Àtila / Flors de Sang - Apel·les Mestres

“(...) a mi no em diguis ʺDiableʺ..., digue’m ʺDéuʺ”

Mestres, Apel·les. Àtila / Flors de Sang. 
Barcelona: Edicions de 1984, 2004

Col·lecció Temps Maleïts, 19




⇲ Què en diu la contraportada...
En consonància amb l’opinió dels catalanistes progressistes i de la major part de la gent del carrer. Apel.les Mestres (19854-1936), un dels poetes més populars de la Barcelona i la Catalunya menestral i burgesa, va publicar dues obres poètiques que constitueixen una ruptura amb tota la seva obra anterior. La, per ell, inapel·lable denuncia de l’horror de la barbàrie ocasionada per la Gran Guerra i el moralment obligat atac a aquells que l’havien engegada donaran origen al recull Flors de Sang i al poema èpic Àtila.

⇲ Com comença...
Era de nit i a mitja nit. Pausades,
vibrants, acompassades
acabaven de caure les dotze hores.
    I aquelles campanades
sonaren en el buit com martellades
d’un forjador d’eternitat.
(...)
Preludi. Àtila

⇲ Moments...
(Pàg. 19)
(...)
L’un és un home, adolescent encara,
de tors escultural, hermós de cara,
gest arrogant i ardit:
sos ulls ardents en la foscor llampeguen,
i al llarg de ses espatlles se repleguen
dues ales més negres que la nit.

L’altra ombra és una dona, també hermosa;
sa bellesa és terrible i majestuosa;
sa mirada, glacial:
la duresa implacable de son rostre
i ses formes hercúlies, tot demostra
sa força colossal.

Ell sembla el geni pensador que crea;
ella la força bruta que anorrea:
ella forta; ell més fort.
Sense haver-vos vist mai jo us conec, ara,
¡oh fills forçuts de la gran Força mare!:
  sou el Diable i la Mort.
(...)
Cant I. Àtila

(Pàg. 24)
(...)
¡Món de meravelles,
on, de més en més,
les joguines noves empenyen les velles
                        en nom del progrés!
Cant II. Àtila

(Pàg. 32) 
(...)
I la Mort afegeix: “Però no oblidis
això que et vaig a dir. Sempre que em cridis,
no em cridis pel nom meu;
en lloc de dir-me “Mort”...., digue’m ʺCulturaʺ”.
I el Diable, a cau d’orella, li murmura:
“I a mi no em diguis “Diable”..., digue’m ʺDéuʺ”.
Cant IV. Advertència. Àtila.

(Pàg. 35)
(...)
¿L’haveu sentida contar,
la fatídica llegenda,
la llegenda del temps vell,
la de l’infernal cacera?
Lo que era llegenda ahir
s’és fet història viventa;
la cacera no ha acabat,
no ha mort el Caçador Negre.
Jo el sento..., jo el veig... ¡És ell!
¡Ell, que fa estremir la terra!
Porta a la gropa la Mort,
el Diable a la davantera.
Cant V. La cacera infernal Àtila.

(Pàg. 46)
(...)
¿Quants eren al partir?
Ningú comptà quants eren:
¡eren molts, eren tants,
una contrada entera!
Si va comptar-los Déu,
ell sol sabrà quants eren;
si els compta a l’arribar,
ell sabrà quants ne queden.
No pregunteu quants són,
no pregunteu quins eren:
són el més gran dolor,
són la més gran misèria.
Ja han traspassat la vall,
aquella vall eterna,
ja munten costa amunt,
ja han escalat la serra.
S’aturen un instant
al cim de la carena,
no tant per descansar
com per guaitar endarrera.
Guaiten per darrer cop
lo que han perdut per sempre,
lo que era pàtria ahir
i un lladre ara els ha presa,
un lladre coronat
a qui cap llei condemna.
(...)
Cant IX. El fugitius. Àtila.

(Pàg. 49)
(...)
¡Pobre home! ¡I que ets menut!¡Que miserable!
¿Per què la vida et donà Déu –o el Diable?
¿De què et serveix la vida? ¿Què n’esperes,
si no s’ha fet per tu?... ¿Potser nasqueres
tan sols per ésser rosegall de feres?
(...)
Cant X. Prehistòria. Àtila.

(Pàg. 51) 
(...)
¿Com ha pogut la humanitat -¡la vida!-
  fer un salt endarrera
de milers de mils anys?... La força bruta,
per alçar-se del món reina absoluta,
ha mostrat sos unglots de bèstia fera.
¡I en el sant nom de Déu i la Cultura,
la Civilisació, de cop, detura,
i passat i present, tot ho aniquila!...

“¡Aquesta és la meva obra!”, exclama Atila.
Cant X. Prehistòria. Àtila.

(Pàg. 60)
(...)
  Projectava un lleó,
i m’ha sortit un escorpí ridícul
  -això sí, verinós.
Ets un sac de verí, d’odi i d’enveja;
  ets un pou sense fons
de maldat, de perfídia, de cinisme,
  d’orgull i d’ambició.
Però tantes virtuts, tot i essent tantes,
  no són encara prou
per fabricar... un Alexandre..., un Cèsar...
            un Gengis..., un Timor.
Amb això, tot lo més, se fa un mal home,
  però un gran home, no.
(...)
Cant XIII. En família. Àtila.

(Pàg. 65)
(...)
Pensatiu posa els colzes
al damunt d’un canó,
empunya un tros de llapis sense punta
i comença una carta amb devoció.

  ¡Que n’hi dirà de coses,
a la mare que es frisa enllà d’enllà!
 Vol que rigui al llegir-la;
li dirà mil mentides, mes, ¡què hi fa!
(...)
Cant XIV. Sota terra. Àtila.

(Pàg. 84)
(...)
“Segueu per mi –els vaig dir-, deixeu-me prendre alè.
  ¡Relleveu-me en ma tasca!...”
¡I han segat! ¡Han segat!... Han segat bojament
  en una sola anyada
més que jo ho pogués fer en un segle de fam,
  de pesta i de desastres.
M’han servit un festí tan llord, tan colossal,
que me n’he alçat amb oits, pletòrica i borratxa...
Jo els demanava sang, jo els demanava carn,
  però...¡no tanta, tanta!”
(...)
Cant XVIII. Dalt dels cims. Àtila.

(Pàg. 85) 
Escup i prossegueix: “¡Sempre ho vaig creure així”
Ara veig, tot amb tot, lo que pot donar l’arbre
de la ciència del mal i del bé: molt de mal
i poc de bé; molt fullam; fruita..., poca i corcada.”
(...)
Cant XVIII. Dalt dels cims. Àtila.

(Pàg. 87)
(...)
I es mata i mor alhora,
però no es triomfa mai.
(...)
Cant XIX. L’últim soldat. Àtila.

(Pàg. 94)
(...)
De nostre pas pel món al crit de guerra,
de nostra obra de sang, ¿què n’ha quedat?...

Deliri de grandesa, afany de glòria,
febre d’alçar-se amunt, i sempre més,
de mendicar una pàgina a l’història
per reviure centúries a través.

Passar sobre muntanyes de carn morta
i esfonsar els peus en devessalls de sang,
per un ”visca”  estrident que el vent s’emporta
i un arc triomfal que ha de rodar pel fang.
(...)
Cant XXI. El somni d’Atila. Àtila.

(Pàg. 96)
(...)
I tu, el vençut de Waterloo, ¿com goses
mirar-me cara a cara, cellajunt?
Si vas passar pel peu de les Piràmides,
jo pukaré a assentar-me al capdamunt;
si a tu et van contemplar quaranta segles,
a mi em contemplaran quaranta-un.”

Diu, i es calça les botes de set llegües
- les del gegant de la rondalla- i, brau,
engamba Europa i posa el peu a Grècia,
que dorm de peus al mar, sota el cel blau.

“¡Ets tu –li diu Atila- qui algun dia
ta fantasia has imposat al món!...”
I al passar, amb la punta de la bota
  fa caure el Partenon.

I esclafeix una olímpica riallada.
I amb una altra gambada de tità
-com el gegant de la rondalla- passa
  sobre el Mediterrà.

I es deixa caure a Egipte. El Nil recula,
el simun se replega, vergonyant.
I Atila, a la piràmide més altra
-la de Keops-, se dirigeix triomfant.

Engamba de l’escala gegantina
els esgraons granítics un per un,
i amb majestat de rei que escala un trono
  s’asseu al capdemunt.

“¡Pobles de tot el món! –crida amb imperi-,
  acudiu davant meu;
vingueu a prosternar-vos i adorar-me:
¡Atila és vostre rei és vostre déu!

¡Pobles del món, humanitat, no oblidis
  en tan suprem instant
que quaranta-un segles –no quaranta;
quaranta-un, dic jo- m’estan mirant!”.
Cant XXI. El somni d’Atila. Àtila.

(Pàg. 103)
(...)
És una  onada de dol,
de mares sense consol,
donzelles sense esperança,
viudes que tot ho han perdut,
amors, repòs, joventut...:
¡és la sang clamant venjança!
(...)
Cant XXIII. El despertar d’Atila. Àtila.

(Pàg. 119)
Erta i pantejant,
la Terra així clama
-tal vegada a Déu,
tal vegada al Diable:

“¡No puc més!¡Pietat!
¡Estic escolada
de llevar cada any
fruit de mes entranyes!”

Ja li respon Déu
-tal vegada el Diable:
“El teu plany és just,
generosa mare;
enguany seré jo
qui la sembra faça.

No et sembraré blat,
ordi ni civada,
que et sembraré plom
ferro i carn humana.”
Nova sembra. Flors de sang.

(Pàg. 124)
(...)
Un país lliure ens ha engendrat
perquè cada home hi visqués lliure:
en un país engrillonat,
  no hi volem viure.
¡No és un mot va la llibertat
en el país que ens ha engendrat!
(...)
El rei jove. Flors de sang.

(Pàg. 130)
(...)
En l’ombra de la nit vagament se destaca
un canó trossejat amb l’arnó de gairell;
ça i enllà un cavall mort damunt la neu fa taca,
i la negror d’un corb fa taca damunt d’ell.
Al mig del camp nevat, semblant a una taupera,
boqueja un cau fangós d’aspecte sepulcral:
quatre homes en pilot, al fons de la trinxera,
vetllen amb l’arma el puny. És la nit de Nadal.
(...)
Nadal a la trinxera. Flors de sang.

(Pàg. 133)
Satan, l’inventor etern,
una nit de borratxera
atià el foc de l’infern,
va arrimar-hi una caldera;

tirà a dins d’ella un grapat
d’enveja, d’hipocresia,
de supèrbia, de maldat,
i un bon raig de bogeria.

Va remenar-ho amb furor.
I de l’infernal mistura
en sortí un Emperador,
un monstre de tal natura...
que al veure’l, son propi autor
es persignà ple d’horror.
L’obra del diable. Flors de sang.

(Pàg. 136)
(...)
¿Qui era? Tant se val: ¡carn de metralla”,
  un de tants, un com molts,
¡un soldat de la pàtria!...¿Ha mort per ella?
    ¡Doncs, un altre en son lloc!...

I allà dins d’aquell crani hi palpitava
  un cervell creador,
 i entre els replecs d’aquell cervell, la Idea,
  ¡el diví papalló!

¿Era un quadro? ¿Una estàtua?... ¿Era un poema?
  ¿Un Hamlet? ¿Un Quixot?
¿Un invent que devia, tal vegada,
  transfigurar el món?...

¡Qui ho sabrà mai! ¡Enigma impenetrable!
Flor morta en la llavor!...
Al caure mort un home, no és sols l’home,
és la Idea qui ha mort.
(...)
La mort de la Idea. Flors de sang.

(Pàg. 155)
Ja  h sé: jo no só res. Jo só un trist gra de pols,
un de tants entre tants, un com molts entre molts.
He nascut... perquè sí. Condemnat a fer via,
l’he feta tot fiblant la flor de la poesia,
i així penso morir.

Però, després de mort,
en la pau de l’oblit, ningú vindrà, per sort,
a cridar-me: “¡Malvat! ¡Violador! ¡Incendiari!
¡Lladre! ¡Assassí! ¡Perjur! ¡Monstre odiós! ¡Sanguinari!”
I n’estic orgullós, al pensar quants i quants
no poden dir-ho així, tot i creient-se grans.
Amor propi. Flors de sang.

(Pàg. 165)
(...)
Sabeu molt de tot. Fins sabeu de riure
dels drets conquerits per l’Humanitat.
Més d’això que sap l’home que neix lliure,
de viure i morir per la llibertat,
d’això no en sap res vostra saviesa.
I per ‘xò als llatins mai dominareu...
¡Perquè no teniu una Marsellesa
  ni mai la tindreu!
La Marsellesa. Flors de sang.

(Pàg. 166)
Heus-la aquí, mortals, la Civilisació,
tota febre i esforç i lluita i creació,
barrreja incongruent, amalgama estrambòtica
de bellesa sublim i de lletjor caòtica,
engendrant per matar, matant per reflorir,
construint sens descans per millor destruir,
sempre fent i desfent, donant i prenent vides,
i curant mals pel goig d’obrir noves ferides.
¡Aquí el teniu el monstre, exprement-se el cervell
per fer brotar un món nou de les cendres del vell,
i esclarar-lo demà!...
(...)
La civilisació. Flors de sang.

(Pàg. 169)
(...)
I als pobres òrfens
que, abandonats avui, sens llar ni pàtria,
erts de terror, de fred i fam sangloten,
¿qui els parlarà d’amor? ¿Quina paraula
hauran après a murmurar sos llavis?
Una només, una entre totes: ¡Odi!
“¡Odi!”, diran llurs cors, demà quan preguin
pels pares morts, que mai sabran on jeuen:
“¡Odi!”, diran al recordar la pàtria
que els ha sigut infamement robada;
“¡Odi!” diran llurs ulls, portant a dintre
l’imborrable visió de la matança;
“¡Odi!”, diran llurs mans, en tant que provin
d’alçar sobre la runa una llar nova.
I “¡Odi!”, diran llurs peus a l’enfonsar-se
en el fang dels camins...¡I el fang encara
vegin pastat amb sang!... ¡Odia, sols odi!
¡Aquí la tens, oh Humanitat, l’herència
que deixes als teus fills, els infants d’ara,
els homes de demà!... ¡Quan més valia
no haver-los engendrat!... ¡Mil cops ditxosos
els que ha engolit la terra, i més encara
els que mai naixeran de semblant mare!
(...)
Oda tràgica. Flors de sang.

(Pàg. 170) 
(...)
Però Cèsar no és Roma,
ni és França Bonapart. Moren els dèspotes;
els pobles, mai. Els pobles, sols, perduren.
  ¿Què resta de vostra obra?
  ¿Què resta de vosaltres?
Un nom tacat de sang, que escriu la història
com un símbol d’horror. És vostra glòria.
(...)
Oda tràgica. Flors de sang.

⇲ Altres n'han dit:
Pep Grill

⇲ Enllaços:
Apel·les Mestres, who's who en els poemes?, punts de vista durant la Gran Guerra, el Manifest dels Catalans.