Històries imprevistes - Roald Dahl




"(...) mai no havia aconseguit fer que ella se sentís de cap manera, tret d’una mena de pacient etern (...)"





Dahl, Roahl. Històries imprevistes. 
Barcelona: Empúries, 2010


Tales of the unexpected. Traducció de Rosa Borràs
Col·lecció La Butxaca



 Que en diu la contraportada...
Històries imprevistes són setze relats àcids i macabres plens d’humor negre, sorpreses esgarrifoses i girs inesperats. Un home que aposta la mà de la seva filla amb un expert enòleg, un viatger que es llança per la borda d’un transatlàntic per guanyar una aposta o un gat misteriós que amenaça la vida domèstica són alguns dels extravagants personatges que protagonitzen aquestes històries imprevistes. Amb els elements extraordinaris, el sentit de l’humor de sempre i l’ingeni que el caracteritza, Roald Dhal ens mostra, una vegada més, el seu domini del sobrenatural, el terror i l’humor alhora que supera, com sempre, les expectatives de tots els lectors, ja siguin grans o petits.

 Com comença...
Aquella nit érem sis a sopar a la casa de Londres d’en Mike Schofield: en Mike, la seva dona, la seva filla, la meva dona, jo, i un home anomenat Richard Pratt.
En Richard Pratt era un famós gurmet. Era el president d’una petita societat coneguda com Els Epicurs i, cada mes, repartia en privats als seus membres un fullet sobre menjar i vins.
El tast.

 Moments...
(Pàg. 42)
- (...) ¿i què m’hi jugo jo?
L’homenet va treure lentament l’anell vermell del seu cigar, encara apagat.
- Mai no et demanaria que et juguessis una cosa que no et pots permetre, amic meu. ¿Oi que m’entens?
- ¿I què he d’apostar?
- Et posaré les coses fàcils, ¿d’acord?
- D’acord. Posi-me-les fàcils.
- Juga’t alguna cosa petita que et puguis permetre perdre i que, si perdessis, no et fes sentir gaire malament. ¿Sí?
- ¿Com ara què?
- Com ara el dit petit de la mà esquerre, potser (...).
L’home del Sud

(Pàg. 55)
La casa de la meva dona. El seu jardí. Que bonic que era tot! Quina pau! Si la Pamela intentés no ficar-se tant en la meva pau i no m’obligués a fer coses per al meu bé en lloc d’allò que em ve de gust, tot això seria el cel. Però tampoc no vull que es pensin que no l’estimo –adoro l’aire que respira- o que no m’hi faig, o que no sóc capaç de capitanejar la meva pròpia nau. Només dic que, de vegades, el seu comportament pot resultar irritant.
La meva reineta, la meva colometa.

(Pàg. 84) 
Creieu-me. No hi ha res com la rutina i la regularitat per conservar la pau interior.
Galop Foxley

(Pàg. 86) 
Devia tenir la mateixa edat que jo –seixanta-dos o seixanta-tres anys-, però tenia les faccions incòmodament belles, morenes i marcades que es veuen als anuncis de camisa d’home –el caçador de lleons, el jugador de polo, l’escalador de l’Everest, l’explorador tropical i el regatista, tot en un: celles fosques, ulls freds i dents blanques i fortes subjectant la canya de la pipa. Personalment, desconfio dels homes guapos. Obtenen massa fàcilment els plaers superficials de la vida i semblen anar pel món com si ells mateixos haguessin fet mèrits per tenir la bellesa. No em fa res que una dona sigui bonica; és molt diferent. Però en el cas dels homes, ho sento, em resulta inofensiu.
Galop Foxley 

(Pàg. 154)
Normalment no sóc una persona calculadora, perquè em sembla una actitud odiosa i no hi tinc pràctica. Però la ràbia i l’odi es poden concentrar al cervell d’un home amb una intensitat abrusadora, i de seguida es va començar a maquinar un pla dins el meu cap: un pla tan elaborat i emocionant que em vaig deixar endur.
Nunc dimittis

(Pàg. 179)
(...) podria ser que, en l’últim moment, s’hagués estovat i li hagués escrit alguna cosa maca. Potser es tractava d’un missatge bonic i tendre, una mena de carta d’amor; una nota emotiva i preciosa en què mostrava el seu agraïment per haver-li donat trenta anys de la seva vida i per haver planxat un milió de camises, haver cuinat un milió d’àpats, haver fet un milió de llits. Una cosa que pogués llegir una vegada i una altra, almenys un cop al dia, i que pogués guardar per sempre dins la cpaseta del tocador,  junt amb els fermalls.
No hi ha manera de saber què farà algú tot just abans de morir, es va dir la senyora Pearl abans de posar-se el sobre sota el braç i enfilar de pressa cap a casa.
En William i la Mary

(Pàg. 183) 
- (...) ¿De què va tot això?- li vaig preguntar.
- Bé –va dir, mentre em mirava amb deteniment-, personalment no crec que després de la teva mort es torni a sentir a parlar de tu, tret que... –I llavors es va aturar, va somriure i es va apropar-. Tret que, per descomptat, tinguis prou seny per posar-te a les meves mans. ¿Et faria res considerar una proposta?
En William i la Mary

(Pàg. 184)
Tenia una cara agraciada, els ossos li donaven un aire atractiu, i no hih avia rastre de la mirada típica dels metges. Tothom la coneix, la majoria dels metges la tenen, na mena de pampallugues que es veuen des de fora, com una mena de rètol lluminós i avorrit on es pot llegir “Només jo et puc salvar”. Però en John Landy tenia els ulls grans i brillants, i petites espurnes d’emoció saltaven dins les seves pupil·les.
En William i la Mary

(Pàg. 195)
- (...) Res no t’amoïnaria en absolut, ni tant sols el dolor. Res o et podria fer mal, perquè no tindries cap nervi que et permetés sentir el dolor. En poques paraules: estaries en una situació gairebé perfecta. Sense preocupacions ni pors, ni mals, ni gana, ni set. Ni tant sols desitjos. Només els teus records i pensaments. I, si l’ull que et quedaria funcionés, podries llegir perfectament. Tot plegat em sona força agradable.
En William i la Mary

(Pàg. 198)
(...) estic força orgullós del meu cervells. És un òrgan sensible, lúcid i profitós. Conté un prodigiós magatzem d’informació i encara és capaç d’idear teories imaginatives i originals. D?entre els cervells que corren pel món, el meu és un dels bons, vaig pensar. Mentre que el meu cos, el meu pobre cos, allò de què en Landy es vol desfer –bé, fins i tot tu, estimada Mary-, estaràs d’acord amb mi que realment no hi ha res del meu cos que pagui la pena conservar per més temps.
En William i la Mary

(Pàg. 212)
(...) malgrat el munt d’anys que feia que es negava a creure que el senyor Foster la volia turmentar deliberadament, s’havia sorprès alguna vegada començant a dubtar-ne, sobretot en els darrers temps.
Camí del cel.

(Pàg. 229)
Tenia talent com a comerciant i, a l’hora de comprar o vendre una peça, era prou hàbil per adoptar amb prou naturalitat l’estat d’ànim que més esqueia per a cada client. Sabia ser solemne i encisador amb la gent gran, servil amb els rics, sobri amb els devots, dominant amb els febles, entremaliat amb les vídues i juganer i maliciós amb les solteres. Era plenament conscient que posseïa aquest do i l’emprava sense cap vergonya sempre que se li presentava l’oportunitat. Tot sovint, en acabar una actuació particularment brillant, s’havia de contenir per no girar-se i fer reverències com si el públic d’un teatre li dediqués un aplaudiment eixordador.
Com ho vulgui el mossèn 

(Pàg. 258)
Els Estats Units són la terra de les oportunitats per a les dones. Actualment ja posseeixen un vuitanta-cinc per cent de la riquesa del país i ben aviat l’acapararan tota. El divorci s’ha convertir en un procés lucratiu senzill d’arranjar i fàcil d’oblidar, i les dones ambiciones el poden repetir tan sovint com els plagui per tal que eles seus beneficis assoleixin xifres astronòmiques. La mort del marit també comporta recompenses satisfactòries, i algunes dames s’estimen més confiar en aquest mètode.
La senyora Bixby i l’abric del coronel

(Pàg. 261)
(...) la companyia del Coronel sempre li causava aquell efecte. Sabia fer-la sentir especial, com una dona que aplegava talents subtils i exòtics i d’allò més fascinant. Tot plegat era ben diferent del marit dentista que l’esperava a casa i que mai no havia aconseguit fer que ella se sentís de cap manera, tret d’una mena de pacient etern, una dona que meditava en silenci a la sala d’espera, envoltada de revistes, i a la qual rara vegada, per no dir mai, cridaven a la consulta per patir els moviments precisos i primmirats de les mans rosades i pulcres del seu marit.
La senyora Bixby i l’abric del Coronel.

(Pàg. 300)
L’Albert Taylor no era alt; tenia un cos més aviat rodanxó, d’aspecte polpós; unes cames força curtes i un xic corbades que no l’elevaven gaire de terra; un cap enorme i rotund, cobert d’uns cabells molt curts i punxeguts; la major part de la cara la tenia coberta d’una mena de borrissol bru, d’uns tres centímetres de longitud. D’una manera o altra, la seva imatge era força grotesca, i ningú no ho podia negar.
Gelea reial

(Pàg. 316)
És clar que la cara d’un gat és una cosa petita i força inexpressiva, però si mires atentament els moviments conjunts dels ulls i les orelles, i pares especial atenció als de la minúscula zona de pell bellugadissa que tenen lleugerament desplaçada sota les orelles, de tant en tant hi pots veure el reflex d’emocions poderoses.
Edward el conqueridor.

(Pàg. 322)
- (...) si de debò és Liszt, tal com penso, o l’ànima de Liszt o el que sigui que torna, llavors no està bé, i ni tant sols no és de bona educació, sotmetre’l a un munt de proves estúpides i indignes.
-Amor meu, és un gat! Un gat gris força estúpid que aquest matí gairebé es rosteix els pèls a la foguera  A més a més, ¿què en saps, tu, de la reencarnació?
Edward el conqueridor.

 Altres n'han dit...
Krust Street, Això va així!, El que hem llegit, Jack Moreno, Un libro al día, La voz de mi ego, Sonia unleashedMisterios de escritora, Pep Grill.

 Enllaços:
Roald Dahl, inventari, de la perversitat humana, el paper de la violència a la narrativa curta de Dahlel factor Hitchcock.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

Crímenes ejemplares - Max Aub

Adreça desconeguda - Kressmann Taylor

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit