El bigoti - Emmanuel Carrère

"Passar pàgina, començar de zero, la vella i vana cantarella de tots els amargats del planeta (...)." 

Carrère, Emmanuel. El bigoti. 
Barcelona: LaBreu Edicions, 2014


La Moustache. Traducció de Ferran Ràfols Gesa.




► Què en diu la contraportada...
Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.

El bigoti és un sorprenent joc de prestidigitació literaria que s’encamina cap a l’horror. Un intens vertigen, un viatge en espiral.

► Com comença...
- Què diries si m’afaités el bigoti?
L’Agnès, que fullejava una revista al sofà de la sala d’estar, va fer una rialleta i en acabat va respondre:
- Seria una bona idea.
Ell va somriure. A la superfície de l’aigua, a la banyera on feia el ronso, hi flotaven illots d’escuma sembrats de petits pèls negres.

► Moments...
(Pàg. 41)
Per què ho havia fet? Per què el volia castigar? No pas per haver-se afaitat el bigoti, en qualsevol cas. Ell no l’enganyava, no la traïa des de cap punt de vista, però si feia examen de consciència no es quedava més tranquil, cosa que volia dir que l’Agnès el sancionava per una falta de que`ell mateix no tenia consciència.

(Pàg. 58) 
(...) començava a pensar que podia ser que la cosa no anés més enllà, que no calgués veure cap psiquiatre: com que es tractava del seu antic bigoti, n’hi havia prou que se sumés al que semblava l’opinió general i no en tornés a parlar.

(Pàg. 65)
Va cloure els punys, va tancar els ulls tan fort com va poder per mirar de fer net, per escapar-se d’aquell vaivé entre dues hipòtesis que ja havia contemplat cinquanta vegades del dret i del revés i que no duien enlloc, sinó de l’una a l’altra i de l’altra a l’una, sense cap sortida que li permetés reprendre la vida normal.

(Pàg. 86)
Estava boig, vet-ho aquí, i ara el curarien. I tot plegat l’alleujava també a ell, en cert sentit, la perspectiva de deixar-se anar, de posar-se en mans de l’Agnès, del Jérôme, del psiquiatre Sylvain Kalenka (...).

(Pàg. 93)
(...) el moviment es feia  més ràpid: en Serge i la Véronique, les vacances a Java que feia dues nits l’Agnès encara recordava havien desaparegut en vint-i-quatre hores. Amb uns minuts més n’hi havia hagut prou per devorar el seu pare (...).

(Pàg. 95)
L’angoixa el va fer aixecar, entreobrir la porta. L’Agnès seia al sofà de la sala d’estar, amb el bust dret, els ulls mirant fixament el vídeo, davant seu. El grinyol de la porta li va fer girar el cap, ell va veure que plorava. “Sisplau –va dir-, no desapareguis. Tu no.”. Ella va respondre únicament: “No. Dorm.”, sense posar-hi cap intensitat especial, valia més així.

(Pàg. 120)
(...) oblidar-los, oblidar el seu ofici i trobar qualsevol cosa per poder subsistir, aquí o en qualsevol altre lloc, sempre que no el coneguessin, que ningú s’interessés per ell, que ningú no sabés mai si havia dut bigoti o no.  Passar pàgina, començar de zero, la vella i vana cantarella de tots els amargats del planeta (...).

(Pàg. 126)
(...) la veritat, ara se n’adonava, era que tot plegat era més complex. No estava boig. L’Agnès, en Jérôme i els altres tampoc. Era només que l’ordre del món havia patit un daltabaix abominable però discret que havia passat per alt a tothom tret d’ell, i que el col·locava en la posició de l’únic testimoni d’un crim a qui lògicament s’ha d’abatre.

(Pàg. 136)
Esborrar tot l’episodi de les seves vides, conseqüències incloses, però també esborrar el rastre de l’esborrador, i el rastre d’aquest rastre. Ni manipular ni oblidar, sinó no tenir res a manipular ni a oblidar, o el record tornaria de manera ineluctable i els destruiria... No, de debò, l’única ajuda que tenia a l’abast, si volia conjurar la misericòrdia del cel, era deixar-se créixer el bigoti, tenir-ne cura, confiar en el remei. Estirat al llit, es va tocar el llavi superior amb el dit, va acaronar els pèls que renaixien, la seva única esperança.

(Pàg. 149)
(...) només li calia sacsejar el cap, tancar lentament els ulls o beure uns quants glops de vi per dissipar unes imatges cada cop més exsangües, buides de substància, que no trigarien a convertir-se en espectres tan poc temibles com un comandament a distància negat al mar de la Xina o una impressió torbadora però fugissera de déja vu.

► Altres n'han dit...
Pas a pas, Núvol, El Cultural, Un libro al día.

► Enllaços:
Emmanuel Carrère, exercici kafkià, temes i formes.