Rèquiem - Antonio Tabucchi



"(...) avui és un dia molt estrany, somio però sembla que tot sigui realitat."




Tabucchi, Antonio. Rèquiem. 
Barcelona: Edicions 62, 2001

Requiem. Traducció de Núria Prats.
Col·lecció El Balancí, 411
 

 Què en diu la contraportada...
Un diumenge d’estiu, un home llegeix el Llibre del desassossec sota una morera en una masia d’Azeitao i, de cop i volta –per un sortilegi, per una al·lucinació- es troba a Lisboa. És un dia calorós, la ciutat està quasi deserta. L’home comença a recórrer la ciutat a la recerca de persones i coses que han desaparegut de la seva vida (un amic, una dona, el pare, un poeta, una casa, una pintura), dels quals pren comiat per última vegada. Aquesta novel·la, que parla de la mort gairebé com una cosa alegre, és un rèquiem i, al mateix temps, un viatge errant, un somni. Però sense oblidar que és, també, un homenatge a Portugal, un recorregut extraordinari per la ciutat de Lisboa.

 Com comença...
Vaig pensar: aquest paio ja no ve. I després vaig pensar: no li puc dir “paio”, és un gran poeta, potser el poeta més gran del segle vint, fa molts anys que va morir, l’he de tractar amb respecte. Però mentrestant em començava a avorrir, el sol picava fort, era l’últim sol del mes de juliol (...).

 Moments...
(Pàg. 12)
(...) el problema és que no sé per què sóc aquí, és com si tot això fos una al·lucinació, no sabria com explicar-t’ho ni tampoc sé ben bé el que em dic (...)

(Pàg. 14) 
(...) Un moment, va dir el Venedor de Loteria Coix, ¿què vol dir exactament, amb això de l’inconscient?, l’inconscient pertany a la burgesia vienesa del començament de segle, això és Portugal i vostè és italià, nosaltres pertanyem al Sud, a la civilització grecoromana, no tenim res a veure amb l’Europa central, perdoni però nosaltres el que tenim és ànima. Té raó, vaig dir, jo tinc ànima, és cert, però també tinc inconscient, és a dir, ja tinc inconscient, perquè no sé si ho sabia però l’inconscient s’agafa, és com una malaltia, jo he agafat el virus de l’inconscient, aquestes coses passen.

(Pàg. 15)  
(...) avui és un dia molt estrany, somio però sembla que tot sigui realitat, a més m’he de trobar amb unes persones que només existeixen en el meu record.  Avui és l’últim diumenge de juliol, va dir el Venedor de Loteria Coix, la ciutat està deserta, devem estar a uns quaranta graus a l’ombra, potser sí que és el dia més indicat per retrobar persones que només existeixen en el record, en la seva ànima, perdoni, vull dir en el seu inconscient, haurà de fer moltes coses en un dia com avui, li desitjo bon dia i bona sort.

(Pàg. 23) 
(...) ¿vols saber el teu destí? Em va agafar la mà esquerra i es va posar a observar atentament el palmell de la mà. És una mica complicat, fill meu, va dir la Vella Gitana, més val que seguir aquí en aquest banc. M’hi vaig asseure, i en cap moment no em va deixar anar la mà. Fill meu, va afegir la vella, això no pot ser, no pots continuar vivint als dos costats, al costat de la realitat i al costat del somni, això provoca al·lucinacions, ets com un somnàmbul que travessa un paisatge amb els braços oberts i tot allò que toca  entra a formar part del seu somni, jo mateixa, que sóc vella i grassa i peso vuitanta quilos, sento que em dissolc en l’aire quan et toco la mà, com si també entrés a formar part del teu somni.

(Pàg. 33)
(...) Bon dia, Senyor Casimiro, va saludar el Tadeus, tinc una sorpresa per a vostè, ¿reconeix aquest home ?, ¿no el recorda?, doncs és un vell amic que torna del no-res un dia calorós com el d’avui, ha volgut visitar-me abans que me’n vagi a l’infern, i jo l’he convidat a menjar el sarrabulho.

(Pàg. 61) 
(...) tenia una feina burocràtica, però com que sempre m’ha agradat pintar també vaig fer un curs de belles arts, en realitat m’agradava pintar però no sabia què pintar, no tenia inspiració, la inspiració és fonamental per a la pintura. I tant, vaig confirmar, sense inspiració no hi hauria pintura, ni tampoc les altres arts.

(Pàg. 65) 
(...) parli’m d’aquest virus, vaig dir, ¿què més en sap, d’aquest virus? És un virus molt estrany, va dir el Pintor Copista, sembla que tots el duem a dins en estat latent, però es manifesta quan les defenses de l’organisme estan baixes, llavors ataca amb virulència, i després s’adorm i torna a atacar, cíclicament, miri, encara li diré una altra cosa, crec que l’herpes és una mica com el remordiment, se’ns queda a dins i un bon dia es desperta i ens ataca, i després es torna a adormir perquè aconseguim amansir-lo, però continua a dins, no hi ha res a fer contra el remordiment.

(Pàg. 68)
Ara tot prova càncer, va dir el Revisor de Tren, fins i tot la infelicitat, jo tinc un amic que es va morir de càncer perquè sempre era infeliç.

(Pàg. 83)
Tenia ganes d’estar-me allà, fumant, mirant el billar amb aquella estranya combinació geomètrica que formaven les boles damunt del feltre verd i que jo havia de superar. L’estranya trajectòria que havia de dibuixar la meva bola per arribar a la bola de l’adversari em va semblar una premonició: era evident, aquella paràbola impossible que havia d’aconseguir en el billar era la paràbola que havia de tancar aquella mateixa nit (...).

(Pàg. 84)
(...) m’he passat la vida entre rics, és molt emprenyador viure sempre al costat dels rics i no ser ric, perquè se t’encomana la seva mentalitat però no els pots acompanyar, jo tinc la mentalitat perfecta per viure com un ric però no tinc els mitjans per fer-ho, només la mentalitat.

(Pàg. 103)
(...) vull que entenguis que jo no entenc la honestedat com tu l’entens, en el sentit que tu dónes a l terme jo no sóc honest, les meves emocions són a través de la ficció veritable, considero que aquest tipus d’honestedat de què en parles és una forma de pobresa, la veritat suprema és fingir, és una convicció que he tingut tota la vida. Potser en fas un gra massa, vaig dir, ara estàs mentint per partida doble, no s’hi val. Oi tant, que s’hi val, va protestar el Meu Convidat, el que és important és sentir.

 Altres n'han dit...
Tropezando con melones, Ignacio Germán, La escuela de los domingosReady Steady Book.

 Enllaços:
Antonio Tabucchiestil propi, La tentació de Sant Antonio (H. Bosch), ... i el foc de Sant Antoni (Herpes Zoster), Alentejo, la importància del sarrabulho i altres mengesel rerafons: Pessoa - Tabucchi.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli