Clarissa - Stefan Zweig
"L’Estat, el poble, la nació, l’invisible, l’abstracte s’oposa a la vida".
Zweig, Stefan. Clarissa.
Barcelona: Quaderns Crema, 2017.
Clarissa. Traducció de Joan Fontcoberta.
Col·lecció Biblioteca Mínima, 203
⇲ Que en diu la contraportada...
La Clarissa, filla d’un militar austríac, coneix a Lucerna en Léonard, un jove socialista francès, de qui s’enamora. L’esclat de la Gran Guerra separa els amants i la jove, que s’ha quedat embarassada, ha de tornar a Àustria, enmig d’una Europa que s’esquinça. Allà pren la decisió de tenir un fill de l’enemic i de criar-lo. Aquesta commovedora novel·la tardana de Zweig avui es considera el testament en el qual l’escriptor austríac va condensar els ideals humanístics que va abraçar tota la vida.
⇲ Com comença...
Quan la Clarissa, uns anys més tard, va tractar de recordar la seva vida, li va costar de trobar-ne el fil. Amplis espais semblaven recoberts de sorra, amb les formes completament desdibuixades, el temps mateix hi passava per damunt indeterminat, com núvols, i sense una dimensió precisa. Amb prou feines sabia donar compte d’anys sencers, mentre que setmanes en particular, àdhuc dies i hores, semblaven ahir, encara ocupaven la seva ànima i el seu esguard interior; de vegades tenia la impressió, la sensació, de no haver viscut sinó només una part ínfima de la seva vida de manera conscient, desperta i activa, mentre que l’altra romania en un crepuscle de lassitud i de deure buit de sentit.
⇲ Moments...
(Pàg. 18)
I, després, una altra vegada el dia lectiu, la setmana lectiva, el temps gris i incolor, una petita onada en què imperceptiblement la seva vida confluïa i creixia en anys i que amb el seu curs constant i monòton se li enduia la infantesa abans que ella se n’adonés.
(Pàg. 38)
(...) el fet que jo fos soldat en cos i ànima no t’ha de forçar, i el fet que al final d’una carrera de treball patís una injustícia no t’ha de dissuadir. L’essencial és només que un estimi allò que fa i ho porti a terme amb honradesa i correcció.
(Pàg. 39)
- (...) al llarg de cinquanta anys una cosa he vist i après, i és que a la vida només es pot fer bé una cosa..., només una, però cal fer-la del tot. Tal se val quina cosa sigui, ningú no pot anar més enllà d’un mateix, però només qui basteix la seva vida sobre una cosa actua degudament. Només cal que sigui una cosa decent, honesta, neta, una cosa que després formi part d’un mateix com la pròpia sang... Tant és que els altres diguin que és un caprici o una dèria, sempre que un la consideri bona per a ell (...).
(Pàg. 54)
Tothom té les seves manies congènites o, si més no, una disposició a tenir-les, tothom vol expressar on sigui la necessita de fer-se valer, però aquest impuls, el més estúpid de tots, aquest plaer de projectar-se al buit, no se li pot extirpar, sols se l'en pot desviar. Cada persona, també la intel·lectual, i sobretot aquesta, té una zona d’ombra al cervell que la raó no pot il·luminar.
(Pàg. 58)
(...) fos on fos, era una persona més i prou, algú que no molestava, però que tampoc no captivava. Les converses la ignoraven, de manera que als vint anys no hi havia ningú més que el pare que pogués trobar a faltar la filla; i ara el professor; la secretària de confiança.
(Pàg. 63)
Quan un surt de la rutina, es retroba a ell mateix. Gairebé li sabia greu de no tenir més temps per a descobrir coses noves.
(Pàg. 69)
- (...) Allò que necessiten és el sentiment de participar en alguna cosa, sortir de la seva existència mancada de sentit i deixar-se arrossegar pel corrent dels temps. Allò que a vostè li sembla petit, perquè viu en una gran ciutat, a d’altres els fa l’efecte d’una cosa gegantina. Per a molts és la primera sueca, alemanya o italiana amb qui han parlat a la seva vida. Vostè no té idea de què és una petita ciutat francesa. Viure-hi és com morir a poc a poc. Tot o gairebé tot es feia fins ara a cop de voluntat. El nostre país es troba de fet en un procés de filtratge permanent, i la nostra província fa de sedàs; reté les existències més dures, les més tosques, les més flegmàtiques; i el corrent s’emporta a la capital les intel·ligències més selectes, més dúctils, més versàtils; som nosaltres que li donem energia, a aquest corrent, al seva elasticitat, i els d’allà baix la utilitzen i exploten. Els que no es mouen són els que no tenen ambició, els que els falta empenta...
(Pàg. 72)
- (...) Fixi’s en aquests petits mestres. Ja sé que semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians, malgirbats, les seves ulleres i les seves menuderies. Agafi’n una dotzena; un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base. Un se n’adona de seguida, si es fixa només en els aspectes exteriors, recognoscibles a primer cop d’ull, abans de captar tot amb els ulls, els sentits i la sensibilitat. Perquè tot depèn de com es mira i des d’on es mira. Encara que sigui un carallot de mestre.
(Pàg. 75)
(...) “La gent petita – va pensar, recordant la conversa de la vigília-. No en sabem res. Som nosaltres, les existències innombrables, escampades per la terra, nosaltres que no volem res més que la nostra vida petita i tranquil·la, aquí, allà i arreu”.
(Pàg. 77)
És sempre la mateixa història d’aquesta idea il·lusòria de l’Estat; ho destrueix tot. L’Estat, el poble, la nació, l’invisible, l’abstracte s’oposa a la vida.
(Pàg. 90)
Van viure les setmanes següents fora del temps. Havien recorregut a peu la riba del llac de Como. Havien enviat per endavant el seu exigu equipatge. Volien ser lliures, per bé que se sabien lligats a un deure. Un dia es van discutir per si era dimecres o dijous; va ser la seva única disputa. “Si no hem d’agafar cap tren, tampoc haig de donar corda al rellotge. El temps i el calendari també són un constrenyiment”. Com que els seus mitjans eren més aviat migrats, passaven la nit a petits albergs i petites localitats; en Léonard li havia explicat que calia evitar les grans ciutats sempre que fos possible. Els museus i les biblioteques no eren el que cercava: volia veure la gent petita a les petites ciutats.
(Pàg. 91)
“El valor d’un país no es calcula pels seus morts il·lustres, sinó pels qui hi viuen. Però no pas pels més grans i eminents: és a través dels anònims, que subsisteix. Jo els busco arreu. És un error cercar l’extraordinari –va dir-. Es basa en falsos criteris (...).
(Pàg. 98)
Van baixar al carrer. Van veure repartir els diaris. Van córrer-hi. Esperaven notícies. Era una obsessió, no simple curiositat.
- Aquest home d’allà ven la nostra vida. Això que pregona és la nostra vida. I això decidirà si tenim dret a ser feliços o no.
En Léonard comprà un diari.
- ¿Què hi diu?
No va respondre.
La Clarissa insistí, i aleshores va respondre:
- Àustria ha declarat la guerra a Sèrbia (...).
(Pàg. 104)
Només hi ha una possibilitat d’adoptar una posició normal i humana davant la guerra; anar-la a veure i no deixar-se-la descriure pels baladrers que no trepitgen el front. Qualsevol altra cosa és enganyar-se i mentir-se, anestesiar-se i embriagar-se en abstraccions.
(Pàg. 180)
“¿Què ens pot passar? Viurem, i només això és important. Tots dos tenim un fill. Tenim els nostres fills. ¿Què ens importa el que passi en la política? ¿Què són emperador i imperi? Hem de mirar-nos-ho des del punt de vista històric, com si això hagués passat fa mil anys. Estem salvats. També el seu fill. És ben veritat, la dita: “Que els morts enterrin els morts”. ¿Què vol dir patriotisme? O ara neix Europa o tot està perdut. Només si no neix, haurem perdut la guerra”.
⇲ Altres n'han dit...
Barcelona: Quaderns Crema, 2017.
Clarissa. Traducció de Joan Fontcoberta.
Col·lecció Biblioteca Mínima, 203
⇲ Que en diu la contraportada...
La Clarissa, filla d’un militar austríac, coneix a Lucerna en Léonard, un jove socialista francès, de qui s’enamora. L’esclat de la Gran Guerra separa els amants i la jove, que s’ha quedat embarassada, ha de tornar a Àustria, enmig d’una Europa que s’esquinça. Allà pren la decisió de tenir un fill de l’enemic i de criar-lo. Aquesta commovedora novel·la tardana de Zweig avui es considera el testament en el qual l’escriptor austríac va condensar els ideals humanístics que va abraçar tota la vida.
⇲ Com comença...
Quan la Clarissa, uns anys més tard, va tractar de recordar la seva vida, li va costar de trobar-ne el fil. Amplis espais semblaven recoberts de sorra, amb les formes completament desdibuixades, el temps mateix hi passava per damunt indeterminat, com núvols, i sense una dimensió precisa. Amb prou feines sabia donar compte d’anys sencers, mentre que setmanes en particular, àdhuc dies i hores, semblaven ahir, encara ocupaven la seva ànima i el seu esguard interior; de vegades tenia la impressió, la sensació, de no haver viscut sinó només una part ínfima de la seva vida de manera conscient, desperta i activa, mentre que l’altra romania en un crepuscle de lassitud i de deure buit de sentit.
⇲ Moments...
(Pàg. 18)
I, després, una altra vegada el dia lectiu, la setmana lectiva, el temps gris i incolor, una petita onada en què imperceptiblement la seva vida confluïa i creixia en anys i que amb el seu curs constant i monòton se li enduia la infantesa abans que ella se n’adonés.
(Pàg. 38)
(...) el fet que jo fos soldat en cos i ànima no t’ha de forçar, i el fet que al final d’una carrera de treball patís una injustícia no t’ha de dissuadir. L’essencial és només que un estimi allò que fa i ho porti a terme amb honradesa i correcció.
(Pàg. 39)
- (...) al llarg de cinquanta anys una cosa he vist i après, i és que a la vida només es pot fer bé una cosa..., només una, però cal fer-la del tot. Tal se val quina cosa sigui, ningú no pot anar més enllà d’un mateix, però només qui basteix la seva vida sobre una cosa actua degudament. Només cal que sigui una cosa decent, honesta, neta, una cosa que després formi part d’un mateix com la pròpia sang... Tant és que els altres diguin que és un caprici o una dèria, sempre que un la consideri bona per a ell (...).
(Pàg. 54)
Tothom té les seves manies congènites o, si més no, una disposició a tenir-les, tothom vol expressar on sigui la necessita de fer-se valer, però aquest impuls, el més estúpid de tots, aquest plaer de projectar-se al buit, no se li pot extirpar, sols se l'en pot desviar. Cada persona, també la intel·lectual, i sobretot aquesta, té una zona d’ombra al cervell que la raó no pot il·luminar.
(Pàg. 58)
(...) fos on fos, era una persona més i prou, algú que no molestava, però que tampoc no captivava. Les converses la ignoraven, de manera que als vint anys no hi havia ningú més que el pare que pogués trobar a faltar la filla; i ara el professor; la secretària de confiança.
(Pàg. 63)
Quan un surt de la rutina, es retroba a ell mateix. Gairebé li sabia greu de no tenir més temps per a descobrir coses noves.
(Pàg. 69)
- (...) Allò que necessiten és el sentiment de participar en alguna cosa, sortir de la seva existència mancada de sentit i deixar-se arrossegar pel corrent dels temps. Allò que a vostè li sembla petit, perquè viu en una gran ciutat, a d’altres els fa l’efecte d’una cosa gegantina. Per a molts és la primera sueca, alemanya o italiana amb qui han parlat a la seva vida. Vostè no té idea de què és una petita ciutat francesa. Viure-hi és com morir a poc a poc. Tot o gairebé tot es feia fins ara a cop de voluntat. El nostre país es troba de fet en un procés de filtratge permanent, i la nostra província fa de sedàs; reté les existències més dures, les més tosques, les més flegmàtiques; i el corrent s’emporta a la capital les intel·ligències més selectes, més dúctils, més versàtils; som nosaltres que li donem energia, a aquest corrent, al seva elasticitat, i els d’allà baix la utilitzen i exploten. Els que no es mouen són els que no tenen ambició, els que els falta empenta...
(Pàg. 72)
- (...) Fixi’s en aquests petits mestres. Ja sé que semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians, malgirbats, les seves ulleres i les seves menuderies. Agafi’n una dotzena; un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base. Un se n’adona de seguida, si es fixa només en els aspectes exteriors, recognoscibles a primer cop d’ull, abans de captar tot amb els ulls, els sentits i la sensibilitat. Perquè tot depèn de com es mira i des d’on es mira. Encara que sigui un carallot de mestre.
(Pàg. 75)
(...) “La gent petita – va pensar, recordant la conversa de la vigília-. No en sabem res. Som nosaltres, les existències innombrables, escampades per la terra, nosaltres que no volem res més que la nostra vida petita i tranquil·la, aquí, allà i arreu”.
(Pàg. 77)
És sempre la mateixa història d’aquesta idea il·lusòria de l’Estat; ho destrueix tot. L’Estat, el poble, la nació, l’invisible, l’abstracte s’oposa a la vida.
(Pàg. 90)
Van viure les setmanes següents fora del temps. Havien recorregut a peu la riba del llac de Como. Havien enviat per endavant el seu exigu equipatge. Volien ser lliures, per bé que se sabien lligats a un deure. Un dia es van discutir per si era dimecres o dijous; va ser la seva única disputa. “Si no hem d’agafar cap tren, tampoc haig de donar corda al rellotge. El temps i el calendari també són un constrenyiment”. Com que els seus mitjans eren més aviat migrats, passaven la nit a petits albergs i petites localitats; en Léonard li havia explicat que calia evitar les grans ciutats sempre que fos possible. Els museus i les biblioteques no eren el que cercava: volia veure la gent petita a les petites ciutats.
(Pàg. 91)
“El valor d’un país no es calcula pels seus morts il·lustres, sinó pels qui hi viuen. Però no pas pels més grans i eminents: és a través dels anònims, que subsisteix. Jo els busco arreu. És un error cercar l’extraordinari –va dir-. Es basa en falsos criteris (...).
(Pàg. 98)
Van baixar al carrer. Van veure repartir els diaris. Van córrer-hi. Esperaven notícies. Era una obsessió, no simple curiositat.
- Aquest home d’allà ven la nostra vida. Això que pregona és la nostra vida. I això decidirà si tenim dret a ser feliços o no.
En Léonard comprà un diari.
- ¿Què hi diu?
No va respondre.
La Clarissa insistí, i aleshores va respondre:
- Àustria ha declarat la guerra a Sèrbia (...).
(Pàg. 104)
Només hi ha una possibilitat d’adoptar una posició normal i humana davant la guerra; anar-la a veure i no deixar-se-la descriure pels baladrers que no trepitgen el front. Qualsevol altra cosa és enganyar-se i mentir-se, anestesiar-se i embriagar-se en abstraccions.
(Pàg. 180)
“¿Què ens pot passar? Viurem, i només això és important. Tots dos tenim un fill. Tenim els nostres fills. ¿Què ens importa el que passi en la política? ¿Què són emperador i imperi? Hem de mirar-nos-ho des del punt de vista històric, com si això hagués passat fa mil anys. Estem salvats. També el seu fill. És ben veritat, la dita: “Que els morts enterrin els morts”. ¿Què vol dir patriotisme? O ara neix Europa o tot està perdut. Només si no neix, haurem perdut la guerra”.
⇲ Altres n'han dit...
Bocins literaris, La panxa del bou, El racó de la paraula, Núvol, Libros y literatura, Un libro al día, Más de arte, Pep Grill.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada