Des d'on tornar a estimar - Joan Margarit

"Com les pedres, les flors, la soledat, arreu ens acompanyen les paraules."

Margarit, Joan. Des d’on tornar a estimar.
Barcelona: Proa, 2015


Col·lecció Els llibres de l’óssa menor, 344




⇲ Com comença...
Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa un vinya
que és el llampec d’alguna veritat (...).
Estimar és un lloc.

⇲ Moments...
(Pàg. 17)
Visc en ciutats amb edificis alts,
inclinats, al biaix, i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perill
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són també bastides,
uns humils esquelets per anar amunt.
Com un traïdor Shakespeare, l’opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l’aigua fins als horts.
Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d’enlloc més que de la pobresa.
La que amb humilitat treu la bastida
d’uns murs rectes, verticals i clàssics.
La que amb l’aixada va apartar la terra.
L’he coneguda. Sé què és.
Mai no la confondré amb tot allò
que hi ha de miserable en l’opulència.
Vinc d’allí.

(Pàg. 21)
Aquest nom és encara un refugi.
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.
Barcelona

(Pàg.29)
D’infant em van voler arrencar la llengua
que l’àvia em parlava
quan tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver Salvat la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.
El saqueig.

(Pàg. 33) 
(...)
El món pot ser bellíssim
però ha de portar inclosa la humiliació.
Somiar no és res més que buscar un amo.
Lluny

(Pàg. 35)
(...)
La vida es va enfonsant en la vulgaritat
i en la mera il·lusió. En la vulgaritat
per haver-la arriscat poc a l’inici.
En la mera il·lusió per arriscar-la
desesperadament quan arriba el final.
Mare i fill.

(Pàg. 37)
(...)
La poesia és una conseqüència
d’alguna cosa que no ha existit mai.
El callat

(Pàg. 45)
Hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin,
i em queda poca música que em pugui consolar.
Són les rates del temps. No deixen res.
Faig el que puc per mantenir lluent
tot l’or humil que encara he conservat.
Per això parlo amb els que no hi són
i ho faig somrient sempre, i no vaig mai
on la mort ho és d’ofici i, les flors, lletges.
Saber estar trist és una fortalesa.
L’última a perdre’s. Més enllà d’aquí
hi ha molt pocs llibres i molt poca música
que puguin resistir un entusiasme
que és de l’animal i la pobresa.
Defensa pròpia

(Pàg. 73)
Ara, sabent que és seca i aspra,
la vida em resulta més amable.
L’error ha estat romàntic:
pensar que tot podien suportar-ho
l’entusiasme i la convicció.
Dalt d’una roca queda un cel poètic
que miro de reüll. No m’ha protegit mai.
He estat un il·lús, però no sóc un covard.
Somiar m’ha obligat
a aprendre a escriure i a llegir a les fosques.
Això va fer que em mantingués alerta,
com el client difícil d’una puta,
al més mínim murmuri d’amor.
L’il·lús

(Pàg. 99)
Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
É son la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
Jugant en les andanes, em passaven a frec.
Identitat.

⇲ Altres n'han dit...
Quadern d'en Cinto Amat, Bocins literaris, Nosaltresllegim.cat, Pep Grill.
⇲ Enllaços:
Joan Margarit, reflexions al voltant del recull i de la poesia, l'autor sobre els seus poemes, sobre els nivells de lectura, escolta'ls recitats pel propi Margarit.