La biblioteca fantasma - Jordi Masó



"Davant de tanta escassetat documental, l’exercici d’inventiva que ens hem permès més amunt queda plenament justificat."






Masó, Jordi. La biblioteca fantasma. 
Barcelona: Males Herbes, 2018

Col·lecció Distorsions, 47


::: Què en diu la contraportada...
La biblioteca fantasma és plena d’històries incertes i de narradors improbables. Els artistes, músics o escriptors que protagonitzen aquests quaranta relats, es confonen amb la seva pròpia obra, s’hi amaguen o s’hi perden, tot caminant de puntetes per aquell territori sovint enganyós que anomenem «ficció». En aquest nou volum, Jordi Masó Rahola treu més rendiment que mai al seu enginy, fent gala d’una ironia finíssima i una capacitat extraordinària per sorprendre el lector.

::: Com comença...
En un dels contes del meu llibre anterior, vaig inventar-me un compositor anomenat Frédéric Parés. Jo el vaig crear, va sortir de la meva imaginació, però ara he sabut que Frédéric Parés va existir.
Tot és veritat.

::: Moments...
(Pàg. 34)
No us precipiteu a treure conclusions. Ja hem vist que la realitat pot ser dúctil, que les imaginacions a vegades es rebel·len contra la seva naturalesa fictícia, que una biblioteca fantasma pot produir llibres tangibles, que tal com diu el títol d’una de les pel·lícules inacabades d’Orson Welles, It’s all True. Tot és veritat. O ho pot acabar sent.
Tot és veritat.

(Pàg. 48) 
(...) l’eternitat només és desitjable si s’és feliç (...)
Les set vides de Jindrich Novák

(Pag. 61)
Les biografies, vistes a grans trets, són més semblants les unes de les altres del que es podria sospitar-se.
El traïdor

(Pàg. 110) 
Davant de tanta escassetat documental, l’exercici d’inventiva que ens hem permès més amunt queda plenament justificat.
El mutis de Juliette Dumont

(Pàg. 115)
El pet, ingovernable, sempre acaba esclatant, i el so que emet presenta un ampli ventall de freqüències, des d’un lament cavernós que sembla sorgit de les clavegueres de l’organisme, fins a l’absurd xerric ascendent, agut com el refilet d’un rossinyol.
El mutis de Juliette Dumont

(Pàg. 138)
La novel·la va ser incompresa. Les escasses vendes van enviar-la al purgatori de les llibreries de vell, a la biblioteca fantasma dels llibres oblidats. Però és una obra mestra.
Proteu.

(Pàg. 168)
Viure avançat al temps del món va condemnar en Filipe a la solitud.
Mig segon abans del xut.

(Pàg. 189)
Quan feia un mes que escrivia el dietari, tot just havia enllestit el relat de la primera setmana. I passats tres anys, encara no havia acabat el primer mes. El traïa la voluntat de ser fidel a la realitat, l’excés de precisió, i el turmentava el pensament de perdre la cursa contra l’escriptura.
El grafòman de Balsareny.

(Pàg. 233)
Si fóssim amos dels nostres destins, si les nostres biografies les escriguéssim al dictat de la voluntat de cadascú, sense intereferències d’altres persones ni imprevistos enutjosos, viuriem unes vides confortables, plàcides, sense sobresalts.
Mort i transfiguració de Nicolau Brichs

(Pàg. 236)
(...) no sabria què escriure, no tenia talent, tampoc l’ofici gràcies al qual alguns compositors aconsegueixen disfressar les mancances.
Mort i transfiguració de Nicolau Brichs

(Pàg. 270)
(...) a diferència del lector de contes –que agraeix el suggeriment, la insinuació subtil-, el lector de novel·les reclama certeses, prolixitat de detalls i tota mena d’explicacions.
El llarg repòs. 

(Pàg. 281)
(...) vaig pensar que l’escriptor jove potser tenia raó, que escriure sobre escriptors té alguna cosa de peix que es mossega la cua, és allò que més s’aproxima escriure sobre el no-res.
Un excés d’inspiració.

(Pàg. 292)
(...) escriure és destriar. Un escriptor ha de saber eliminar. Eliminar és més important que afegir.
Un excés d’inspiració.

(Pàg. 302)
(...) i em vaig estendre en una apologia de la individualitat en la literatura, en la necessitat que cada escriptor trobi la seva pròpia veu, els seus temes, les seves trames, els seus recursos (fins i tot els defectes i els errors han de ser propis); que la prosa reflecteixi una personalitat única, un món íntim; que l’objectiu sigui l’originalitat, escriure allò que encara no ha estat escrit (encara que sabem que és impossible); que les obres surtin fresques, innovadores, singulars (..)
Un excés d’inspiració.

(Pag. 310)
Si llegir s’ha tornat dificultós, escriure encara ho és més.

::: Altres n'han dit...
L'illa deserta, El fil d'Ariadna (II), Els llibres del Senyor Dolent, Especulacions d'un Neardenthal, Cal Llibreter, Pep Grill.

::: Enllaços:
Jordi Masó, les claussobre l'estil i els recursos, "la potència de l'anècdota".

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli