Un pla perfecte i altres narracions - AAVV

"Cal viure sempre embriac: de vi, de poesia, de virtut; per fugir del temps, de la representació, del context."

AA.VV. Un pla perfecte i altres narracions. 
Lleida: Pagès Editors, 2016

Col·lecció Proses, 101




► Què en diu la contraportada...
El recull que teniu a les mans està format pel conjunt de contes que el jurat de la vint-i-dosena edició del premi Vent de Port ha escollit com les disset millor obres presentades a la convocatòria d’enguany. El guardó és convocat des de 1994 per l’associació cultural i recreativa La Casa del Sol Naixent, de Tremp. Com cada any, la quantitat, qualitat i lloc de procedència dels originals rebuts ens demostra la vitalitat de la narrativa curta als Països Catalans. Esperem que us deixeu endur per aquest vent que ara us bufa a cau d’orella.

► Com comença...
El dia que ens vàrem plantejar deixar el padrí en una gasolinera feia una calor enganxosa. Els nens voltaven pel poble, buscant alguna piscina aliena en la qual alliberar-se de la sufocació i la gent gran acaçava les ombres amb ampolles d’aigua de 33 cl a la mà, ventalls de colors vius comprats als basars xinesos o el prospecte de la pizzeria de la cantonada.
Un pla perfecte – Marta Boleda Montpart

► Moments...
(Pàg. 22)
Era menester un altre messies  per al nou segle, un autèntic Zaratrusta, i ell, Adolf, intuïa que una nova època daurada, una era de llum, tustava ja a les portes de l’Imperi.
- Sí, sé d’on vinc! Insaciable com la flama, cremo i m’estic consumint –va murmurar commogut aquells versos de Nietzsche, mentre s’eixugava la suor del front amb un mocador.
Una historia vienesa – Vicent Enric Belda

(Pàg. 35)
Va veure una figura que el mirava. Aquell home que xuclava les últimes raneres d’una ampolla de bourbon sabia que era ell, però no el reconeixia. Va estar uns segons contemplant la imatge que la superfície del mirall retornava. S’havia tirat al damunt mil anys de vida i altres tants de mort en vida. Descobria els trets humans que sols unes setmanes enrere li pertanyien per dret d’herència genètica, però qui els posseïa ja no era el mateix ésser. Algú aliè a ell se’ls havia apoderat fina a suplantar-lo, fins a habitar en sa casa i fins a arribar a sentir els mals i els dolors que ell patia.
Els records cremats – Francesc Company Soler

(Pàg. 44)
En el salonet la cangur encén una altra cigarreta. Ho saps perquè sents l’encenedor aquell que fa olor de benzina amb aquell soroll que fa tan particular. I penses, sospites que per a ella tot això no és més que un treball qualsevol mentre, a poc a poc, còmode i netet, et vas quedant ensopit. Ho acceptes. Tantes coses hauràs d’acceptar en aquesta puta vida... Més d’un cop t’ho ha dit ella mateixa sense pensar que sí la podies entendre.
Capvespre lema DK - Joan Carles González Pujalte

(Pàg. 54)
No encerten a explicar-se els guardes forestals com ha arribat el llop ibèric a un territori on no hi era present des del segle XIX, ni on s’amaga l’esquiva parella amb la seua llopada, ni com poden desplaçar-se sense deixar cap rastre. Només el tio Josep coneix la resposta, però, a ell, fa temps que ningú no l’escolta.
L’ermita de Benirrefús – Pablo Marco Dols

(Pàg. 62)
El món em va caure als peus en descobrir que el meu destí era tan vulgar. M’havia imaginat fent grans coses, explotant el meu cervell per canviar el món. Volia conèixer gent, analitzar novel·les, fer descobriments científics, enamorar-me, encara que fos platònicament. Totes aquestes esperances es van esvair i van ser substituïdes per una imatge grisa de tasques logístiques, números i altres feines repetitives. La meva gran capacitat mental malgastada a controlar milions de paquets perquè els accionistes d’una gran empresa poguessin repartir-se dividends després d’haver retallat despeses.
Vida i mort d’un ésser digital – Victor N. Monterrosso

(Pàg. 65)
(...) per sobre de tot, la virtut més valorada del senyor Joan Roda és que havia estat, des de sempre, un home resignat. Acceptava amb una naturalitat mancada de dramatisme que la vida no tenia res d’original; que, en realitat, hi havia ben poques diferències entre l’existència pròpia i la del veí, i que, ras i curt, no calia fer res més que el que tocava: resseguir les previsibles línies marcades sota els peus des dels inicis dels temps.
La roda – Anna Pascual Vall

(Pàg. 78)
La filla del sabater ambulant es va deixar anar un dia cap al tard, darrere una pila de capses, poc abans que arribés l’hora de tancar-les i de tornar-les a carregar. Nou mesos després l’avi de l’alcalde va haver de desfer-se d’un altre fruit de la passió, aquest cop per asfixia dins un botí de grans proporcions. Va obligar la mare a fer un mutis absolut i el va enterrar a l’altre costat de la noguera, a tocar dels dos germanastres.
Tres raons – Joan Pinyol Colom

(Pàg. 81)  
Feliços dies serens aquells en què m’aixoplugava de la infinitud del món sota l’ala de Gabriel. Avui, però, prenem en abús la sang de Crist per omplir la vacuïtat de l’ànima, per arborar les gèlides entranyes, per mitigar lo tedi, l’spleen dels hòmens de la nostra era. Cal viure sempre embriac: de vi, de poesia, de virtut; per fugir del temps, de la representació, del context.
Herois del nostre temps – Ferran R. Palet.

(Pàg. 95)
Sempre havia cregut que allò de la crisi dels quaranta era un invent de psicòlegs, psicoanalistes i venedors de viatges per a persones amb ganes de retrobar l’equilibri interior en països exòtics que volien ampliar el negoci. Potser simplement se li estava marcint la flor que havia dut a la mà anant pel món tota la vida i li arribava l’hora de dedicar-se a cuidar el seu jardí particular.
Llàgrimes cò(s)miques – Josep Rafart Canals

(Pàg. 104)
Passa el temps I tot encaixa, però no n’ets conscient en el moment que succeeixen els fets, sinó després. Com un trencaclosques, on l’atzar va posant les peces en el lloc adequat, i un bon dia, no saps per què, decideixes esbrinar l’autor d’aquell quadre, i observes que hi ha el teu nom en un racó i, de sobte, ho entens tot. I et martiritzes pensant que si te n’haguessis adonat abans, probablement ho hauries pogut evitar, com si a les teves mans romangués el poder de canviar el transcurs del destí.
Adéu, falcó de Ponent – Montse Rubinat Sindreu.

(Pàg. 113)
Tot va començar quan vaig desaparèixer del món dels vius, per dir-ho d’alguna manera; ho vaig fer tan de sobte que vaig quedar ben trasbalsat. El que mai no m’hauria pogut ni imaginar, però, és de quedar flotant per allà al damunt com aquell que no vol la cosa.
L’espera – Anna Salgot de Marçay

(Pàg. 122)
Aquell dia la meva agenda no estava gaire atapeïda, a causa d’una cancel•lació de darrera hora. Disposava encara ben bé d’un parell d’hores, que havia pensat destinar a un passeig pel Chiado i arribar fins a Casi do Sodré i sentir aquella humitat a vegades hostil del riu Tejo calant-me els ossos. Però la mirada d’en Guimaraes suplicava la meva companyía.
Hotel Avenida Palace – Xavier Serra Guasch

(Pàg. 129)
El dia que el van dur al cementiri, la migrada colla d’amics que formaven el seguici van convenir que Tià Teixidó havia estat un murri de pebrots. Durant divuit anys havia negat per activa i per passiva que ell tingués res a veure amb aquella història. Quan se li preguntava sobre la qüestió, sempre contestava que allò eren falòrnies inventades per quatre caps calents. A l’últim, tot i el desencís, ningú no posà en dubte la seva sinceritat. Fins que el van enterrar.
Les sueques – Roland Sierra Farreras

(Pàg. 139)
(...) retrobem en Mateu sota la pluja. L’havíem deixat al caire d’un pou de records i ressentiments i sota un paraigua ineficaç. Ara avança de pressa cap a casa seva. Segueix amb el cap farcit de cabòries, descabdellant línies argumentals; definint perfils de personatges; connectant sensacions i experiències que li permetin crear una historia. Constatant, en definitiva, que no té clar sobre què escriure. Però percebent aquell neguit que acompanya el misteri de la creació literària imminent; quan s’està a punt de materialitzar, negre sobre blanc, la idea...
El factor Zweig – David Torelló Alsina

(Pàg. 147)
Deia que sabia on guardaven els diners i com accedir-hi, i que pensava saquejar el negoci. L’únic que encara no havia resolt era com fer-s’ho per infiltrar-se en l’edifici des del carrer.
- Hi ha una finestra que no tanca del tot –va explicar-, però l’obertura és massa petita. Només algú molt prim podria esmunyir-s’hi. O un nen...
Lladres – Aleix Tura Vecino

(Pàg. 157)
Sempre que pensó en la Carlota em ve al cap la mateixa melodia. “Sol, fa, mi, re, mi, fa, do, fa...” Són les primes notes del tercer moviment de Souvenir d’un lieu cher, de Txaikovski, i era la nostra peça predilecta. Això, i l’aroma d’Heno de Pravia que desprenia el seu cos quan girava els fulls de la partitura “...mi, re, do, re, mi, mi, do, mi...”.Encara em sembla que la veig, asseguda al piano, fent l’acompanyament, mentre jo treia del meu violí de color de cirera tot aquest enfilall de notes tan belles (...).
Record d’un lloc estimat – Pilar Vinent Barceló

► Enllaços:
Premi Vent de Port