Ànima - Wajdi Mouawad




"Hi ha abismes insondables." 






Mouawad, Wajdi. Ànima. 
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2014. 

Anima. Traducció d’Anna Casassas.
Col·lecció Antípoda, 6



 Que en diu la contraportada...
Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànimaés una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

 Com comença...
Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre’l, aquesta vegada, per fer-lo caure d’esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

 Moments...
(Pàg. 19)
(...) no reaccionava mai, surava i semblava que esperés que terra, habitació i cel es dissolguessin per tal que el seu ésser continués caient, desapareixent. A les valls fondes del seu rostre, una ombra sagnava com un sisme submarí que esqueixava encara més el seu esguard turmentat.

(Pàg. 35)
(...) per més impossible que pugui semblar, voldria dir-vos que la vida consisteix a esperar, malgrat tot. Pels mitjans que sigui, tant li fa, perquè, en matèria d’esperança, tots els mitjans són bons: espereu. No se sap mai per on vindrà la salvació.

(Pàg. 42) 
(...) he tornat a passar per davant del pis, convençut que me la trobaria. He jugat a entrar a casa per veure-la. Hi he jugat i sabia que jugava però ni em podia aturar. És com si el temps rellisqués per sobre d’aquesta pell de plàtan que vostè anomena “el dia de la seva mort”, i tot tornava a començar (...).

(Pàg. 45)
Era ample d’espatlles. Els músculs d’aquest home, m’he dit, els ha fet la ràbia, aquest home, m’he dit, no era un innocent: és de la meva raça. Un rosegador, un paràsit.

(Pàg. 52)
Jo no havia vist mai tant de dolor en un humà. El paisatge ens travessava, fanals i fanals i fanals i fanals i fanals i fanals, i fanals i fanals ens raspallaven la cara, alternaven les capes d’ombra i les capes de llum. La nit pintava la resta.

(Pàg. 64)
No hi ha durada, només hi ha instants, i la juxtaposició dels instants produeix la il·lusió de la durada.

(Pàg. 80)
Mentre passava, pel meu pelatge, una mà sense pensaments ni talent, mirava l’home.
- Els gats existeixen perquè els humans puguin acariciar els tigres. És veritat, no trobes?

(Pàg. 109)
El sol ha entrar al bar. Han quedat negres de llum. Les seves siluetes s’han confós i, sota l’empenta d’aquest enlluernament que ha vingut a sorprendre’ls, he vist que li agafava els canells i se l’acostava (...).

(Pàg. 115)
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix vam tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa.

(Pàg. 125)
He entès que no el tornaria a veure. La seva vida  estava a punt d’esfumar-se al pas de la meva porta igual que es devia haver esfumat fa molt de temps al llindar de la seva infància.  Es veia. Era així. Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

(Pàg. 144)
(...) és el que ha parlat menys, però m’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. Hi ha abismes insondables. Aquesta veu n’és un. Cap fons on arribar ni cap cel a guanyar de tant que sembla que hagi perdut modulacions. Es una veu sense caiguda ni elevació. Plana, arrossegada pel vent dels dolors.  Si cessen anirà a la ruïna, si persisteixen anirà als confins de la raó.  La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol.

(Pàg. 210)
(...) et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir.
Si el crit és continu, no hi ha res visible.
Exacte! Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo.

(Pàg. 222)
(...) no hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la nostra voluntat que l’altre conservi la vida o no, saber això, aquesta consciència, és la droga més forta que la humanitat s’ha inventat mai.

(Pàg. 292)
He fet un pas i he sortit de l'ombra. M'ha mirat, l'he mirat, n'he sentit la por a l'embocadura del coll. M'hi he acostat. Amb el morro li he tocat els llavis, he ensumat l'olor dels animals morts i, en l'arc opac dels seus ulls, hi he vist el meu reflex. He acotat el cap, he posat el meu front contra el seu front i he lligat la meva vida a la seva.

(Pàg. 314)
(…) el llum de la màquina de trens ens ha il·luminat a tots dos. Ha dit Aleshores dóna-li un nom, i l’Humbert s’ha posat a parlar de la mort, aquesta línia on tot s’esborra, i de la guerra, aquesta línia on tot s’esquinça. Ha parlat de les línies poroses  que separen els humans dels animals i de la les línies que solquen les cares dels vius. Ha parlat de les línies que ens fan i ens desfan, arrugues, ratlles, límits, fronteres, demarcacions. Ha parlat de les línies que ens salven, conductores, elèctriques, musicals, i ha parlat de les que ens falten, les línies blanques desaparegudes del traçat dels nostres camins, aquests línies invisibles per a les nostres ànimes extraviades al fons dels seus laberints. Ha parlat de les línies verticals a l’extrem de les quals s’han penjat tantes i tantes Ariadnes que ja no tenien cap Teseu per salvar ni cap Minotaure per abatre, ha parlat de les línies de vida al palmell de les mans, ha parlat de les línies sense tinta per gravar-se al paper de les memòries i al final, amb el pas interminable del tren amb tots els seus vagons, s’ha posat a cridar; i també voldria parlar-te de la línea que duus a la cara, aquest tall que la parteix pel mig con la línia que, aquí mateix, fa més d’un segle, va separar aquest país entre el nord i el sud, i va fer rajar la sang de tota una joventut, i com que el bar on ens hem trobat duia el nom d’aquesta línia de demarcació, al teu  gos li poso Mason-Dixon Line.  Cada vegada que el cridis, cada vegada que diguis Mason-Dixon Line, el cor t’haurà d’esclatar fora del pit! Promet-m’ho!
T’ho prometo!
Que et salti de massa ànima i de massa set, perquè no hem sabut tenir l’ànima que somiaven tenir ni apagar la set que volíem apagar!

(Pàg. 374)
(...) Els fets del 1982 ens van traumatitzar. Per força. Centenars de cristians, sota la mirada de centenar de jueus, van assassinar centenars d’àrabs. Jo sóc jueva i en Jean és cristià. “Això” ens va convertir en botxins.
No. Vostès no són botxins. Els veig, sé qui són. Els assassins, les persones reals, vull dir, no les veig. Qui són i què se’n va fer?
Taxistes, botiguers, n’hi ha que van marxar a viure a l’estranger. Estan tranquils a París, a Toronto, a Nova York. Quan es va acabar la guerra, el 1991, el govern libanès va fer votar una llei d’amnistia que eximia de tota persecució  judicial la majoria de crims polítics comesos durant la guerra. L’hecatombe va quedar sense càstig.
L’amnistia es va tornar amnèsia –ha dit en Jean.
I l’amnèsia, ignorància. És banal. De petit, em pensava que només havien matat la meva família. Durant anys ho vaig pensar. La primera vegada que vaig ser conscient de la paraula massacre, de la paraula poble, de la paraula camp, de la paraula milicians, de totes aquestes paraules que han pronunciat, ja devia ser a la universitat. I ara tot això reapareix. Una explosió de silenci. Que cada cop pesa més. Un forat negre. Absorbeix tota la llum, no deixa que el temps passi, que es desplegui, em continua mantenint enterrat (...)

(Pàg. 406)
Conduïa bramant, plorant, invocant noms, animals, ocells, insectes, peixos, rèptils, feres, bovins, clavant cops al volant, picant-se el pit, el cap, la cara, i deixava que li sortissin crits antics, callats, empassats, enterrats a la panxa, enfonyats sota les crostes desenganxades de la seva memòria.

 Altres n'han dit...
El Biblionauta, Els llibres del senyor dolent, Tens un racó dalt del mónAnna LleonartVoltar i voltarTot és una mentida, Entrelletres, Neguit de pantorrilla, Fragments personalsAixoletNúvol (Núria Joanico), Devoradora de librosCon un libro en la mano, La medicina de Tongoy, Gabi MartínezEntre montones de libros, Devaneos, Tu nombre en la portada, DvicioJauría lectoraUn libro al día, Pep Grill.

 Enllaços:
Wajdi Mouawad, context, detalls tècnics, sobre la redempció, sobre la brutalitat, sobre l'estil, els uns..., ... els altres, ...i l'absurd, Mason Dixon-line.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli