap greu, Atticus –va murmurar. La tendresa amb què li va dir pel nom em va sobtar, i vaig mirar de biaix en Jem, però no escoltava. Aixecava els ulls cap a l’Atticus i els tornava a abaixar cap a terra, i vaig pensar que potser considerava l’Atticus parcialment responsable de la sentència condemnatòria que havia rebut en Tom Robinson.

(Pàg. 296) 
- (...) si només hi ha una mena de persones ¿com és que no s’avenen? Si totes les persones són iguals ¿com és que es tenen tanta tírria? Scout, em sembla que començo a entendre una cosa. Em sembla que començo a entendre  per què en Boo Radley s’ha passat tancat tant de temps a casa seva: perquè no en vol sortir.

(Pàg. 363)
Els veïns et porten menjar quan hi ha un mort i flors quan hi ha un malalt i petits detalls en altres circumstàncies. En Boo era veí nostre. Ens va donar dues figuretes de sabó, un rellotge espatllat amb la seva cadena, dos penics dels del cap d’indi, i la vida.  Però els veïns també corresponen. Nosaltres no vam tornar a l’arbre res del que n’ havíem agafat; no li havíem donat res, i això em va entristir.

(Pàg. 366)
- (...) La majoria de gent és bona persona, Scout, quan al final els descobreixes.

::: Altres n'han dit...
Nosaltres llegim, L'espolsada, Llibres, i punt!Libros prohibidos, Generación papel, El libro durmiente, Adivina quien lee, Volando entre páginas, Culturamas, Pep Grill.

::: Enllaços:
Harper Lee, contextreferències, temesretrets..., ...i punt de vistaone book wonder, sobre els rossinyols, un dels dos "per què" del seu èxit, vet aquí l'altre "per què", la versió cinematogràfica també va impactar.

Comentaris

  1. El vaig llegir fa uns anys i en guardo un bon records, una bona obra. Però per algun motiu no he tingut interès en llegir la segona obra de l'autora, publicada fa poc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc l'he llegit. Els comentaris que me n'arriben no són gaire positius. De moment em quedo amb aquest. Gràcies per passar-te per aquí i comentar.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli