L'enganyada - Thomas Mann
"Pots dir que oblidar és una infàmia, però la gent ho fa, pots pujar-hi de peus."
Mann, Thomas. L’enganyada.
Barcelona: Viena Edicions, 2008
Die Betrogene. Traducció de Joan Fontcoberta
Col·lecció El cercle de Viena, 7
► Què en diu la contraportada...
Rosalie von Tümmler, vídua i amb dos fills, acaba de fer cinquanta anys i duu una vida tranquil•la i respectable al Düsseldorf de començament del segle XX. Però aquesta placidesa es veu de sobte alterada quan, enlluernada per la bellesa i la joventut de Ken Keaton, un nord-americà de vint-i-quatre anys que imparteix classes d’anglès al seu fill, redescobreix amb una força insòlita el desig i la passió que creia que mai no tornaria a experimentar.
Desoint els consells de la seva filla, Rosalie està disposada a transgredir les normes socials i els seus principis morals per poder sentir, encara que sigui només un instant, la felicitat i la plnitud que intueix darrere aquest desig. Fins i tot li sembla que la natura li concedeix la gràcia de transfigurar el seu cos i retornar-li l’ardor i la vitalitat dels anys de joventut...
► Com comença...
Pels anys vint del nostre segle vivia a Düsseldorf del Rin la senyora Rosalie Von Tümmler, vídua des de feia deu anys, amb la seva filla Anna i el seu fill Eduard, en condicions folgades, per bé que no opulentes. El seu marit, el tinent coronel Von Tümmler, havia perdut la vida just al començament de la guerra, però no pas en combat, sinó de manera absurda, en un accident d’automòbil (...).
► Moments...
(Pàg. 12)
- (...) Anna, no em convenceràs que amb el teu talent no podries pintar alguna cosa que alegri el cor.
- Em malentens, mare. No es tracta de si puc o no puc. No es pot. L’època i la concepció actual de l’art no ho permeten.
- Doncs és ben trist, tant per a l’època com per a l’art!
(Pàg. 42)
El desitjo... em pregunto si havia desitjat mai. En Tümmler em desitjava quan jo era jove i li ho vaig consentir, vaig acceptar el seu festeig, m’hi vaig casar per la seva gallardia i ens lliuràvem al plaer quan ell ho desitjava. Aquesta vegada sóc jo qui desitja, per mi mateixa, pel meu compte, he posat els ull en ell com un home els posa en la dona que ha triat. Això ho fan els anys, la meva edat i la joventut. La joventut és femenina i la relació que hi té l’edat madura és masculina, però no és una relació feliç ni confiada en el seu desig, sinó vergonyosa i temorenca davant la joventut i tota la natura, perquè aquest desig és inepte.
(Pàg. 49)
(...) feia preparar plans suculents, procurava que no faltés un bon Pfälzer o Rüdesheimer, davant del qual romanien després de sopar encara una hora a la sala d’estar i del qual bevia més que de costum per poder contemplar amb més coratge el desassenyat objecte del seu amor. Però sovint el vi li feia venir son i la desesperava, i aleshores es lliurava a una lluita de resultat divers per decidir si romania allà, patint davant els ulls del noi o es retirava a plorar per ell en solitud.
(Pàg. 54)
- (...) Anna, fa temps que vull tenir una explicació amb tu... i val a dir, tens raó, que mai no me n’has negat l’ocasió. Però és que hi ha coses, filla, que per a explicar-les, discutir-les, calen unes circumstàncies especialment íntimes, un moment favorable que deslligui la llengua...
- Quines coses, mare? No et puc servir llet amb el te. Hi vols unes gotes de llimona?
- Coses del cor, filla, coses de la natura, aquesta natura meravellosa, enigmàtica, totpoderosa, que de vegades acompleix en nosaltres fenòmens estranys, contradictoris i fins incomprensibles.
(Pàg. 56)
- (...) Què diries, Anna, si la teva mare, a la seva edat, fos presa d’un sentiment ardent com el que és patrimoni de la joventut en flor i de la maduresa, però no de la feminitat emmusteïda?
- Per què parles en condicional, mare? És evident que això que dius t’està passant de debò. Estimes?
- Quina manera de dir-ho, filla! Amb quina llibertat, gosadia i franquesa expresses això que a mi em costa tant de fer sortir dels llavis i que tant de temps he tingut amagat dintre meu juntament amb tota la felicitat i tot el dolor vergonyants que m’ha causat dissimular-ho amb tant de rigor davant de tohom i també de tu, que ha quedat bocabadada i has caigut del núvol de la fe que tenies en la dignitat de matrona de la teva mare! Sí, estimo, estimo ardentment, amb anhel i fruïció, però també amb aflicció, com tu vas estimar en la teva joventut (...)
(Pàg. 57)
- (...) És tant mesquí i estúpid titllar d’incomprensible un sentiment, quan un no es pot posar al lloc de l’altre! I, tanmateix...
(Pàg.63)
- (...) Ets una ànima senzilla, la més afectuosa i digna d’amor; els teus ulls hi veuen bé i clar en la natura i el món, però no en els llibres, no has llegit gaire. Fins ara no has hagut de menester paraules com les que formen els poetes, paraules tan plenes de dolor i malaltia, i si ara ho fas, és que hi ha alguna cosa de...
- De què, Anna? Si els poetes fan servir aquestes paraules és perquè necessiten, perquè els sentiments i les experiències de la vida els les treuen de dins, i això és el que em passa a mi també, a qui, segons tu, no corresponen. Però no tens raó. Corresponen a qui en té necessitat i no s’espanta, perquè li surten de dins (...)
(Pàg. 64)
- (...) Cal que no el tornis a veure, aquest remei no falla, perquè no és veritat que no es pugui oblidar. Pots dir que oblidar és una infàmia, però la gent ho fa, pots pujar-hi de peus.
(Pàg. 111)
- (...) no parlis d’engany i de cruel sarcasme per part de la natura. No la blasmis, jo no ho faig. Me’n vaig a contracor... de vosaltres i de la vida amb la seva primavera. Però, què seria la primavera sense la mort? Perquè la mort és un gran mitjà de la vida, i si la mort va adoptar per a mi la forma de resurrecció i de delícies de l’amor, no va ser una mentida, sinó una gràcia i un favor.
► Altres n'han dit...
Ariadna al laberint grotesc, Marina Porras, Habitant global, Lecturas comentadas, 1001 libros, Literatura + 1, All'apparir del vero, Ti racconto i classici.
► Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada