Els sofriments del vell Werther - Bohumil Hrabal

"(...) el món és ingrat i la gent és de naturalesa diversa, l’un és doctor, i l’altre jardiner o neteja les comunes (...)"

Hrabal, Bohumil. Els sofriments del vell Werther. 
Barcelona: Edicions 62, 1993

Utrpení starého Werthera. Traducció de Maria García.
Col·lecció El confident, 20


► Què en diu la contraportada...
Els sofriments del vell Werther, un text escrit el 1947 que no es va editar a Txecoslovàquia fins a l’any passat, és un homenatge ple d’afecte i tendresa que l’escriptor dedica al seu oncle Pep.  Gran bevedor, gran seductor, fanfarró genial i mestre en l’art d’esquivar responsabilitats, l’oncle narra en set “processos-verbals” dictats al seu nebot Bohumil, la seva joventut i els seus amors en l’època dels Habsburg. A les places de mercat de les ciutats guarnició de l’Imperi Austro-hongarès, als carrerons foscos de la vella Praga, tot un món que avui ha desaparegut i que ell fa reviure en un torrent de paraules on frases i imatges xoquen i es sobreposen al ritme dels records.

► Com comença...
Sabem que ha arribat l’estiu quan l’oncle Pep porta posats dos pantalons. A l’hivern en porta tres. Quan, a les acaballes de l’estiu, la gent s’adona que l’oncle porta tres pantalons diuen: “Aquest any l’hivern serà fresquet!”

► Moments...
(Pàg. 34)
(...) jo els dic aquestes coses perquè sàpiguen, senyoretes, què és la passió i què és un simple excés, la passió és quan un vol alguna cosa, i si no l’aconsegueix, es torna mig boig, mentre que l’excés, o millor dit la disbauxa, és quan es vol aconseguir aquesta cosa, encara que costi la vida, com l’amor, el tabac, i d’altra banda la passió està bé, però l’excés perjudica (...).

(Pàg. 47) 
(...) però a mi no m’agradava, quan s’arremangava les faldilles ensenyava unes cames plenes de greix i protuberàncies com si fossin sacs, les cames han de ser maques, tant Kamila com Líba tenen unes cames fines i un cosset magnífic, fins i tot en Bastia n’estaria satisfet, perquè són la garantia de la felicitat conjugal (...).

(Pàg. 57) 
(...) hi ha una pila de gent que és comunista només en el paper i només quan obren la boca, mentre que un comunista de debò hauria de treballar i repartir-ho tot equitativament amb les altres i no solament garlar sense fer res (...).

(Pàg. 63) 
(...) quan es mol mamar cal tenir on caure, si no la bogeria està a l’aguait, s’instal•la al magí i no treu cap a res (...).

(Pàg. 66)
(...) per algunes persones el matrimoni representa molt, és una espècie de prostitució legalitzada, com escriu en el seu llibret el senyor Batista, quan la dona no complau l’home, o ell a ella, no es va enlloc, però una cara bonica i un cos ben fet són la garantia de la felicitat conjugal (...).

(Pàg. 67)
(...) no es tracta de d’amor, sinó de passió i encara podríem parlar de luxuria fins i tot, mentre no hi ha fills, pot passar, però quan arriben els fills, s’acaba tot, no n’hi ha ni per comprar calçotets (...).

(Pàg. 82) 
(...) quina paciència i quina voluntat cal per consagrar-se a la ciència i quin patiment per arribar a ser un virtuós, això vol dir molts estudis, no ens ho podem ni imaginar, a Amèrica tenen els negres per a la música, i nosaltres ens preguntem, és això la democràcia? (...)

(Pàg. 85)
(...) els nobles eren viciosos perquè s’ho podien permetre i a més tenien el sentit de l’art i de la cultura, aprenien el necessari per embrutir la gent per al tron i l’altar, i Batista ens va ensenyar que l’instint sexual es desperta a l’edat adulta, quan un home estima una dona encara que aquesta no sigui bonica, sent amor, mentre que els que busquen belleses, senten passió (...).

(Pàg. 95)
(...) tan bon punt es despertava, escrivia, perquè és al matí que es tenen els somnis més bonics, i quan ja fa una estona que ens hem despertat ja no es pot compondre, no s’ha de tocar massa el terra a causa del magnetisme (...)

(Pàg. 96) 
(...) el món és ingrat i la gent és de naturalesa diversa, l’un és doctor, i l’altre jardiner o neteja les comunes (...)

(Pàg. 111)
(...) d’on li ve a l’home aquesta inclinació al crim, matar i robar no és cap art, jo em puc presentar arreu, sóc popular, però un assassí, el pobre s’ha d’amagar, d’altra banda, fins i tot l’Estat més generós no ho autoritza (...)

(Pàg. 113)
(...) diuen que els fills són la benedicció d’una família, però només quan són bons en alguna cosa, actors o cantants que són la glòria dels seus pares i de la seva pàtria, o campions de lluita, però d’aquests no n’hi ha gaires, i sempre porten una vida amarga, no es poden desviar del camí i fer el que el cor i el sexe els demanen, no poden deixar de treballar, i la gran majoria moren bojos o tísics, o bé d’esgotament, són les dificultats de la inspiració (...).

► Altres n'han dit...
Un libro al día, Vida de profesor.

► Enllaços:
Bohumil Hrabal, context social de la seva obra.