Allò que tal vegada s'esdevingué - Joan Oliver





"ABEL: (...) Foll! Si el pare et sentís!
CAÏM: Algun dia em sentirà. Ara ja sé on vaig. Prepareu-vos a veure coses desacostumades (...)".




Oliver, Joan. Allò que tal vegada s’esdevingué.
Barcelona: Proa Ed.62, 2010


Col.lecció Les Eines




 Què en diu la contraportada...
Podríem considerar Adam i Eva com els fundadors de la família burgesa? Podrien ser Caïm i Abel, els fills d’Adam i Eva, els primers a transgredir la moral?
Allò que tal vegada s’esdevingué, un dels textos més irreverents del teatre de preguerra de Joan Oliver, proposa una inversió paròdica del relat bíblic per revisitar el moment fundacional de la família burgesa.
Oliver es remunta als orígens mítics de la humanitat per demostrar que la crisi de la institució matrimonial es troba en els fonaments. Amb una mirada crítica, distanciada i humorística, el tractament irònic del mite bíblic que emprèn Oliver no tan sols posa en escac el caire convencional de la institució del matrimoni, sinó que també reflexiona sobre la necessitat de lluitar contra tot allò que atempti contra la raó i obstaculitzi el pensament lliure.

 Com comença...
Un planell alterós que domina una vall de vegetació exuberant. Al lluny es veuen uns camps de rostoll, segats de poc. Al fons, una carena de muntanyes. A primer terme, a la dreta, una cabana de pedra amb una porta baixa. Davant la porta, taula i seients de pedra, eines primitives, objectes de terrissa. En un angle del fons, una font. Matí d’un diumenge de juny.

Apareixen el QUERUB i CAÏM, el qual menja una poma.

QUERUB, cridant vers la cabana: Adam! Adam!
CAÏM: Jo no he fet cap mal...
QUERUB: Has desobeït Jahvè. I ja és la segona vegada. (Cridant.) Adam!
(...)

 Moments...
(Pàg. 42)
CAÏM: (...) Però, ¿com és que Jahve, que aleshores es passava el dia al Jardí vigilant els començaments de tot, no es va adonar que li segaven l’herba sota els peus, que li malmetien allò que acabava de fer i que havia donat per bo?
QUERUB, amb energia simplement oficial: Calla! ¿Blasfemes contra el teu Senyor? (...)

(Pàg. 46)
ADAM: (...) a l’Edèn –no hi vull pensar- tot ho trobàvem fet. Era una existència regalada. No fèiem res, saps què vull dir, oi? RES. Ni ombra. (...)

(Pàg. 50)
CAÏM: (...) ¿Quina autoritat pot exercir un home que ell mateix s’anomena –amb raó- el pare del mal i de la misèria? Mira, jo engendraré fills, suposo. I els meus fills engendraran altres homes i altres dones; i seguint sempre així i avançant en els temps la terra arribarà a ser un bellugueig de gent: vells, joves i infants, mascles i femelles. Doncs jo et dic que tu, pare de tothom, no tindràs gaire bona fama entre aquelles famílies, com no en tens en el meu pensament no en la meva boca.
ADAM, amarg, a l’Àngel: Que no el sents? Ja t’ho deia!
QUERUB, a Caïm: Però si tu fossis un bon fill procuraries amagar la falta del teu pare.
ADAM: Demanes prunes al pi, tu ara?
CAÏM: Jo sé on vaig. Tinc una missió a complir: ara ho veig clar. Tu, Adam, ja no pots fer res de bo. Ets l’home de l'Edèn; l’Edèn s’ha acabat; doncs s’ha acabat l’home. Un peix fora de l’aigua. Un ésser frustrat... (...)

(Pàg. 54)
ABEL: (...) El pare dirà de qui ha de ser la Nara, segons la voluntat de Jahvè.
CAÏM: I la voluntat d’ella, no compta? És ella qui ha de triar. Ja ho saps ara. (...)

(Pàg. 55) 
ABEL: (...) Foll! Si el pare et sentís!
CAÏM: Algun dia em sentirà. Ara ja sé on vaig. Prepareu-vos a veure coses desacostumades. Hi sucareu pa!
NARA: No vull que donis cap disgust a la pobra mare, Caïm.
ABEL: Anem, Nara. Deixem-lo estar...
CAÏM: Qualsevol dia prenc Nara i me’n vaig a viure amb ella a l’altra banda de la vall. I la terra, ja la conrearàs tu. Jo també en se, de pasturar, noi tendre!
ABEL, anguniós: Què vols dir?
CAÏM: Vull dir que ets un dropo que amb les teves llagoteries i les teves manyes has trobat la manera de viure com en els temps del Paradís, quan els pares encara no havien perdut la conducta. Mira quines mans més fines que té, l’angelet! Com que en sa vida no ha empunyat un mànec! (...)

(Pàg. 56)
NARA: ¿No trobes, Caïm, que és molt avorrit això de no tenir parents ni veïns ni coneixences de cap mena? No poder fer visites ni rebre’n, no poder xafardejar! És enfadós això de veure sempre les mateixes cares oi?

(Pàg. 57)
CAÏM: (...) Fundarem una família. Tindrem fills. I saps com els educarem? Doncs precisament a l’inrevés e com ens han educat els nostres pares, que són gent sense experiència. Els ensinistrarem perquè en arribar als quinze anys ja se la puguin campar tots solets, comprens la cosa? Els farem responsables perquè puguin ser lliures. Cal superar els vells mètodes. Pensa que els homes que vindran darrera nostre hauran d’organitzar-ho tot a partir de zero.

(Pàg. 68)
ADAM: (...) recorda’t de quan els fills eren petits... com t’hi fonies, contemplant-los i agombolant-los!
EVA: No ho nego pas. I també m’agraden ara que els veig alts i forts. Fet i fet són carn meva.
ADAM: Jo els envejo i tot. Nosaltres no n’hem estat mai, de petits, no hem estat mai infants. Quina tristesa, oi? La nostra innocència dels temps del Paradís no va ser pas com la dels primers anys dels nostres tres fills. De bell antuvi el Senyor ens va omplir el cap de lleis i de noms. Sabíem massa coses!
EVA: I totes, mal apreses.
ADAM: Això: apreses en quatre dies: una mena d’empatx. Allò no podia donar bon resultat de cap manera. Ara ho veig ben clar. Un home ha de néixer petit i ignorant de tot. De mica en mica s’adona de les coses i va aprenent les idees, els mots, els moviments que necessita per a viure, i quan ja és un home fet conserva le record i aprofita les lliçons d’un passat ple d’experiències precioses (...).

(Pàg. 72)
ADAM: (...) El cas és –i això sí que ens importa-, el cas és que aquest maleït no en toca una que no la rompi.
CAÏM: I què vau fer vosaltres amb la poma?
ADAM, irat: Un dia no em sabré dominar...

(Pàg. 74)
CAÏM: (...) jo no hi crec en la màgia. I encara que hi cregués no voldria aprofitar-me’n. Jo només em vull valer de les meves forces (...).

(Pàg. 75)
CAIM: (...) Estem a la mercè de qualsevol capritx diabòlic... ¿I com és que Jahvè tolera l’existència d’aquesta banda de criminals? No té prou poder per a anorrear-los? Satanàs contra Jahvè, i nosaltres enmig. Dos que es barallen i un tercer que rep. ¿És bonic, això?
QUERUB: Ui, que voles alt! A la teva manera planteges problemes que, per certes converses que he pogut caçar al vol, són objecte de debat àdhuc en els cercles més alts de la Glòria: l’existència , l’orígen, la conveniència o no conveniència del Mal. Els designis de Jahvè són impenetrables, home!
CAÏM: I tant!

(Pàg 79)
CAÏM: (...) ¿No podríem fer una aliança, tu i jo?
QUERUB: Quines coses se t’ocorren, amic meu! Ets una barreja d’ingenuïtat i de malícia. Pel que veig Jahvè ha volgut provar en vosaltres els resultats d’una combinació curiosa les qualitats d’un diable i els defectes d’un àngel...

(Pàg. 81)
CAÏM: Més lleis, més traves! ¿No n’hi ha prou amb el treball, les malalties, la fam, el fred, la mort? Més entrebancs, encara! I al capdavall de tot, les portes de l’Infern, on cal deixar tota esperança!
QUERUB: Sí, però també el Cel, amb les seves delícies infinites. No siguis injust.
CAÏM: El Cel! Escolta, àngel –entre nosaltres, eh?-, ¿val la pena aquella vida? És realment una vidassa?

(Pàg. 98)
ABEL, de sobte, irritadíssim: No anem bé, àngel... no anem gens bé!
QUERUB: Què t’agafa, ara?
ADAM: Tot això de la vida i de la mort, dels plaers i de les misèries i dels pecats i dels càstigs és un camp perdut! No hi ha ordre, ni mesura, ni seny, ni justícia!
QUERUB: Adam, com goses...?
ADAM: Et dic i et sostinc que no hi ha ordre! Àngel, per Jahvè, no hi podries fer res tu? (Pel Cel) ¿Explicar-los com van realment les coses aquí baix? Ara que tot just comencem,  ¿no fóra temps d’endegar-ho tot d’una manera més enraonada? Jo no demano el retorn al Paradís... Però sí un cop de mà, un endreç general... una certa millora en tots sentits. Ja m’entens, tu!
QUERUB: Ai, Adam, Adam! ¿No penses que podríeu estar molt pitjor, encara?
ADAM: Sí, sí... Tu raï! A tu totes et ponen...

 Altres n'han dit:
Pep Grill

 Enllaços:
Joan Oliver, el paper de la ironia, contextdetalls estilístics i temàtics.

⇲ Mira-la:
Català (RTVE - Lletres catalanes / 1977: Allò que tal vegada s'esdevingué)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

Crímenes ejemplares - Max Aub

Adreça desconeguda - Kressmann Taylor

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit