dimecres, 28 de febrer de 2018

La nina de Pequín - Chun Sue




"(...) viure és dolorós; fes el que vulguis fer, aguanta el que hagis d’aguantar, és l’estat normal."





Sue, Chun. La nina de Pequín. 
Barcelona: Empúries, 2003

Beijing Wa Wa. Traducció de Sara Rovira
Col.lecció Narrativa, 219




 Que en diu la contraportada...
La nina de Pequín és una novel·la transgressora que ha estat prohibida a la Xina. Chun Sue, escriptora precoç i rebel, enfant terrible de la literatura xinesa, encarna la recerca de la llibertat i l’amor en una societat carregada de pors i prejudicis, ancorada en una tradició que trontolla davant les onades del materialisme occidental. La jove Chun Sue explica amb una sinceritat desesperada què significa ser jove avui a la Xina quan la formació que proporcionen les escoles o l’educació que donen els pares ja no serveixen per creure en un món millor. Enlluernada pels referents de la música punk i les promeses de llibertat, Chun Sue descobreix que el món dels adults és irreconciliable amb les seves aspiracions, i acaba pagant un preu altíssim per la seva rebel·lió. De resultes de la seva gosadia, Chun Sue té avui prohibit sortir de la Xina.

 Com comença...
Aquesta presentació és per ajudar-te a entendre millor aquest llibre. A continuació trobaràs una relació dels personatges, no m’enrotllaré gaire.

1 El meu nom. Em dic Lin Jiafu. En tinc una altre, que és Chun Sue. Lin Jiafu és el meu nom acadèmic, és a dir, el nom que faig servir a l’escola. A part, jo mateixa em vaig buscar el nom de Chun Sue, que és el que fan servir la majoria dels meus amics. M’animo molt cada vegada que el sento (...).

 Moments...
(Pàg. 38)
De fet, sóc una persona introvertida, no em sé expressar i encara menys relacionar-me amb la gent. Sóc massa honesta.
La solitud. Una cosa que no té remei.

(Pàg. 40)
En alguna ocasió, a classe de mecanografia, de sobte m’agafava una rauxa, amb la tendresa fluint com aigua, i li escrivia una carta en anglès plena de faltes amb aquella màquina d’escriure vella; tot plegat em semblava molt romàntic, però als ulls del Li no era més que una ximpleria.

(Pàg. 71) 
Sabia que un dia escriuria sobre aquest lloc: l’Escola de Secundària X Oest, d’on volia escapar com si m’hi anés la vida i d’on, en canvi, no podia marxar. Els dos anys i mig que hi vaig passar van esgotar tot el meu entusiasme i energies. Fins i tot quan ja havia decidit que no calia que hi anés més, em continuava apareixent en els malsons.

(Pàg. 81) 
(...) els alumnes eren uns apàtics, uns hipòcrites, uns farsants i uns frívols... Una colla de gent que no tenia dos dits de front! ¿I jo? ¿Per què coi els havia d’il·luminar, jo?

(Pàg. 84)
No sé per què, però tinc un punt de vista molt vulgar: tothom que menysprea la vida d’una manera prou collonuda, que la considera una merda, que pensa que no té cap sentit i que viu patint molt, per mi és un intrèpid i un audaç molt... en fi, un fora de sèrie.

(Pàg. 102)
Tant la vida com la mort estan controlades per un misteri inescrutable, una mena de malson del qual no es poden alliberar, aquella mena de perplexitat extrema que no podràs entendre mai.

(Pàg. 120)  
Era la meva pròpia elecció i no me’n penedia. Continuava tenint fe en aquestes paraules existencialistes: viure és dolorós; fes el que vulguis fer, aguanta el que hagis d’aguantar, és l’estat normal.

(Pàg. 121)
- ¿És que no t’has qüestionat mai tot això?
- ¿El què... tot això?
- El rock

(Pàg. 151) 
(...) llibertat llibertat llibertat llibertat llibertat, llibertat llibertat llibertat, si no ets una persona lliure, ¿de quina llibertat pots parlar?

(Pàg. 165)
(...) No m’importava gens ni mica l’hora, no tenia absolutament res, llevat de temps.

(Pàg. 171)
Em trobava enmig d’una lluita entre la felicitat i el dolor. Tenia el cervell com sli hagués caigut un llamp, estava aclaparada per aquest sentiment d’amor i de desig.

(Pàg. 216)
Estava convençuda que estava malalta i que la meva malaltia no era més que una absència de sentiments!

(Pàg. 219)
Algú em va preguntar què era allò que més desitjava en aquest món i em van venir al cap un munt de coses caòtiques: diners, una bona feina, anar de viatge a l’estranger, ser famosa... Al final, però, només vaig dir:
- El que més desitjo és tornar a la infantesa.

(Pàg. 221)
(...) no és d’estranyar que els xinesos no vulguin escollir ni que els matin, al cap i a la fi és molt més complicat escollir el propi destí que no pas tancar els ulls i esperar la mort.

(Pàg. 227)
(...) el dia era gris, com un rostre indiferent (...)

(Pàg. 254)
Tothom podia aconseguir-me, però ningú no podia aconseguir-me tota sencera ni ningú podria comprendre’m de veritat.

(Pàg. 262)
Dos cors es troben immersos en una espera mútua i un cert desgast, han estat mòlts i convertits en pols. Seiem. Ja no hi ha cap futur del qual puguem discutir, ni cap cosa alegre que puguem fer, ni hi ha necessitat que ens esforcem per un objectiu comú... Quina solitud, quina buidor, simplement és així.

(Pàg. 282)
Molts cops el T m'acompanyava a casa. A vegades, quan havíem perdut l’últim autobús, s’esperava enmig del vent gèlid mitja hora o una hora per tornar amb el bus nocturn.
Aquells matins amb una lleugera polseguera i aquells vespres d’esgotament, no els valoràvem pas.

(Pàg. 313)
Si tot fos així, aleshores quin sentit tindria l’amor. Si tot plegat era tan insípid com allò, quin valor tenien la joventut i la bellesa. Si tot era realment tal com ho estaven experimentat els meus ulls, què tenia d’especial la primavera i què tenia de diferent la vida. I que no em diguin que la vida era allò, perquè si la vida era allò, si en el futur diàriament havia de viure una vida així, aleshores, ¿com havia de bategar el meu cor anhelós?

(Pàg. 314)
Tot un segle havia passat de llarg. Ja no existia absolutament res.

 Altres n'han dit...
Publisherweekly, Book slut, Book Dragon, Pep Grill.

 Enllaços:
Chun Sue, traducció i política..., ...però l'autora defuig de la crítica políticasuperficial però amb una ombra allargada, malgrat tot... novel·la juvenil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Segueix Lleixes a les Xarxes